III Premis de l’Audiovisual ValenciàZZZZZ…

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La gala del III Premis de l’Audiovisual Valencià celebrada el passat dissabte al Palau de les Arts va demostrar la dificultat d’organitzar grans esdeveniments en temps de COVID. Tot i la bona voluntat i aparentment adequada organització de l’Institut Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual (aforament, presa de temperatura, mascaretes, etc.), al final depens de la gent i és quasi impossible evitar aglomeracions. I no penseu que els de la faràndula són molt de petonejar-se i abraçar-se, no és això, tenen els mateixos problemes que qualsevol altre gremi peninsular a l’hora de fer una cua civilitzada i amb distància de seguretat.

Llavors, val la pena el risc?  Perquè una gala d’entrega de premis, independentment del pressupost o la ubicació geogràfica, és un peñazo. Els únics professionals que ens fan veure com s’adulen i es celebren entre ells són els que es dediquen a això que en diuen espectacle, però no sé jo si la gala de premis dels pastissers no tindria el mateix nivell d’entreteniment. Com l’objectiu últim de tot açò és promocionar l’audiovisual valencià, vos aniré deixant els trailers de les pel·lícules al llarg de l’article, cosa que no podria fer amb pastissos.

Conduint el cotarro estava una Núria Roca que fa 20 anys que té 30 anys. Quan Roca va demanar contenció d’emocions em vaig excitar pensant que potser passaríem una bona estona i tot. Però les emocions van ser exclusivitat quasi sempre dels guardonats i dels seus agraïts familiars, amics i companys. El més paregut a un gir de guió còmic fou quan el president de l’Acadèmia, Pep Llopis, s’entrebancà —i solucionà gràcilment— amb una paraula llarga.

El millor de la gala va ser un mort, no vos diré més. L’homenatge a Berlanga (2021 és el seu any) va ser tan senzill com efectiu, amb sis actors recitant frases seues tant de dins com de fora de les pel·lícules. Si tens un geni, deixa’l que parle en lloc de parlar tu d’ell. El meneito el van ficar les tres intervencions dels 3000 integrants de La Fúmiga. Tal vegada massa moguts per a l’edat i els gustos mitjans dels assistents, pegava més el classicisme jazz que van aportar Peter Gun & The Paper Hats.

Els discursos dels premiats, apremiats pel temps, no es desviaren gaire dels agraïments estandarditzats i els cants a l’esperança en temps pandèmics. La vessant institucional, el discurs de Llopis, reclamà finançament a les institucions i celebrà el nivell de la producció audiovisual valenciana tot i les dificultats sanitàries. També va demanar als creadors seguir amb aquesta competitivitat per tal d’homenatjar Berlanga com ell ho faria, creant.

L’actriu Empar Ferrer posant al photocall

Va ser destacable la intervenció d’una radiantment roja de cap a peus Empar Ferrer, que va rebre el Premi d’Honor i una ovació tancada que li va arribar a trencar una veu recuperada per demanar a l’Acadèmia un premi amb el nom de Carles Mira, el director que als anys 80 va somiar i reivindicar que “podia haver-hi un cine professional valencià fet des d’ací i amb gent d’ací”.

- Publicitat -

Les intervencions dels actors protagonistes van ser, per allò del carisma, més llargues. Sobretot Sergio Caballero (Coses que fer abans de morir) el va utilitzar per a reivindicar tot el que no havien reivindicat la resta de guardonats. I ho va fer de manera viva i divertida. Va començar amb una broma sobre les retallades i va anar augmentant el nivell d’intensitat i taquicàrdia, demanant un recolzament real de les institucions als treballadors de la cultura en aquesta pandèmia i apostant per la creació de llaços comunitaris per fer front al feixisme.

Un discurs que arreplegaren, com no podia ser d’altra manera i en un emotiu final de gala, els guanaydors del premi a millor llargmetratge, La Mort de Guillem.

La cinta produïda per Suica Films era la que comptava amb més nominacions i podríem dir per tant que és la que més va perdre. Però es va emportar el premi a millor guió i millor actriu protagonista per a Glòria March. Els altres triomfadors de la nit foren The Mistery of the Pink Flamingo (millor documental, so i direcció artística), Coses que fer abans de morir i Iciar Bollaín com a millor directora. Meritoris també els dos guardons per a Un cercle en l’aigua, pel·lícula rodada en valencià per un equip 100% valencià. Ací teniu la llista sencera de guardonats i ací l’enllaç per vore la gala per a qui li agrade el BDSM.

Dues anècdotes per acabar. Primer una que esperem que no ho siga: el guanyador a millor videojoc valencià, Summer in Mara, té una versió disponible en la nostra llengua. I l’anècdota propiament dita va ser vore a l’actor català Sergi López (nominat a millor secundari per La boda de Rosa) fent fotos a dos imbècils (nominats a millors imbècils) que posaven al photocall. López va acceptar amablement fer-los la foto no sabem si perquè és bona persona o perquè es pensava que els dos imbècils eren alguna cosa més que imbècils.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca