El nacionalisme espanyol és tòxic

Pel 2009, qui això escriu va ser convidat a Trieste per l’Associazione Italiana di Studi Catalani a participar en unes jornades sobre la situació interna i l’estat de la cultura al nostre país. Com que allà tinc un bon amic, l’historiador triestí Claudio Venza, també em van convidar a la Università degli Studi di Trieste a fer una xerrada sobre Ferrer i Guàrdia, aprofitant el centenari del seu afusellament, que aleshores tingué una gran repercussió a la pròpia ciutat, quan encara aquesta era la sortida al mar de l’Imperi Austro-Hongarès. 

Val molt la pena visitar aquesta perla de l’Adriàtic, residència de Claudio Magris, Italo Svevo, o, per un temps, un aleshores deconegut professor d’anglès anomenat James Joyce. És una ciutat, si bé no massa turística, amb una història fascinant i una dimensió multicultural que ja li venia des que formava part de l’imperi multinacional dels Habsburg. Ara bé, multicultural, i multinacional, no l’hauríem d’associar a tranquil. Trieste té una història convulsa fonamentada en l’enfrontament i les tensions entre una població italiana, sovint i històricament associada a les classes mitjanes, comercials i administratives, i l’eslovena, que tradicionalment ha fornit una combativa classe treballadora.

Una de les coses que més impressionen de la ciutat és una immensa, monumental plaça: la Piazza Unità. El propi nom indica que, precisament, la unitat no és precisament una de les característiques de la ciutat. La majestuositat que desprenia em generava certa inquietud. I no és per a menys. Després vaig saber que allà mateix, el 1938, Mussolini, des del balcó de la plaça de l’Ajuntament anunciava les lleis racials feixistes, que, de cop, convertien els jueus en ciutadans de segona. A pocs quilòmetres, a la Risiera di San Saba, els feixistes i els alemanys van construir l’únic camp de concentració nazi en territori italià, on es va assassinar entre 3.000 i 5.000 persones. Com s’havia arribat fins a aquest punt, i precisament allà?

Ens ho explica literàriament Boris Pahor, un escriptor triestí en llengua eslovena, de qui Periscopi publica la primera (i extraordinària) traducció al català a càrrec de l’esloveno-catalana Simona Škrabec. Pahor, que als seus 107 anys encara viu a la seva ciutat i és un dels darrers supervivents dels camps nazis (va passar per Dachau) ha fet una literatura crua sobre la humiliació que implica ser minoria nacional sota un estat uniformista. El llibre, La pira al port és un conjunt de narracions interconnectades entre sí on relata literàriament el procés pel qual el feixisme va esdevenir l’evolució natural del nacionalisme d’estat, de la idea que un estat, vinculat a una identitat nacional, busca la supremacia lingüística, cultural, social, tot esclafant les minories. Alguns dels relats serveixen per evocar episodis de la ciutat esfereïdors, com el que dóna nom al recull “la pira al port”, quan els feixistes van cremar la casa de la cultura eslovena, al centre de la ciutat, i bona part dels italians residents van ballar i cantar d’alegria mentre que altres es dedicaven a tallar les mànegues dels bombers. O com, revivint episodis viscuts d’infantesa, desenes de balilli, infants feixistes uniformats de negre, apedregaven les escoles eslovenes i trencaven els vidres. O com escamots feixistes irrompien a bastonades a la versió eslovena dels Pastorets, amb la humiliació corresponent a famílies o infants. O, a la prohibició i clausura de les escoles eslovenes, i l’escolarització obligatòria en italià, als estudiants de la ciutat, cosa que, com es dedueix fàcilment, contribueix al  seu fracàs escolar, i posterior inferiorització social.

En certa mesura, la brutalitat del nacionalisme italià sembla estretament vinculat al convenciment de la seva pròpia superioritat social, política i cultural. Els “altres”, contemplats com a inferiors, incultes, bruts,… pateixen la despersonalització típica d’aquells per qui se sent un menyspreu profund. És la idea del “Untermensch”, el terme dels nazis a l’hora d’estendre el seu colonialisme de lebensraun que servia per justificar l’esclavització de qui considerava “subhumà” o inferior, que al seu torn, era coartada intel·lectual dels crims comesos en nom de la supremacia de la “raça” o la “civilització”.

- Publicitat -

Em confesso un enamorat de la cultura italiana. Tanmateix, aquesta idea que confereix el poder de l’estat que permet que un determinat grup cultural o lingüístic es pugui imposar sobre un altre, em sembla una perversió moral difícil d’acceptar per a qualsevol persona mínimament civilitzada. La idea de superioritat, acompanyada de la voluntat d’extingir la dissidència (cultural, lingüística, política) és on rau fonamentalment l’ou de la serp del feixisme. I malauradament, aquí les coses no són tan diferents. És aquí que podem veure un nacionalisme espanyol, que no accepta, tolera o imagina que altres cultures, llengües o idees gosin posar-se a la mateixa alçada que la seva. Malgrat que l’espanyola no gaudeix del prestigi cultural o polític de la italiana, la francesa o l’alemanya (ans al contrari, en l’actualitat es pot considerar d’una mediocritat i aïllament esfereïdora) assistim a cors hooliganistes quan l’Albert Botran prova d’intervenir en català al congrés, es fan manifestacions per esborrar el gallec del sistema educatiu o com associacions de “defensa de l’espanyol” (com es pot defensar una llengua amb més de 500 milions de parlants!), comparteixen agenda política amb aquells feixistes que  cremaven la casa de la cultura eslovena, entre balls i celebracions.

Efectivament, el nacionalisme espanyol és tòxic. Ho és, pel seu narcisisme victimista que envia jutges, policies i pseudointel·lectuals quan algú gosa qüestionar la seva supremacia cultural o les estructures franquistes de l’estat. El nacionalisme espanyol, no sabria dir si és feixista, tot i que es comporta com a tal quan la seva principal obsessió consisteix a imposar la seva llengua arreu i tractar d’esborrar i humiliar aquelles identitats que no s’adiuen al seu patró tancat del que consideren la seva nació. El nacionalisme espanyol és tòxic en el sentit que no suporta la igualtat, que sacrifica la democràcia a l’altar de la seva superioritat lingüística, política, de sotmetiment a les nacions oprimides. El nacionalisme espanyol és tòxic en el sentit que exclou i humilia, manté actituds inquisitorials i té una incapacitat endèmica d’entendre la diversitat. El nacionalisme espanyol és tòxic en el sentit que manté la seva obsessió per arraconar i agredir les minories nacionals de l’estat. Unes minories, per cert, on un de cada tres ciutadans resideix en territoris on la llengua pròpia no és l’espanyol.

Mentre era Trieste, malgrat que més o menys em defenso amb l’italià, vaig fer la meva conferència a la universitat assistit per una lectora de català que era una eslovena de la ciutat. Malgrat que les tensions entre grups existeixen -s’ha de dir que existien molts ponts entre persones i entitats ciutadanes- la discriminació, persisteix. Ara bé, la independència eslovena, de 1991, semblava haver millorat notablement l’autoestima i actitud de la comunitat eslava de la ciutat. Al cap i a la fi, si hi ha lliçons que podem extraure de la història, és que el millor antídot contra la tendència feixista dels nacionalismes estatals, és la independència de les nacions sense estat. I és obvi que l’Espanya tòxica, també la que considera que el català és un “rollo” que fa nosa, requereix de la medicina d’un independentisme que la curi dels seus mals, abans que la seva ciutadania acabi intoxicada del tot en una bilis d’odi i menyspreu per aquell que no és com voldria.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca