Fins el 24 de gener, data electoral, les veurem ben assortides, però de moment la cursa cap a la presidència del Barça ha deixat ja algunes perles prou lluents. Per començar, el col·lapse del nunyisme i dels seus successors, els neonunyistes que han gestionat el club en l’última dècada. En mes i mig des de la claudicació, no hem tornat a veure Bartomeu o Cardoner per a defensar el seu llegat. Bàsicament, perquè és indefensable i no tenen arguments. Són com un Trump que es queixa d’un frau inventat mentre se’n va jugar al golf i les xifres, tossudes elles, confirmen a la resta dels mortals que ha quedat a set milions de vots i 74 representants de Joe Biden, que Déu n’hi do la patacada. El règim del 78 culer, any de l’adveniment del constructor, no ha estat capaç de bastir ni una candidatura continuista i malgrat els anuncis d’influència a les ombres d’en Sandrusco, igual arribem a les urnes sense que ningú carregui l’etiqueta per simple covardia. Per que covardia sembla que aspirants com Jordi Roche o Juan Rosell ni s’hagin atrevit a donar el pas un cop repassat l’estat ruïnós de l’economia. I això que l’han portat amb una opacitat absoluta i ben bé continuem en un ball de xifres, sense saber si són 800, mil milions o ves a saber quin dèficit marca la crisi més bèstia de l’entitat des del 1908, que també es diu aviat.

A l’establishment, l’Upper Diagonal, els unionistes, les elits o tots aquells sinònims que vulguem emprar per a definir els de sempre, prou coneguts, només els hi han quedat en cursa algunes escorrialles del règim. Han fracassat, de moment, en el seu desig que el Barça no caigui en mans independentistes quan els dos favorits indiscutibles són Laporta i Font. Un ex president que s’ha presentat com el tòpic llop sota pell de xai, amb un munt de missatges conciliadors que busquen enterrar destrals de guerra en benefici propi. La gràcia del 24-G radica en comprovar qui pesca millor entre els 25.000 vots, tradicionals i de tall conservador, que han quedat orfes d’expectativa. Aniran en diverses direccions, però no majoritàriament cap a un Freixa, un Rousaud o un Vilanova que amb prou feines passaran el tall. De moment, totes les bogeries perpetrades aquests darrers deu anys quedaran amagades sota una catifa d’immenses proporcions que mai no serà escombrada per allò de mirar endavant, que prou feina tindran, i no buscar més guerres en un moment tan crític. Però aquesta ensorrada clamorosa del neonunyisme salta a la vista, tot i que ignorem, mentre preparem les crispetes, a qui brindaran suport certs mitjans que volen, com sempre, vetllar exclusivament pels seus interessos. Ells s’han quedat sense estendard i hauran d’empassar el triomf, oh, sorpresa, d’algú que no és de la seva corda. Les veurem de tots colors, sí, però que arribi aviat la data per dues raons de pes. Passar pàgina amb Tusquets i moure tota la mà esquerra per disminuir l’emprenyada que deu portar Messi, sempre al punt de mira d’aquells que miren el dit enlloc de gaudir de la Lluna. Els mateixos que van afartar Cruyff i Guardiola i avui, viure per veure, s’han quedat amb un pam de nas, sense dominar les regnes del club que ells creuen de la seva exclusiva propietat. De moment, sembla que torna una tradició dels 60 ja oblidada, consistent en perdre Lligues ja abans de menjar-nos els torrons.