La setmana passada vaig anar a veure l’exposició Feminista havies de ser. No us mentiré, no era el pla que jo tenia pensat per una tarda de dissabte, però uns amics van animar-m’hi i ja hi som totxs, tres homes i jo fent cua al Palau Robert.

En vaig sortir igual que hi entrava: amb sensacions contradictòries i la meva jo crítica treien fum. Vaig voler posar en comú les meves impressions i vaig topar amb la Mary, disposada a oferir-me una bona perspectiva que ara em disposo a contrastar.

Jo i els tres nois aventurats que van convèncer-me per anar a l’exposició destacàvem una mica davant el públic que, en general, semblava tenir interès pel tema: majoritàriament parelles joves, algun grup d’amigues i, de tant en tant, mares i filles amb ganes de passar estona juntes. De fet, donava gust veure tantes edats diferents esperant per un mateix objectiu, com si fos la cua de la millor atracció de Port Aventura. Això, però, ja em va generar preguntes. Tota la gent que feia cap a Palau Robert hi anaven per aprendre alguna cosa més sobre feminisme o perquè, en les últimes setmanes, l’expo s’havia fet viral i volien penjar-ne una foto a instagram?

Tota la gent que feia cap a Palau Robert hi anaven per aprendre alguna cosa més sobre feminisme o perquè, en les últimes setmanes, l’expo s’havia fet viral i volien penjar-ne una foto a instagram?

Com qualsevol fenomen de masses les instal·lacions coordinades per Natza Farré atreuen el públic com si dintre les sales hi hagués un contingut innovador i ple d’inspiracions que ressonen a 8M i que hi aporten noves perspectives… em sap greu fer spoiler, però l’exposició està molt lluny de ser una fita del feminisme contemporani: des del meu punt de vista, Feminista havies de ser és una gran pensada en l’àmbit visual. Separa les sales per colors i ofereix una immersió total dintre la informació que s’hi ofereix. Però, quina informació? Aquí és on jo vaig quedar-me amb ganes de més en veure que, en els plafons informatius, s’explicaven dades repetides i viciades pels mitjans de comunicació.

Que les joguines són sexistes, ho tenim clar. Que les dones tenim menys oportunitats laborals, ho tenim après. No és que em sembli innecessari repetir aquestes sentències, penso que mai hem de deixar d’insistir en la informació bàsica i les qüestions que ens afecten a totes. Però compte, fer-ho des d’una perspectiva simplista pot fer-nos banalitzar el moviment: per exemple, si venem el feminisme com una batalla en contra d’opressions institucionals estem invisibilitzant que no només hi ha masclisme a l’empresa on treballem, sinó que a casa, a l’escola o al carrer és on es donen les actituds opressores més normalitzades. Les dades donades per l’exposició són les mateixes dades que els mitjans de comunicació anuncien un dia a l’any, el dia vuit de març, sense preocupar-se en profunditzar en cap qüestió ni plantejar el masclisme com una problemàtica estructural, a més de mostrar el feminisme com una lluita blanca occidental que eclipsa els matisos.

És aquí on jo vaig entrar en debat amb mi mateixa, un debat que, en realitat, és etern. Preferim que el feminisme arribi a tots els públics o que el feminisme mantingui la seva ideologia pura i crítica allà on vagi? 

Preferim que el feminisme arribi a tots els públics o que el feminisme mantingui la seva ideologia pura i crítica allà on vagi?

Que arribi a tots els públics vol dir que s’institucionalitzi, que empreses com Netflix l’utilitzin per fer propaganda de la seva pròpia marca (com va passar al 2018 amb la campanya de la sèrie Jessica Jones, que utilitzava el concepte del manspreading al metro), que els ajuntaments que no es preocupen per les polítiques socials s’omplin de medalles col·locant adhesius “feministes” pel carrer, que les manifestacions del 8M es converteixin en un desplegament festiu de totes les entitats que necessiten una rentada de cara, que marques explotadores com Inditex treguin samarretes amb frases feministes… en resum, un festival d’hipocresies que sí, facilita que la paraula “feminisme” estigui a la boca de tothom, però que a la vegada redueix el moviment a un seguit de normes i conceptes estàtics i poc crítics, li treu ferro a les problemàtiques contemporànies i invisibilitza qüestions racials o de classe convertint-se en una lluita d’eslògan fàcil i propagandístic.

Per altra banda, si aspirem a un feminisme sempre crític, acadèmic i interseccional, podem estar posant barreres a la seva accessibilitat. És molt més senzill que arribi al públic a través dels mecanismes de la cultura de masses que no pas que hi arribi a través de llibres, conferències polítiques i activisme. I no volem que el feminisme sigui una lluita elitista que només abraci les que estan més formades en el tema, sinó que partim de la base que l’heterogeneïtat és la clau de qualsevol societat i que aprendre entre totes és fantàstic. Si hi ha sectors de la societat que tenen menys formació per edat, interessos o recursos, no podem apartar-los del nostra corrent de pensament, sinó que hem de construir el coneixement entre totes.

Per fer-ho, és clar, seria ideal utilitzar els espais comuns de les ciutats, la militància, l’escola o les xarxes afectives formals i informals, però vist de manera realista, la informació s’estén molt més ràpid quan comptem amb els mitjans de comunicació, les institucions i les grans empreses. Preferim, evidentment, que Netflix es posicioni com a partidari del feminisme que no que es declari formalment masclista, perquè les nostres nebodes, veïnes i companyes que utilitzen la plataforma tinguin una visió del món empoderada.

Feminista havies de ser, com a espai institucional i proper al fenomen de masses amb la seva recent popularitat, fa aquest paper d’acostar les bases més senzilles del feminisme a tots els públics, però a la vegada estetitza un moviment que no volem romantitzar, ni relacionar amb cap gamma cromàtica com si fos l’interior d’una play station. Està clar que l’estètica i el disseny són eines que al segle XXI ens resulten molt útils sobretot per arribar a les persones més joves, però també fan que el contingut que volem transmetre parteixi d’una mirada paternalista que simplifica la informació i la tradueix en imatges perquè el públic no hagi d’esforçar-se. Hem d’aconseguir que les exposicions ens donin eines per a la reflexió, contingut sucós que ens generi dubtes, hem de poder anar als museus i necessitar tornar-hi, consultar a google, a les biblioteques, a les amigues. Que una exposició sigui simple és poderós, que sigui banal és un punt molt feble i perillós. 

Que una exposició sigui simple és poderós, que sigui banal és un punt molt feble i perillós.

Així i tot aneu-hi, comenteu-la, porteu-hi les amigues, parleu-ne. Sempre és millor que tothom parli d’una exposició de feminisme que de la mort d’un futbolista maltractador.