L’enfonsament de la nau es fa gràfic amb la tercera derrota al campionat, però a la rebotiga, lluny dels focus centrats en la gespa, continua la desfilada de despropòsits que acaben, òbviament, incidint en la crisi del primer equip. Mentre Tusquets segueix fent l’orni per convocar oficialment eleccions -l’únic que havia de fer i no fa-, assistim a una apropiació del relat des de l’stablishment que hauria de preocupar, pel cap baix, a certs candidats. Els de cara i ulls, no els afavorits per l’autèntic poder a l’ombra. En quinze dies, no ens hem mogut gaire de lloc a l’espera de la presentació d’un Laporta -diuen- aquest cop disposat a preparar l’assalt al poder. Els responsables directes, actius o passius, s’afanyen en l’intent de blanquejar aquesta fallida en tots sentits propiciada per Sandromeu i Bartosell, amb la interessada col·laboració de l’artilleria mediàtica amiga. A pams: Plega Rexach i sembla que s’acabi el món, quan ell, Fusté o Migueli portaven deu anys mà sobre mà, sense una mínima ascendència sobre els presidents als que presumptament assessoraven. Ex directius com Javier Bordas o Jordi Vilajoana vessen llàgrimes de cocodril com si mai no haguessin estat directius i còmplices del disbarat perpetrat, sense que ningú els recordi l’evidència de ser part protagonista en el desgavell de l’última dècada. Entre els interessats en confondre veritat amb mentida, excel·leix el gag de Freixa afirmant sense cap vergonya que, des que va marxar del club, no s’ha guanyat cap Champions. Tots plegats, haurien de desaparèixer d’escena per simple higiene culer, però prefereixen mantenir-se amb la fatxenderia que prodiguen aquells negats per supèrbia a un mínim exercici d’autocrítica, a reconèixer les seves majúscules errades.
Malgrat l’estat depressiu del barcelonisme, això no s’atura. El Barça i Rakuten han ampliat la seva aliança sense esperar a una negociació que, òbviament, havia de portar el nou president. Els diaris esportius, tossuts en creure que la informació equival a enganyar el personal, segueixen parlant de fitxatges, negant que el drama econòmic permeti un mínim dispendi. No volen traslladar una panoràmica certa als seus lectors, no fos que practiquessin l’ofici amb un mínim de rigor. I també, arriba Juan Rosell, ara amb el nom catalanitzat, mentre Sandromeu, Bartosell i l’elit a la que pertanyen progressen en quelcom fonamental: Marcar el to de la precampanya, dominar el relat com acostumen. Destaca la voluntat de demonitzar els candidats independentistes fugint de la llibertat d’expressió, de creença i els drets ciutadans més bàsics. A la mínima que badem, ens la tornaran a entaforar, l’única certesa del moment. No només han fet fallida econòmica i moral, sinó que volen perpetuar-la inventant una realitat paral·lela. Si el món anés com ha d’anar, hauríem de preocupar-nos de no afartar la paciència de Messi i de que Pep Guardiola continuarà al City com un exiliat fart de la persecució soferta. Dos pilars bàsics atacats per terra, mar i aire per passavolants que haurien de ser notes ínfimes a peu de pàgina i, en canvi, segueixen brandant la paella pel mànec després de generar la pitjor crisi dels últims cent anys. Que es diu aviat.
