A l’igual que les grans cintes bèl·liques, Antidisturbios posa el focus a sobre del soldat ras, però ampliant el zoom cap a horitzons més elevats i foscos, sovint més corruptes. Com bé explica el director, Rodrigo Sorogoyen, els primers capítols estan gravats càmera en mà amb plans curts per a que —a més d’accentuar el dinamisme de les escenes d’acció— l’espectador es fique dins la pell de l’antiavalots, que senta que és ell qui està desallotjant els manifestants. Els plans es fan gradualment però imperceptible més llargs a mesura que avança la sèrie, de tal manera que es passa de la identificació propera amb els protagonistes a jutjar-los des de la distància al final de la trama.
Perquè la sèrie de Movistar+ serveix per a revisar els nostres prejudicis i, tal volta, emetre un judici més fonamentat tot i que mai definitiu sobre un dels col·lectius més odiats en aquest país durant l’última dècada. Ja sabien els guionistes (el propi Sorogoyen, junt a Isabel Peña) abans de començar a escriure que no optarien per la dimonització d’una professió ja injuriada per se. És per això que s’han guanyat les crítiques de l’esquerra que més ha patit les porres, que els ha acusat d’emblanquiment.
Tampoc els sindicats majoritaris dins el Cos Nacional de Policia estan contents amb el resultat final d’un projecte en què col·laboraren oferint material, testimonis i documentació. No els ha agradat que apareguen agents consumint alcohol i altres drogues, encara que els realitzadors han estat ací generosos esquivant la polèmica de si els antiavalots consumeixen aquestes substàncies també durant les seues intervencions. Els sindicats policials demostren poca cintura al referir-se a una obra de ficció en la que hi ha que repartir trets de personalitat interessants i reals entre sis personatges. Els sis antiavalots tenen les seues pròpies batalles que lliurar amb els seus dimonis interns, les quals afecten en major o menor mesura a l’hora d’exercir el seu ofici.
La polèmica ha fet que el propi Sorogoyen haja tingut que sortir al pas de les crítiques. On sí que s’equivoquen els sindicats Jupol i SUP és en denunciar que la sèrie no mostra “les carències amb les que treballen a diari els agents” de la Unitat d’Intervenció Policial, “l’excés d’hores lluny del seu entorn familiar i les pressions que tenen que suportar. Al meu parèixer això queda molt ben reflectit i de fet l’objectiu de la trama és fiscalitzar adequadament la responsabilitat en la mort d’un veí que intentava aturar un desnonament. La suposada brutalitat policial prompte quedarà en entredit front a una combinació fatal de falta d’efectius i urgència judicial per executar un desnonament complicat. El perquè d’aquesta urgència porta a la tenaç agent d’Assumptes Interns Laia Urquijo a investigar una trama que conjumina interessos polítics i econòmics, corrupció i inclús les cloaques de l’Estat representades en un policia retirat, amb boina i influència, en el que tots reconeixem al comissari Villarejo.

El personatge d’Urquijo és el d’una dona obsessionada amb la veritat, la qual cosa casa molt bé amb el seu ofici d’investigadora. Però és també un personatge complex i contradictori del que no queda clar fins quin punt és la cerca de la veritat i fins quin punt és l’ambició professional el que li mou i, sobretot, què està disposada a sacrificar a canvi d’aconseguir els seus objectius. El que pareix que no li mou és la justícia pel mort, l’immigrant, el negre de nom difícil que Laia oblida mentre redacta un informe amb la investigació ja avançada. El cadàver és qui tot ho inicia però a qui ningú no recorda, excepte al brindis que li dedica un dels antiavalots a l’últim capítol.
Persons, personatges, actors
El personatge de l’agent d’Assumptes Interns i la seua trama són interessants, però empal·lideixen al costat de les escenes d’acció del grup d’antiavalots magistralment interpretats per Hovik Keuchkerian, Raúl Arévalo, Álex García Fernández, Patrick Criado, Raúl Prieto i Roberto Álamo. I és que conèixer els rerefons d’aquests policies que “no li cauen bé a quasi ningú però són necessaris” —com diu un dels personatges— és el que més motivava al director de la sèrie i, potser per això mateix, el més fascinant de l’obra.
Quina classe de persona treballa com a antiavalots? Per què? Com afecta el seu treball a la seua vida personal i viceversa? “Vaja persons, policies…”, resumeix el nuvi de l’agent Urquijo mentre esta “investiga” les xarxes socials dels implicats.
Hi ha desenes de detalls en els que es mostra la imatge de l’antiavalots que tots tenim al cap: pallús, fatxa, insensible, autoritari i violent per se, un tipus que gaudeix pegant i més si és a pollosos d’esquerres. Sorogoyen dóna estes xicotetes pinzellades que allunyen la sèrie del traç gruixut però que estan per a qui les vulga veure. I és que al final l’antiavalot no pot deixar de ser una persona més a la dreta que a l’esquerra de l’espectre polític, algú que creu en els principis d’Autoritat i Ordre i en mantenir el segon, quan és necessari, a través de l’ús violent del primer. En el pitjor dels casos un antiavalot és una persona violenta a la qual és millor mantenir a les files de la policia abans que no enfrontada a esta. En el millor, una persona que entén que és millor una hòstia a temps.

Així doncs, entre els perfils d’agents que es dibuixen en Antidisturbios trobem casos diferents. Álex és el que a molts ens ve al cap quan pensem en un antiavalots: metrosexual esculpit al gimnàs, violent —és el que més vegades s’encara amb altres personatges al crit de “et rebente el cap”— i de família de policies. Als seus trenta i tants, és el mentor de Rubén, el més xiquet del grup i el que més problemes té per a suportar les provocacions.

Frases que el defineixen: “Vosté creu que jo puc tolerar que a un agent de l’autoritat li escupen mentre està fent el seu treball?”; “Jo què sabia que s’anava a morir el puto negre eixe!? Però què es pensen, que som animals?”; “A la gent li agrada tensar la corda, fins que la corda es trenca i es posen a plorar”. La veritat és que Rubén té poca corda. O poca experiència, perquè al fatídic desnonament que tot ho inicia és ell qui acaba esclatant quan rep les mateixes “provocacions” que el seu company més experimentat, Úbeda.
El personatge d’Úbeda serveix als guionistes per a retratar un altre problema dins els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat: el tabú del tractament psicològic. Un recolzament que el veterà antiavalots demana després de massa senyals. A més d’una depressió que possiblement arrossega pel procés judicial obert contra ell i els seus companys, Úbeda pateix atacs d’ansietat quan entra en acció perquè es veu vell i vulnerable, perquè veu que pot deixar orfes i vídua a casa. Llavors, per què no deixa la Unitat d’Intervenció Policial? Possiblement perquè ha de pagar un adossat als afores. Igual que Osorio, l’altre veterà del grup amb pensions d’una exdona i filles a les esquenes, que va entrar als antiavalots fa anys, quan era un ofici ben pagat i no tan mal vist.
Altre dels integrants del grup, Bermejo, serveix per encarnar un altre dels problemes d’este cos policial tan específic i, possiblement, també dels tests psicològics que han de passar-se per a formar part del mateix. Bermejo és un assetjador que surt de festa i consumeix estupefaents amb l’arma reglamentària a la butxaca.

Per últim tenim a Diego, el que pareix més centrat, a qui més afecten les conseqüències del seu ofici i el que pareix més bolcat en la seua vida familiar. Al seu rostre es reflexa la resignació que el tortura per dins cada vegada que rep un insult per part dels manifestants. Els mateixos insults que en Rubén encenen la ira. Diego també serveix per a mostrar a l’espectador la imatge social que es té dels antiavalots, ja siga a través de la tensa relació amb el seu sogre progressista o quan, en ser preguntat per la seua professió, respon amb un sec “funcionari”.
La relació entre aquestos sis homes, companys de treball i amics, és altre dels punts forts de la sèrie. Com afecta el procés judicial obert contra ells a una camaraderia casernària forjada en mil batalles? Suportarà aquesta família soldadesca una situació que pot destruir les seues vides o es dissoldrà en individualitats i egos personals, com obtenir un trasllat o poder pagar les despeses d’un no molt oportú fill? Es defensen els uns als altres o es delaten als interrogatoris?

En definitiva, una sèrie polièdrica que profunditza la nostra percepció de la realitat en tan sols sis capítols. Tracta un tema eminentment polític com és la gestió de la força bruta per part de l’Estat, endinsant-se enel funcionament intern d’uns estaments (el policial i el judicial) desconeguts per a l’espectador però assenyalant, a l’estil Sorogoyen, una sospitada corrupció que tot ho inunda. Tant a nivell audiovisual com actoral, l’obra és una meravella, però aconsegueix quelcom més complicat: aportar una mirada humana i complexa sobre un dels col·lectius més prejutjats i caricaturitzats del país.