Els valencians Javier i Guillermo Polo són les ments pensants darrere de The Mistery of the Pink Flamingo, un film que s’inscriu —al mateix temps que defuig— dins el gènere docuficció. En plena gira de presentació del seu treball (Madrid i esta setmana a Barcelona) els vam entrevistar just abans de la gala dels Premis de l’Audiovisual Valencià, de la qual van sortir amb els guardons de millor llargmetratge documental, millor so i millor direcció artística.
The Mistery of the Pink Flamigo comença amb Rigo, un enginyer de so que porta una vida no convencional però molt mecanitzada i rutinària a la ciutat de València. Un sobtat i obsessiu interés pels flamencs —el mateix que va patir el director Javier Polo— el porta a l’Albufera per entrevistar-se amb un biòleg expert en aquestes aus. Rigo continuarà entrevistant persones relacionades d’una manera o d’una altra amb aquest animal i la seua simbologia dins de la cultura popular. Llavors, la cinta es converteix en un viatge d’autoconeixement per a un Rigo que abraça amb una candidesa quasi infantil i còmica el canvi i els estampats coloristes.
La pel·lícula tracta d’apropar-se a un fenomen aparentment banal, rosa, alegre, flamenquífer i vacacional com és el kitsch. El kitsch és allò cridaner, exuberant i provocatiu que moltes vegades és considerat des de fora com a simplement coent, pretenciós i exagerat. Al llarg de les entrevistes amb diferents persones que reflexionen al voltant d’aquest concepte també trobem que és un moviment molt lligat a l’alliberació, a l’expressió individualista. En definitiva, un moviment lligat a l’exposició orgullosa d’un mateix. Així que el film té cert rerefons filosòfic.
Des de la vessant artística es pot parlar de provocació, moltes vegades des del mal gust com als treballs cinematogràfics de John Waters o Eduardo Casanova. Un anar a contracorrent que pot portar, com en el cas del pioner Waters, a l’aïllament, a la no acceptació social. D’aquest rebuig social naix un kitsch vitalista, un gran fuck you a la societat que celebra la raresa i la individualitat vestint-la de colors que travessen les ulleres més fosques de la intol·lerància.
The Mistery of the Pink Flamingo t’entra pels ulls i les orelles com un videoclip pop. Però mentre et fa pessigolles als sentits i t’amplia el somriure, et dona informació i et fa reflexionar. Una mescla difícil de trobar a l’àmbit dels documentals. Com aconseguiu aquesta combinació?
Javier Polo: La simbologia de l’animal a la cultura pop ens permetia jugar i experimentar amb el muntatge. El que pareixia una xicoteta broma com era parlar dels flamencs ens va portar a conèixer personatges verdaderament variats i estranys que, tot i tractar-los sempre des del respecte, aportaven un to còmic a la història. L’humor sempre ajuda a entretindre, a fer més lleugera la història de la pel·lícula, que és sobre la cerca de la identitat. Llavors, el ritme i les formes que utilitzem ajuden a tractar un tema tan profund.
Guillermo Polo: La identitat sempre parteix de riure’t de tu mateix i el kitsch convida a això. Si parteixes de no prendre’t massa seriosament i comences a jugar a vore què ets, l’humor surt per sí mateix.
Al llarg de les diverses entrevistes es senten diferents maneres de definir o d’entendre el kitsch però…Què és pera vosaltres el kitsch?
Javier: És ironia i és humor. La paròdia també és imprescindible i natural en tot allò kitsch. És una manera de representar la cultura pròpia que coneixes de generacions anteriors i donar-li un nou format i significat. Pense que és una forma d’acceptar el que ets i riure’t de tu mateix.
Guillermo: Kitsch és autenticitat i donar pel sac. A qui? A la resta, a allò que pensen els demés. Fes el que tu sentes, deixa’t portar. No es tracta de fer-ho bé, sinó el fer-ho. I en aquest fer-ho de vegades sorgeixen situacions quasi de tendresa, d’intentar alguna cosa amb tota la bona voluntat però no fixar-te en un xicotet detall que és el que ho converteix en kitsch.
Javier: Sí, la inconsciència és fonamental, el no fer-ho pretesament és el que ho fa entranyable.
A la pel·lícula també apareix un home que odia els flamencs perquè han passat de ser un símbol d’identitat a ser una moda que segueix gent buida i insubstancial. El capitalisme ha absorbit el kitsch? Al kitsch se l’odia o se l’estima?
Guillermo: Sí, és aquesta paradoxa de com allò que intenta definir-te com algú diferent es converteix també en una espècie de moda i la gent comença a adherir-se per tal de pertànyer a un grup que acaba perdent la seua peculiaritat. Qualsevol moviment que suposa una disrupció, en el moment en què és acceptat per la societat, genera el dubte sobre la seua identitat.
Javier: Naveguem tota l’estona entre allò superficial i allò profund, i el flamenc representa molt bé ambdues vessants. A molta gent li agrada perquè és alegre i bonic, perquè ara és ja mainstream. Però molta gent li troba un significat més profund de la mateixa manera que ho han fet moltes cultures al llarg de la història.
Heu rodat gran part de les localitzacions i les entrevistes als Estats Units, però al principi apareixen imatges molt boniques de la ciutat de València i altres indrets de la Comunitat com ara la llacuna rosa de Torrevella o la Muralla Roja de Calp. Aquest catàleg d’imatges valencianes que es veuran als cines de l’estranger és decisió pròpia o es deu al finançament d’À punt?
Javier: El territori està clarament vinculat amb la història. M’he criat ací, igual que la resta de gent de l’equip i fa 10 anys que estic establert professionalment a València. Jo he tingut aquesta obsessió i fixació amb els flamencs, però no estic en Baltimore ni en Miami i ací a l’Albufera o Calp tenim flamencs que venen tots els anys. Tant en el documental anterior (Europa en 8 bits) com en este hem rodat molt a València, hem utilitzat moltes imatges de la ciutat i de la Comunitat Valenciana en general perquè pensem que ofereix unes qualitats tant a nivell climatològic com de localitzacions i arquitectura que la fan un plat molt complet. És un lloc idoni per rodar, la gent s’està adonant i estan augmentant els rodatges de publicitat i ficció.
València és kitsch?
Javier: Sí que té molt a vore amb el kitsch, tot i que a Espanya el concepte està més relacionat amb allò folklòric en comparació amb els EEUU. Dos bons exemples de la cultura valenciana que podrien considerar-se kitsch són Joan Monleón i Rosita Amores.
Com és que dos germans nascuts a Godella acaben estudiant cinema? Qui va tirar de qui?
Guillermo: Ens obligaren! Ja, ja. No, va sorgir de forma espontània, tot i que òbviament el cine estava molt present a casa gràcies, d’una manera o una altra, als nostres pares.
Javier: Els dos vam estudiar comunicació audiovisual a la UPV, al campus de Gandia. Després vam construir les nostres carreres de forma independent i un cop vam tenir treballs propis amb cert recorregut vam decidir ajuntar-nos per crear la productora Los Hermanos Polo.
I a l’hora de treballar junts als rodatges vos porteu bé o vos feu la punyeta?
Guillermo: Passa en moltes relacions de germans, que quan eres menut sempre hi ha aquesta intensitat, de baralles i competitivitat. Però quan ets adult cadascú es forja la seua pròpia identitat i fa el seu camí. I després et retrobes des del respecte, sabent el que fa bé cadascú i en què podem treballar junts.
Javier: Estem sempre molt involucrats en els projectes dels dos i participem en la presa de decisions creatives. Tenir a Guillermo de director de fotografia a The Mistery of the Pink Flamingo ha sigut molt important perquè ell té més coneixements que jo en aquest camp. També hem codirigit algun projecte, però al pròxim llargmetratge que preparem, Pobre Diablo, Guillermo serà el director.
Com està afectant la pandèmia a l’hora de distribuir i promocionar la pel·lícula?
Guillermo: Molt, sobre tot a nivell internacional. Al març van cancel·lar el festival South by Southwest, que és on anàvem a estrenar i després van arribar més i més cancel·lacions. Ara al desembre començarem a distribuir als EEUU, que és un mercat clau on esperem obtindre bons números.
Javier: No teníem pensat fer una gran campanya en cines, sinó tenir més recorregut en plataformes i televisions. Vam vendre la pel·lícula a Movistar, TVE, TV3 i À Punt, on s’emetrà doblada al valencià. Però, allò cert és que la pel·lícula guanya molt en pantalla gran pel seu color, el so, la música i l’experiència audiovisual en general. Sabem que la gent està anant molt menys al cinema degut a la pandèmia, i per això estem intentant treballar molt la comunicació de les projeccions a les sales a través de les xarxes socials de la pel·lícula i entenem que el boca a orella també és important. The Mistery of the Pink Flamingo està agradant molt en un moment tan gris i trist, deixa a la gent amb molt bon cos i amb ganes de fer coses. Estem fent un tour per diferents ciutats per tal de presentar la pel·lícula i això està agradant a la gent. Vam estar a Madrid, hem confirmat amb els Renoir Floridablanca de Barcelona i encara es podrà vore aquesta setmana als ABC Park de València.