Saudade en català

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

No existeix una traducció per al mot portuguès “saudade”. Alguns pensadors han intentat descriure’l com a una mena de melanconia davant l’existència, una recança imprecisa. Tot reclamant la meva genealogia gallega, m’agrada definir-lo com a una nostàlgia per un passat que no va ser. I, veient els laments que darrerament corren entre filòlegs, articulistes, tertulians i tuitaires sobre la situació de la llengua catalana, no em puc treure del cap aquesta paraula galaico-portuguesa.

Certament, el catastrofisme al voltant de l’estatus del català podria barrejar el fado con el punk, la tristesa i la ràbia. Les dades que apuntava l’enquesta d’usos lingüísics, sense anunciar un cataclisme, sí que semblen preocupants, especialment en un país on despunten els estudis de sociolingüística. Certament, les dades de coneixement, mostren una lleugera millora en els indicadors, tanmateix, pel que fa a l’ús quotidià, especialment a Barcelona i l’àrea metropolitana mostren algunes dades que fa pensar a molts en una substitució lingüística i en una situació irreversible en favor del castellà (malgrat la major presència d’altres llengües).

Com que no sóc sociolingüista, sinó que tinc formació d’historiador, evitaré entrar en el primer terreny i provaré d’explicar el fenomen en termes d’evolució social i política. Com deia sovint als meus alumnes, tinc una cosa que la majoria social del país, no té: perspectiva històrica (i no ho dic com a presumpció, sinó com a llast). Efectivament, des dels anys setanta tinc consciència de la penosa situació de la llengua, quan vaig créixer en un entorn pràcticament monolingüe (el Nou Barris de finals del franquisme) on els catalanoparlants de l’escala (els Lladós, els Serra), mantenien una situació de llibre pel que fa a capteniments diglòssics. Jo mateix, castellanoparlant, pensava que el català era una mena de codi estrany, sense visibilitat pública, que, deduïa, devia ser una cosa poc important en veure que els meus amics Mas, Joanpere, Jovells, Gatell, Esteller, Terés, canviaven ràpidament al castellà en qualsevol interacció al pati, a classe o al camp de futbol, on sembla que els renecs castellans disposaven de major potència. No em vaig prendre seriosament el tema fins que, amb la Transició, no es van començar a popularitzar les primeres classes de català organitzades per Òmnium, la introducció en el currículum i la creixent visibilitat pública, especialment a la dècada de 1980. Va ser aleshores, quan qui això escriu tenia quinze anys, que va començar a parlar (i aprofundir) en el català. No pas com un acte de militància (la identitat és una cosa més dinàmica i plural del que admetem), sinó com a un acte de justícia. 

Ara bé, com és sabut, la Transició va ser un procés polític brut on rere una aparença democràtica, el franquisme continuava xipollejant en el fangar. El nivell d’hostilitat pública contra la presència del català, i el menyspreu oficial, seguia amb el mateix esperit que durant el franquisme. Convé recordar i reconèixer l’heroic paper de la Crida (amb gent com Àngel Colom o Jordi Sánchez), a l’hora de denunciar les discriminacions quotidianes contra la llengua, en l’àmbit públic, i en l’àmbit comercial. Denúncies que també acabaven amb multes i repressió, perquè, al cap i a la fi, Espanya sempre ha tingut com a objectiu l’extinció de la dissidència, també la lingüística.

Certament, el pujolisme, amb la immersió i TV3, va representar un esforç important per normalitzar el català (que era tant com intentar redreçar el país després d’un tòxic franquisme). Malgrat les moltes limitacions, una cosa i l’altra, van permetre avenços significatius pel que fa al coneixement, i fins i tot l’ús, al llarg de la dècada de 1990. Per quin motiu els habitants del país, més de la meitat dels quals hi havia nascut a fora, aprenien i feien servir la llengua? Per descomptat, cadascú té les seves raons, tanmateix, voldria recordar el que m’explicava el meu bon amic, l’escriptor rossellonès Joan-Daniel Bezsonoff quan em relatava el procés de substitució lingüística del català al francès. Renunciar a la identitat i construir-ne una altra, d’acord amb motlles aliens, tenia la recompensa de l’ascens social. Si venies de pagès, eres fill de treballadors o de refugiats de la guerra civil, fer-te francès et permetia esdevenir carter, mestre, professor, ferroviari o qualsevol altra feina que conferia seguretat, confort, respecte, reconeixement i ascens social. El preu era elevant, encara que el sacrifici tenia recompensa. 

A la Catalunya dels anys de 1980 i 1990, la promesa de recompensa, tenint en compte que bona part de la immigració havia passat per situacions dures, era un incentiu poderós. El català era pràctic, perquè permetia accedir a més possibilitats laborals, relacionar-te amb un espectre més ampli de gent, sortir del teu estret espai. 

Puc entendre certa hostilitat envers el català per part de moltes d’aquelles persones, per les promeses incomplertes. Hi va haver alguns èxits, tanmateix, massa fracassos. Catalunya és un país addicte a la precarietat, a l’explotació laboral i als salaris baixos. Les onades migratòries posteriors han respost a aquesta lògica. Catalunya té un dels índexs de treballadors públics més baixos d’Europa, i precisament el funcionariat, especialment entre els seus rengles més baixos, és un àmbit d’ascens social de les segones generacions d’immigrants, bàsicament perquè el seu reclutament es produeix en base a mèrits objectius, i no en relació al capital social o l’agenda de contactes. Contràriament al que molts podrien objectar, hi ha hagut altres llocs, com el País Basc o el Tirol, on han preferit donar feina a aquelles persones autòctones o no que coneixen la llengua, encara que hagin de pagar salaris més alts i contractes fixos, a qualsevol que arribi prou desesperat per cobrar menys del salari mínim amb més de la jornada màxima. Qui això escriu ha vist cambrers que no saben escriure (ni apuntar la comanda), pescadors que es maregen al vaixell, infermeres que no entenen els pacients o dependents que no coneixen la llengua dels clients. La pela és la pela, i la precarietat és una hipoteca que no podrem pagar.

- Publicitat -

No, no es tracta que la immigració, en sí mateixa, hagi estat el factor. De fet, si hi ha un país europeu fonamentat en l’acumulació d’estrats culturals diversos, ha estat la societat catalana, sinó la desestructuració social generada per un sistema productiu radiactiu. L’addicció a aquest còctel de sous baixos, precarietat laboral, explotació, especulació immobiliària, ha dinamitat tots els nexes socials en una societat cada vegada més desigual. Un d’aquests nexes i ponts, era la llengua. El règim del 78 nostrat, hereu de la Federació Patronal, del lerrouxisme sindical, del clientelisme traslladat, de sucursalisme polític ha fet poc atractiu el projecte nacional. I la llengua, cara audible del país, comença a patir les conseqüències. Quin incentiu pot tenir fer ús del català si això no em permetrà obtenir una feina digna i raonablement pagada, ni seguretat, ni confort, ni respecte, ni respectabilitat? Hi ha un component de desmoralització important, que també afecta a uns catalanoparlants que tampoc no comencen a trobar massa incentiu. En el món de la cultura, sense anar més lluny, això de treballar en català, sense cobrar, no resulta gens sostenible. A tall d’exemple, en el món de la comunicació, autònoms precaris poden restar temptats pel castellà, no tant per una Espanya que té la catalanofòbia de sèrie, i sí en canvi per un mercat llatinoamericà imponent. Rosalía no pensa en Espanya, perquè sempre serà sospitosa de catalana, sinó en Mèxic, amb 120 milions d’habitants, Colòmbia, amb 50 o Argentina, amb 43 o els 60 milions d’hispans als Estats Units. Ja hi ha escriptors barcelonins que publiquen en anglès o francès, perquè no té sentit que et passis dos anys escrivint una novel·la i acabis obtenint, si tens sort, has exhaurit l’edició i el teu editor es comporta, uns dos mil euros en concepte de drets d’autor.

És comprensible que la societat catalana, especialment entre l’independentisme, hi hagi malestar, i certa sensació de reculada, objectivament molt difícil de demostrar. És evident, que amb el Primer d’Octubre, i com a una operació orquestrada i canalitzada des dels mitjans de comunicació, hi ha atacs continuats a Catalunya i la seva llengua. De fet, hi ha un assetjament deliberat que recorda molt l’antisemitisme del segle XX i que, tanmateix, és silenciat de manera vergonyant per la pròpia Europa. És obvi que hi ha una voluntat programada d’expulsar el català dels espais públics i residualitzar-lo. Tanmateix, entre l’independentisme manca sang freda (i també, de vegades es troba a faltar sang calenta) per enfrontar-nos a un moment difícil.

I el moment difícil no es pot superar des de la llengua. Ha de ser un tot. L’incentiu és fer-lo útil i necessari. I això ha de passar necessàriament per un canvi cultural (i un desplaçament clar d’unes elits addictes al treball precari). No pot ser que hi hagi dependents, metges o qualsevol altre professional que no atengui en la llengua del pacient o client. 

El futur no està escrit. Cometríem un error si caiguéssim en la saudade o el fatalisme. El català, al llarg de l’edat contemporània, no ha gaudit mai de bona salut. No podem sentir nostàlgia per un passat que mai no va existir. No podem actuar com si preparéssim l’enterrament de la llengua. El català ha de ser lligat al projecte rupturista, on la ruptura no ha de limitar-se a canviar de bandera, sinó, sobretot, de model social i econòmic. I això ja es pot fer ara i aquí.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca