El combat contra l’epidèmia de coronavirus ja fa més de vuit mesos que dura a casa nostra, d’ençà que es van prendre les primeres mesures per aturar-la. Ara s’ha iniciat un procés de relaxació dels confinaments parcials que s’havien adoptat a finals del mes d’octubre i s’ha anunciat que, si tot va bé, encara hi haurà una major reducció de les restriccions al mes de desembre. Però encara no s’albira el final de l’epidèmia. Les esperances estan dipositades en l’obtenció d’un vaccí eficient que permeti fer recular o, com a mínim, aturar la propagació de la malaltia. El govern espanyol acaba d’anunciar que té un pla per una vaccinació en massa per quan això arribi; cosa que, a part de ser una mesura recentralitzadora, no sembra que, ara mateix, vagi més enllà d’una iniciativa propagandística.

Els més optimistes parlen de la primavera com al moment d’una recuperació tangible. Però també s’alerta d’una possible tercera onada per aquest hivern. I els més escèptics arriben a dubtar d’una victòria final contra la malaltia i parlen, com a màxim, d’una contenció de la seva expansió, com ha passat en el cas de la SIDA. Certament, mai no hi ha hagut una suma d’esforços d’investigació mèdica a nivell internacional com ara; però això tampoc no assegura un èxit absolut en aquest combat. I tanmateix, tothom té l’esperança que un dia no gaire llunyà l’epidèmia s’acabarà. Encara que aquest moment sigui incert, podem començar a preguntar-nos com serà el final i si aquesta dramàtica i amarga experiència haurà servit per aprendre col·lectivament alguna cosa.

Per més nova que sigui per a nosaltres aquesta epidèmia, la humanitat n’ha viscut moltes més abans i algunes de molt més mortíferes que l’actual. L’escriptor Albert Camús va recordar-nos en la seva novel·la La pesta (1947) que hi havia hagut «tantes pestes com guerres» i que, malgrat això, unes i altres sempre agafaven la gent desprevinguda. I assenyalava: «Quan esclata una guerra la gent diu: ‘Això no durarà, és massa estúpid’. I sens dubte, una guerra és realment molt estúpida, però això no és obstacle perquè duri».

Reportar ara i aquí Camús i aquesta seva obra crec que és d’allò més pertinent. Es tracta d’una novel·la al·legòrica on s’explica una epidèmia imaginària patida per la ciutat d’Orà (Algèria), aleshores colònia francesa de la qual l’escriptor n’era originari (la seva mare pertanyia a la comunitat menorquina que s’hi va instal·lar). El fet de patir nosaltres l’actual pandèmia ens permet fer una lectura de l’obra amb una nova mirada. Ara no es tracta d’una situació hipotètica, com a la novel·la, sinó real. La malaltia tampoc no és circumscrita a una nació o ciutat concreta, sinó d’abast mundial. Ara podem calibrar millor l’encert de moltes de les seves reflexions i observacions, i valorar el seu valor universal.

Les seves observacions sobre situacions i sentiments, i els paral·lelismes amb el que hem viscut nosaltres són sorprenents pel seu encert: el patiment dels afectats i els seus familiars; el confinament domiciliari viscut com a una mena d’exili; la frustració per la impossibilitat de celebrar cerimònies funeràries col·lectives; el desconcert de les autoritats; l’actuació del personal sanitari; la interiorització de la malaltia per part dels qui no la pateixen; la descoberta que les grans desgràcies són també monòtones i s’adapten al ritme quotidià de tots plegats… Però sobretot és d’una gran vigència l’actitud que èticament, políticament i humanament, segons Camús, cal prendre davant la malaltia: l’objectiu bàsic no pot ser un altre que impedir que el nombre més gran de gent no es mori. I, perquè això sigui així, cal lluitar. Es pot discutir la manera, però el que cal precisament és combatre i no pas genuflexionar-se.

Aquesta voluntat de lluita contra l’absurditat de les malalties i de la mateixa vida és un dels eixos bàsics del pensament existencialista i ateu de l’autor. Ho explica Joan Fuster en el pròleg de l’edició catalana de l’obra: «Déu negat o eludit, l’home és l’únic valor absolut per a l’home». Un home, però, de carn i óssos (sense afegitons ideològics i humanistes). I naturalment quan diu «home» vol dir també «dona» (que fou finalment situada en el centre mateix del debat intel·lectual d’aleshores i d’ara per una altra figura del moviment existencialista, Simone de Beauvoir a El segon sexe, títol fundacional del feminisme modern, del 1949). És precisament en defensa d’aquest «home» i «dona» com a valor absolut que Camús ens fa un seriós advertiment: «quan es dóna massa importància a les bones accions, no es fa sinó rendir un homenatge directe i poderós al mal», perquè es dóna a entendre que «són meritòries en tant que són escasses i que la maldat i la indiferència són mòbils molt més freqüents en les activitats dels homes».

La finor demostrada per l’escriptor a l’hora de parlar de les situacions i actituds adoptades davant de la plaga pot ser-nos útil també a l’hora de plantejar-nos com pot ser el seu final. En la seva novel·la, l’epidèmia s’atura ella mateixa perquè era l’única sortida possible, ja que segons ell no podia pas ser vençuda «gràcies a les mesures que l’administració havia imaginat». Un cop aturada, ell ens parla de les festes i celebracions que es desfermaren, de l’actitud de les autoritats que feren discursos i inauguraren monuments commemoratius… i també de les persones pròximes a les víctimes mortals «per als qui la pesta prosseguia». Però sobretot ens adverteix del perill que l’epidèmia vingui i se’n vagi sense haver canviat el cor de la gent. Precisament per això escriu la seva obra, per «dir simplement allò que s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses d’admiració que de menyspreu». I per prendre partit en favor de les víctimes, per tal que no hi hagi «ni un sol sofriment seu que no fos al mateix temps el sofriment dels altres».

Camús sabia que la seva novel·la no podia recollir una victòria definitiva contra la pesta, ja que volia ser un testimoni fictici que fos vàlid per a una situació real. Ell era ben conscient, com deixà escrit al final del llibre, que «el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix» i que «vindrà un dia que per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç». Per això li fa dir a un dels seus personatges, un ancià: «Però, què vol dir la pesta? És la vida, i això és tot».