A la recerca d’un full de ruta

Entre les darreres iniciatives d’aquest mes hi ha la plataforma “Escons 1 d’octubre”, que té com a objectiu assegurar-se que cada vot de les eleccions de febrer vagi a parar a aquelles candidatures que es comprometin a implementar la República en un termini no superior a dos anys passades les eleccions. La proposta, que servidor de vostès ja ha signat, com tants altres manifestos similars, en bona mesura respon a un moviment de fons en què es combina la decepció per l’anomenat irònicament “govern efectiu”, la preocupació per la transcendència dels comicis (imposats, un cop més, per un tribunal entre kafkià i orwellià) i la necessitat que una ciutadania impacient i determinada, pugui permetre’s donar un cop de puny damunt la taula i recuperar la iniciativa política i social.

És obvi que l’independentisme institucional no passa pel seu millor moment. Les clavegueres de l’estat, probablement no es limiten a empresonar i perseguir il·legalment a persones, sinó que deuen haver-se infiltrat en bona part de les formacions polítiques per tractar de desactivar des de dalt la principal amenaça al règim del 78, i al modus vivendi de les seves elits beneficiàries. Només així es pot explicar el corol·lari d’accions, reaccions i declaracions de determinats actors polítics. Això, per descomptat, també està generant una certa fragmentació que ja veurem si acaba afectant als resultats -esperem que no-, encara que sí generen una confusió important. Vilaweb, aquesta setmana feia un reportatge wikipedista per analitzar els diversos partits, alguns dels quals patrocinats per les mateixes entitats bancàries que van trair el país, per comprendre la dimensió de joc brut (i VAR judicial) que tan bé sap practicar la monarquia més corrupta d’Europa.

Les eleccions del 21 de desembre de 2017 van ser defensives. Van ser uns comicis dramàtics que van servir per defensar simbòlicament les institucions. I dic simbòlicament, perquè el “govern efectiu” va resultar d’una innocuïtat i submissió incapaç, per posar un exemple, de ni tan sols perseguir bandes de paramilitars feixistes dedicats a intimidar i agredir amb nocturnitat bona part de la geografia catalana. I, més enllà de la retòrica, en el trist balanç d’aquests darrers anys, hem assistit a una política autonomista (de nivell diputació provincial) amb elevades dosis d’escenificació i gestualitat partidista. En bona mesura, i la pandèmia ho ha posat de relleu, el govern efectiu ha demostrat que, si s’esforça, pot arribar a ser tan incompetent com el de Madrid. I, mitjançant l’anàlisi dels fets, el sottogoverno, i la incapacitat de desobeir, fins i tot quan es tracta de seguir les indicacions de la legislació internacional, podem constatar que Catalunya manté el seu propi “règim del 78”.

El Republicà Viatger, un enigmàtic tuiter amb certa influència que, sembla coneix bé les intimitats del poder, parla de “la comoditat del 48%”, és a dir, de la manera com el règim del 78 nostrat (alts funcionaris, executius de les principals empreses, aconseguidors, cacics culturals o periodístics, mandarins diversos,…) beneficiaris ells i les seves nissagues dels contactes privilegiats amb l’estat i paràsits de les institucions catalanes, s’han pogut aferrar a l’independentisme com a eina de supervivència en temps incerts. D’una banda, a les Espanyes, el nivell de reaccionarista neofranquista s’ha expandit tant entre els ressorts de l’estat, que l’evolució és incerta i el seu paper, prescindible. De l’altra, l’independentisme és poderós, encara que no ha aconseguit desbordar la situació per consumar la ruptura. I entremig, ells, els administradors més o menys colonials, els hereus de la Lliga, un Vichy català que no té vergonya a lluir el llaç groc…. i que tanmateix, no té el coratge d’obrir les presons i resistir amb coratge la possible resposta de El Valle de los Caídos.

El règim del 78 nostrat arrossega els vicis del passat: corrupció, autoritarisme, arrogància, cooptació, supèrbia,… Només cal veure com estan actuant els Mossos, la incapacitat d’establir concertació social, o els ajuts als autònoms, tal vegada el ric que deixa caure unes monedes i assisteix a l’espectacle de la desesperada lluita per ser el primer a prendre-les.

- Publicitat -

Certament, en la situació actual, trobem un independentisme hereu del nacionalisme romàntic, aferrat a les tradicions culturals, amb una visió no massa àmplia d’una societat complexa, victimista, defensiu, derrotista. Resulta temptador per a molts deixar-se arrossegar pel pessimisme, especialment quan la Catalunya del 2020 té poc a veure amb una idea impossible de cohesió social, cultural i lingüística. Amb aquest, hi conviu un independentisme dinàmic i potent, menys vinculat al greuge del passat que a la possibilitat d’un futur millor. Es tracta de l’independentisme que ha aconseguit les mobilitzacions més massives del continent europeu en el que portem de segle. Es tracta d’un projecte obert, multilingüe, multicultural que ha de servir per forjar un projecte integrador i prou atractiu perquè s’hi sumi l’Oriol, la Jessica, en Kevin, la Fattoumata, l’Euclides i l’Ariadna. És la força de l’esperança en què una nova realitat nacional pugui implicar noves oportunitats personals el principal motor de l’independentisme. És un projecte que ho té fàcil per competir amb la regressió anacrònica de Reis Catòlics, uniformisme castellanisme, intolerància religiosa, feudalisme capitalista i ranciositat cultural que caracteritza, ara per ara, una Espanya que odia els catalans pel fet de no ser espanyols.

Tanmateix, perquè aquest projecte de futur sigui possible, és obvi que, nietzschianament hem de matar el pare, el règim del 78 nostrat, el zombi de la Lliga Regionalista. I per això caldria canviar radicalment de cultura política, i un poderós full de ruta que apunti compromisos de futur, amb capacitat d’aplicar-los des del present. A tall d’exemple, caldria una política de concertació social, entre empresaris i treballadors, seguint models com el nòrdic, l’alemany o l’holandès, on, per posar un exemple, es pugui determinar salaris mínims de 1.500 € i jornades reals inferiors a 40 h amb el compromís de major formació. També és obvi que caldria generar un ambient de reconeixement i respecte mutu entre actors socials. O apostar clarament per generar la igualtat d’oportunitats que passés necessàriament per doblar inversió en educació i sanitat públiques, la gratuïtat de la universitat o una política de beques que permetés allò que vol cada català voluntari: possibilitats d’ascens social, que és el que realment permet cohesió social i adhesió a un projecte nacional. Al cap i a la fi, el que es tracta és esdevenir català perquè resulti útil, parlar català perquè resulta pràctic, fer-se independentista per viure millor sense necessitat de mirar enrere.

En altres paraules, qualsevol Full de Ruta raonable ha d’incorporar aquest accent. La independència per si sola, no resulta prou atractiva. Cal omplir-la de contingut. No només cal prendre democràticament les institucions, sinó que cal forjar un model de país comú on tothom pugui assumir els riscos que comporta apostar per un futur lliure d’hipoteques franquistes.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

ERC avisa JxCat que no explicarà “sopars de duro”

La número dos d'ERC per Barcelona a les eleccions del 14-F, Laura Vilagrà, ha reclamat aquest dimarts a JxCat una campanya electoral amb "joc...

Unides Podem, ERC i Bildu retiren l’esmena ‘antidesnonaments’ i no es votarà en el ple del Congrés

Unides Podem, ERC i EH Bildu han retirat l'esmena als pressupostos del 2021 per prohibir els desnonaments sense alternativa habitacional i el tall de...

Borràs dubta que la independència sigui una “prioritat” per ERC

La candidata de JxCat a la presidència de la Generalitat, Laura Borràs, ha qüestionat aquest dimarts que la independència sigui una "prioritat" per ERC...

Argimon diu que s’està estudiant si els nens compten en el màxim de 10 persones per Nadal

El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, ha reconegut que els nens fins a 14 anys "podrien no comptar" en la limitació a...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca