La setmana passada tornava a casa després d’una llarga jornada laboral quan, asseguda a l’últim vagó de metro i quasi arribant a la parada que dóna inici a l’Hospitalet, Instagram va decidir enviar-me una publicitat d’allò més interessant. El Palau Robert, ubicat al Passeig de Gràcia amb Avinguda Diagonal, feia temps que presentava una exposició comissariada per la Natza Farré i molt encertada pel novembre, mes contra les violències masclistes.
Ja que heu decidit llegir la meva crònica, us confessaré que, inicialment, la publicitat a Instagram em va semblar l’anunci d’un detergent feminista més que no pas el d’una exposició en contra del masclisme. Encara no sé si la idea de “detergent feminista” tenia gaire sentit però, durant uns segons, el meu cervell ho va veure claríssim. Sobretot si portes tot el dia pensant que, quan arribis a casa, hauràs de fregar els plats que al migdia no has volgut netejar. El sentit lògic d’un cartell propagandístic ple de tonalitats blaves, bombolles de sabó i flors blanques arribarà més endavant. De moment, us ho deixo observar:
En arribar a casa, vaig decidir trucar al Palau Robert. Es tractava d’una exposició gratuïta que estaria disponible fins al 29 de novembre, un relat expositiu que pretenia presentar la invisibilització de les dones a causa del masclisme, posant èmfasi en les conseqüències en l’àmbit social, laboral, educatiu i personal. Hi vaig anar.
Es tractava d’una exposició gratuïta que estaria disponible fins al 29 de novembre.
Però no hi vaig anar sola. Li vaig dir a la meva mare. No per por a no anar acompanyada als llocs, això ja està més que superat, sinó més aviat per la inevitable mania meva d’intentar introduir la gent en el món del feminisme. També li vaig dir a la meva àvia. Era el seu aniversari i em semblava un bon pla per passar la tarda. Ella, en canvi, va pensar que anar al bingo amb les amigues era molt més divertit. I em va dir: “Jo ja era feminista abans que tu perquè vaig ser de les primeres noies a sortir de festa amb pantalons texans”.
“Jo ja era feminista abans que tu perquè vaig ser de les primeres noies a sortir de festa amb pantalons texans”.
Feminista havies de ser
L’exposició de la Natza Farré, ‘Feminista havies de ser’, presenta una posada en escena molt potent a travès d’un llarg laberint masclista. Uns 30 minuts en què, és cert, no vaig descobrir res de nou a escala teòrica, però que em van servir per crear-me noves imatges mentals respecte a termes com ‘sostre de vidre’ o ‘feminazi’.
Eren les 15:45 hores quan vaig arribar a l’entrada de l’edifici. Em van invitar a pujar les escales i, en aquell moment, els meus ulls van captar una gran pantalla digital on es presentava l’acte amb diversos lemes. Em va impactar el fet que tot el Palau Robert tingués decoracions relacionades amb l’exposició, més enllà del contingut propi ubicat a la sala 3 de la primera planta. Per exemple, els gels hidroalcohòlics t’invitaven a desinfectar-te del masclisme mentre llegies crudes realitats pròpies de la nova normalitat:
“Segons l’ONU, el 70% del personal d’atenció mèdica i serveis socials del món són dones”.
“Les trucades per agressió i maltractament han augmentat un 88% durant la pandèmia”.
“La crisi econòmica serà pitjor per a les dones: la desocupació femenina ha augmentat fins a un 56%”.
La primera sala tenia un cert caire futurista. El color rosa amb la gegant poma d’Eva en una de les cantonades em va fer pensar que es tractava de totes aquelles injustícies que les dones havíem de patir per raó del nostre sexe. No estava pas equivocada. Desenes d’imposicions socials presentades com a temptacions: joguines esbiaixades al gènere, roba sexualitzada des dels primers anys, comportaments de princesa, etc. També hi havia un espai per parlar de la regla i els dolors menstruals. Tenint en compte que alguns mesos he arribat a plorar per no poder arrancar-me els ovaris, em vaig sentir plenament identificada. El masclisme fa que la salut femenina es banalitzi. Tal com s’explicava en un cartell, el 95% de les morts femenines per infart es podrien haver evitat si s’haguessin tractat a temps, però no és el cas.
El 95% de les morts femenines per infart es podrien haver evitat si s’haguessin tractat a temps.
La segona sala generava molt de contrast respecte de la primera. Em recordava a un despatx o, pot ser, a una sala d’espera en una entrevista de feina. Cautelosament, vaig avançar pels diferents anuncis penjats a un dels suros de la paret. Sabíeu que les dones només ocupen un 35,4% dels càrrecs de direcció encara que representin més de la meitat de la plantilla? En definitiva, ser dona significa esperar el que no esperen els homes:
Les dones van ser cridades a les urnes amb 43 anys de diferència respecte els homes.
Els drets laborals de les dones van arribar amb 27 anys de diferència respecte els homes tot i que sempre han treballat.
Ja feia uns 15 minuts que gaudia de l’exposició quan vaig arribar a la tercera sala, sense dubte, la que més em va agradar. Un cartell gegant ocupava tota la paret amb el nom de ‘FEMINAZI’ format per post-its de colors. Llegint les instruccions, vaig veure que arrencant qualsevol post-it t’emportaves un missatge informatiu i ajudaves a camuflar un insult que busca emmarcar les dones sota un potent discurs d’odi. Recordant el que deia el relat expositiu de la Natza Farré, “tota acció té una reacció oposada equivalent. Des de solterones, malfollades o lletges, fins a puritanes o deixades. El patriarcat sempre ha faltat el respecte a les feministes”.
Els últims deu minuts d’experiència van ser els més incòmodes i, per tant, els més propers a la realitat. Centenars de dones valentes van alçar-se contra el masclisme compartint, anònimament, el seu testimoni. Experiències classificades per edats i escrites a ordinador queien del sostre i arribaven fins a terra. Si alguna de vosaltres vol formar part d’aquest mural, i no callar-se res del que ha patit en aquest món masclista, encara sou a temps de poder enviar el vostre missatge a través de la web oficial: https://feministahaviesdeser.cat/
Durant aquest viatge ple de sensacions diferents vaig descobrir una data sorprenent. A Catalunya, les denúncies per abusos sexuals i temptatives d’homicidi van pujar un 40% el 2019. Hi ha més dones que no callen? Em vaig fixar en una adolescent que, en aquell moment, observava el mateix cartell que jo amb una amiga. “Em recorda al cas dels països nòrdics. Les estadístiques de denúncies són les més elevades d’Europa perquè el sistema dóna la suficient confiança a les dones per tal que aquestes s’animin a denunciar”, deia.
A Catalunya, les denúncies per abusos sexuals i temptatives d’homicidi van pujar un 40% el 2019.
Mitja hora després, la meva mare i jo sortíem de la sala 3 del Palau Robert amb ganes de tornar-hi a entrar. Pensava que l’exposició ja s’havia terminat quan, en sortir del lavabo, em vaig trobar amb un rètol que em deia: “T’has mirat al mirall i t’has trobat…”. Just a sota, tres oracions d’allò més divertides t’obligaven a escollir de quina de les tres màquines expenedores volies posar-te gel antibacterià. La primera opció deia, “més masclista que feminista”; la segona, just el contrari, “més feminista que masclista”; l’última, ben diferent, deia, “més gran”. A quina creieu que li faltava tot el gel?
Una exposició simple i amena, perfecte per introduir grans i petits en el món de les opressions i les injustícies socials. Un format visual excel·lent i una explicació creativa respecte què és el masclisme. I vosaltres, amb qui hi aniríeu?