Luis López Carrasco: “El que estem vivint està més relacionat amb la crema de l’Assemblea Regional que amb els Jocs Olímpics”

L’any 1992, Espanya enviava una carta de presentació al món a partir de dos esdeveniments internacionals que d’alguna manera culminaven el procés de transformació política i social iniciat a la Transició: els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla. Aquest any també es va celebrar el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, el naixement de l’IBEX 35 i es va signar el Tractat de Maastrich. A Cartagena, però, la reconversió industrial afectava una classe obrera que, després d’unes jornades de mobilitzacions, acabà cremant l’Assemblea Regional murciana.

El director Luis López Carrasco recupera aquesta gesta per a configurar un documental de més de tres hores que recull, d’una banda, l’experiència de la classe obrera cartaginesa que visqué els fets, i per altra l’herència d’aquests en la joventut treballadora actual, que es troba afectada per una crisi de procedència diferent però d’efectes similars.

El año del descubrimiento significa el tercer treball individual del seu director, després del llargmetratge El futuro (2013), estrenat al Festival de Locarno, i del curtmetratge Aliens (2017). La cinta es presentà a començaments d’any al Festival de Rotterdam i des de llavors ha anat recollint èxits a festivals internacionals com ara el Festival de Cine Documental Cinéma du Reél, on va ser reconeguda amb el premi a la millor pel·lícula.

Aquest mes de novembre, el film arriba a l’Estat espanyol a través de dos certàmens com el Festival de Sevilla, que va atorgar-li el Gran Premi del Jurat (l’entrevista és anterior a aquest guardó) i el Festival L’Alternativa de Barcelona, on a part de ser la cinta inaugural, el director murcià impartirà una masterclass prèvia a la projecció (que serà virtual a través de la plataforma Vimeo).

Fotograma d’El año del descubrimiento

- Publicitat -

Com sorgeix el projecte d’El año del descubrimiento? Tu ets murcià, però pel que he llegit en alguna entrevista anterior, ni la teva pròpia família se’n recordava dels fets de la crema de l’Assemblea Regional. Com arribes a aquests fets i què fa que vulguis treballar amb aquest tema?

En un primer moment, aquest projecte estava molt relacionat amb la meva pel·lícula anterior, El futuro, en la qual es presenta un retrat d’una festa de gent jove de l’any vuitanta-dos, la nit que Felipe González guanyava les eleccions. La cinta descrivia l’ambient de celebració dels primers vuitanta, tot i que parlava d’aquest moment culminant de la Transició des d’un punt de vista menys mitòman o idealitzat, si bé és cert que no deixava de parlar dels vuitanta en aquests termes d’esplendor de les classes mitjanes. La pel·lícula mostrava una fauna urbana molt propera a la que podem vincular a la Movida Madrileña i d’alguna manera com que em va semblar que necessitava tornar a aquesta època, perquè al final, quan parles dels vuitanta, sempre et refereixes als termes hegemònics de festa i celebració, i sembla que, tot i que estàs criticant aquest relat, el marc d’interpretació és sempre el mateix, que la idea dels vuitanta com a festivitat o subidón ha triomfat.

Llavors vaig pensar que seria interessant parlar d’aquests temps, perquè em sembla que queda molt per explicar, o explicar-nos, sobre coses que estaven passant llavors, i fer-ho des d’un lloc completament diferent. Vaig començar a investigar sobre la reconversió industrial i en aquest procés recordo veure de nen la crema del parlament. Quan començo a preguntar al meu voltant, a familiars, amics dels meus pares, a gent de Múrcia –perquè clar, a Cartagena evidentment es recorda- ningú ho recorda en absolut, però en absolut. Estan convençuts que això no va succeir i que m’ho he inventat.

Aquest va ser el punt de partida, és a dir, que ningú recorda quelcom que d’alguna manera fa tan visible les contradiccions que la societat espanyola estava travessant l’any noranta-dos com que es va cremar un parlament. Aquesta imatge d’un parlament cremant és per a mi la cara B d’altres processos que estaven succeint l’any 92 i que les seves contradiccions probablement encara ens estan perseguint.

És curiós perquè la major part de la pel·lícula es desenvolupa al bar Tana de Cartagena. Et volia preguntar per què decideixes plantar la càmera allà i realitzar aquest format d’entrevistes o conversacions que al final acaben acaparant potser el 95% del metratge. Per què era important per a tu posar la càmera en aquest espai?

Jo estava molt interessat a fer un retrat el més ampli possible d’aquests barris treballadors de Cartagena i La Unión, i que aquest retrat es veiés en entrevistes però també en conversacions. Em semblava com que el bar era un espai donat a l’intercanvi d’experiències i emocions, un lloc on es donen cita generacions molt diferents, grups de procedència social o inclús de minories diferents, i que es posen en comú. I la meva experiència és que a les cafeteries moltes vegades la gent expressa qüestions íntimes que potser no són capaces d’expressar amb amics o familiars, parlant no només amb el cambrer sinó també entre els mateixos clients.

Recordo quan pensava en aquesta pel·lícula a Carabanchel, el barri en què vivia llavors, que em sorprenia molt l’intercanvi d’intimitats tan profund que veia a aquests esmorzars. També em semblava el lloc més adequat perquè a la vegada és el lloc en el qual es va després de treballar, i on s’expressen i s’alliberen moltes frustracions i històries que tenen molt a veure amb el treball, que al capdavall és el focus del film.

L’equip d’El año del descubrimiento davant del Bar Tana de Cartagena, escenari de major part de la pel·lícula

Veient els teus treballs individuals, sempre planteges l’engany o la confusió temporal. A El año del descubrimiento això es porta al límit, ja que moltes vegades aconsegueixes trastocar l’espectador, que sobretot a l’inici de la pel·lícula creu que el que està veient són materials d’arxiu, potser domèstics, però que seguidament va adonant-se que per un costat es troben escenes de recreació (quelcom que ocupa gran part del teu anterior llargmetratge, El futuro) i per altra una voluntat de confondre a partir de situacions ambigües i de la col·locació d’elements anacrònics en l’ambientació. Què és el que fa que treballis amb aquesta dicotomia i no et decantis per una sola manera de documentar?

D’això tractarà la masterclass que impartiré a L’Alternativa, de com en treballs meus de fa bastant de temps he anat jugant sempre amb formats domèstics per a intentar retratar moments pretèrits i entendre el cinema com una eina molt bona per a capturar la microhistòria. És quelcom que crec que deia Krakauer, que el cinema és la millor eina per a retratar la vida quotidiana. Ell diu que és matriu de les altres formes de realitat, però aquest és un tema més complex. Llavors, aquesta idea d’utilitzar formats antics va per un costat per la de referir-se a temps pretèrits i inclús jugar amb la idea de reconstruir un material històric, però a la vegada privat, que ens pugui il·luminar sobre altres processos socials que s’estaven duent a terme en dècades anteriors, i això ho vaig incorporar a El futuro, que jugava una mica amb la impressió de pensar que la pel·lícula està basada al vuitanta-dos, però que realment recorda a qualsevol conversació que podries haver tingut en una festa fa poc. A Aliens també buscàvem la continuïtat entre el material d’arxiu i el material que gravàvem nosaltres, i fins que no apareix la Tesa Arranz en escena no se’t curtcircuita el cervell i llavors entens quan està gravat això. Totes aquestes experiències les vam anar precisant a El año del descubrimiento, fent tot un treball d’art de vestuari i de caracterització. També al càsting vas buscant rostres que tinguin aquest caràcter una mica atemporal.

La recerca de l’ambigüitat temporal està relacionada d’una banda amb la idea de desenterrar un fet oblidat, traient a la llum imatges, però per l’altra estàvem gravant el documental que ningú va gravar l’any noranta-dos. La realitat és que no es pot repetir allò irrepetible, que l’arxiu és el que és i el que apareix a la pel·lícula, i que havia aquest joc d’intentar reanimar una època passada a través de les experiències d’una crisi anterior. I aquest vincle de dues crisis a través del temps és una mica el que ens decideix a durant bona part de la cinta desdibuixar la temporalitat.

Tot et remet al noranta-dos, el tema del tabac és molt evident, també una seqüència tan aleatòria o inclús disruptiva com l’escena nocturna amb la qual comença El año del descubrimiento, que és una porta d’entrada a aquells temps i que potser sense ella no entraries a la pel·lícula. El fet de barrejar aquests dos temps està també molt vinculat a aquesta idea circular, tant de les crisis com la de la classe social tancada en unes estructures de les quals és molt difícil sortir.

A causa del format que planteges de doble pantalla, en poques ocasions l’espectador es fa una idea de l’espai en el qual es troben els protagonistes, ja que això t’obliga a treballar amb plans molt tancats. Aquesta divisió de la pantalla té alguna justificació més enllà d’una possible experimentació amb el format?

Jo crec que la justificació va i ve, o va trobant-se al llarg del film. És una idea de muntatge que està relacionada amb una certa voluntat d’experimentació i de joc, però que és quelcom que vam haver de pensar moltíssim, ja que posar-la en pràctica suposava que el muntatge durés el triple del previst inicialment. Va convertir el muntatge en quelcom molt i molt difícil.

És per això que no és una idea capritxosa, la qüestió és que en rodar amb dues càmeres bona part de les escenes, el muntador va col·locar el material a les dues pantalles i de cop les decisions que jo havia pres d’articular la pel·lícula només en primers plans –que per mi tenia tot el sentit del món– restringia el film a una mirada molt monocordi i claustrofòbica. Inesperadament, en utilitzar les dues pantalles hi havia una duplicació de punts de vista que generava com unes dinàmiques més fluïdes i orgàniques en el discórrer del temps, reproduint molt bé l’experiència i l’atmosfera que jo havia conegut en aquests bars rodant el film.

Evidentment aquesta idea dona de si mitja hora, tot i que es manté la fluïdesa i la connexió del que és personal i del que és col·lectiu. Hi ha un moment en què aquests personatges apareixen en solitari al seu enquadrament i a la vegada a la pantalla del costat hi ha una multitud –parlo sobretot de la seqüència de l’aperitiu–. Això està relacionat amb una de les idees intrínseques del film, vincular moltes veus individuals a una mena de teixit col·lectiu del qual formen part, perquè de vegades no saben que son part d’una comunitat major.

A la segona part del film, que són aquests debats i discussions, la idea del pla-contraplà també afavoreix que estem més implicats en aquestes conversacions i mirades. Fem un pas més enllà per estar com dintre de les conversacions.

Tot i això, jo crec que on la doble pantalla adquireix com tot el seu sentit és a l’epíleg del film, que és quan els personatges, Paco Segura, Josefina Pérez, etc., estan recapitulant tota la pel·lícula i en la pantalla de l’esquerra tornen a aparèixer els personatges altra vegada, a més en plans que ja hem vist, només que anteriorment tenien un altre significat, perquè la pantalla del costat era una altra. La idea que una pantalla pot canviar-li el significat a la imatge és una de les justificacions més evidents d’una de les possibilitats que tenia la doble pantalla.

Fotograma de la pel·lícula

El rerefons temporal d’El año del descubrimiento, aquests inicis dels noranta, caracteritzats per una gran ostentació de cara la comunitat internacional de la nova societat espanyola i de la culminació i l’èxit del projecte modernitzador espanyol dut a terme a la Transició ens fa pensar en el teu anterior treball, El futuro. Aquest està ambientat en els anys de desenvolupament d’aquest projecte, enfocat sobretot a La Movida Madrilenya, un moviment que ha estat acusat de representar una cortina de fum institucional d’altres moviments culturals postfranquistes, i d’estendre un triomfalisme del nou panorama polític i social espanyol. També el teu curtmetratge Aliens ens mostra la cara B de La Movida i ens replanteja la seva idealització. Com a documentalista, que és el que més et crida l’atenció d’aquests períodes i què és el que realment vols destacar d’ells?

Jo faig aquest cinema per a entendre com hem arribat fins aquí. És a dir, veure per què pensàvem que els eixos sòlids sobre els quals semblava que estava construïda la nostra prosperitat, democràcia o societat cauen l’any 2010. D’aquí sorgeix la voluntat d’intentar anar aproximant-me al passat recent com a historiador aficionat per a trobar unes imatges que em poden ajudar a il·luminar una mica millor el present i apropar-me al perquè del que jo percebo com una espècie d’enfonsament total; social, econòmic i institucional, i que afecta a totes i cada una de les estructures de l’estat. Aquestes pel·lícules el que intenten és incorporar altres elements per a enriquir, ja que a vegades fa la sensació que estem sotmesos a uns estímuls propagandístics molt forts per part dels mitjans de comunicació. La producció cultural també té un pes important, ja que ens fa tenir una imatge molt monolítica del que signifiquen determinats esdeveniments, i és cert que aquests processos han sigut molt contestats, però moltes vegades des de posicions una mica dissidents però marginals. Portar aquest relat marginal al centre d’un film és quelcom que em sembla interessant i higiènic, encara que només sigui per a intentar no repetir en el futur els mateixos errors.

Alhora, això és possible perquè va arribar la crisi i va trencar la vida en la qual ens trobàvem endinsats, i aquesta crisi és la que esquerda el passat i el converteix en un objecte digne d’estudi, perquè durant molt de temps semblava com que havíem assolit el nirvana de la prosperitat del món occidental, que no hi havia massa a discutir ni a comentar, ja que semblava que ens trobàvem navegant en l’èxit, quan la desigualtat no parava d’augmentar. Portar tots aquests debats dintre de les nostres petites possibilitats em sembla quelcom procedent en els temps en els quals vivim. No deixa de ser intentar enriquir el relat que ens hem donat en l’àmbit comú. Tampoc intento desacreditar discursos positius, virtuosos o alegres del nostre passat. Hi ha molts crítics culturals que intenten treure una targeta vermella col·lectiva a tot, dient que la transició va ser un desastre, la Movida va ser un grup d’idiotes… Jo no vull arribar aquí i dir que els JJOO i l’Expo van ser un miratge i que estàvem sent enganyats. Jo crec que van haver-hi elements positius en tots aquests processos, però el que és important és no oblidar que altres coses estaven passant, perquè probablement el que estem vivint en l’actualitat estigui més relacionat amb la crema de l’Assemblea que amb uns macro esdeveniments que succeeixen, que sí que és veritat que canvien els models urbanístics de les ciutats, però que moltes vegades no deixen cap mena de teixit ni petjada.

Sorprèn perquè un estat com Espanya, que té un cert esperit centralista, realitza aquesta gran ostentació des de Barcelona i Sevilla. No sé si entens El año del descubrimiento com una reivindicació d’un territori com Múrcia, que es queda patint les conseqüències de la reconversió industrial, com apartat forçosament del moment d’esplendor del país.  

A Espanya és molt difícil sortir-se dels centres de poder i parlar d’històries perifèriques. L’audiovisual et permet també teixir un relat comunitari al qual et pots identificar o generar un sentiment de comunitat i pertinència. Per tant, per un costat sí que hi ha quelcom d’intentar reivindicar la Regió de Múrcia o la ciutat de Cartagena més enllà de la gran quantitat d’estereotips que ara mateix la tenen asfixiada. Probablement ara mateix la regió de Múrcia sigui un lloc molt reduït al fet graciós, s’ha convertit en un objecte d’humor generalitzat en l’àmbit estatal que reprodueix el sistema de mofes al pobre que podem trobar  tant al segle XIX, als anys vint o al franquisme amb els acudits de paletos d’Andrés Pajares. Jo crec que una pel·lícula no pot reforçar estereotips mai, i crec que com artistes la nostra voluntat és reflectir la complexitat del món, no simplificar-lo encara més, ja que moltes vegades el ritme informatiu ens porta a generar imatges molt anquilosades o funcionals, però alhora molt simplificadores. En aquest sentit, Múrcia a més s’ha convertit en el lloc on guanya la ultradreta i on a més hi ha aquesta imatge ultraconservadora del rector de la universitat catòlica. Llavors, hi ha una imatge com d’un lloc completament reaccionari o inclús endarrerit. Amb aquesta pel·lícula elaborem un relat de què el franquisme destrueix completament tota una tradició democràtica, rebel i dissident que tenia aquesta ciutat,  quelcom que succeeix a Cartagena però també en altres indrets. Posar a la palestra l’experiència d’aquestes lluites crec que té efectes que poden ser positius a escala local, però també a escala nacional.

Per un costat, perquè d’alguna manera saber que han succeït altres coses pot ser inspirador, però per altra jo crec que la ultradreta s’alimenta de la baixa autoestima, i per tant tenir relats comunitaris i democràtics és important. I després també perquè el marc de lectura d’una època, que és el que condiciona moltes vegades les decisions que prenem de manera individual i col·lectiva és quelcom que evidentment moltes vegades està controlat i instrumentalitzat des de les altes instàncies. I dic això perquè podem pensar que Múrcia és un lloc reaccionari, conservador i inclús poc desenvolupat, però també podem pensar que el moviment veïnal més sòlid, coherent i de més llarga duració i abast va ser el moviment veïnal dels barris del sud de Múrcia l’any 2018, que aconseguiren vèncer el pols a la problemàtica de les vies de l’AVE, després de més de tres-cents dies de manifestacions i mobilitzacions, fent quelcom que semblava totalment improbable.

Al final, sembla una mica gastat tot això de la disputa pel relat, però sí que és cert que el marc interpretatiu ens permet entendre’ns de maneres molt diverses, i per mi això era important.

 Després de la bona rebuda d’El año del descubrimiento, de moment en festivals internacionals, tot i que ja s’està presentant a festivals espanyols com ara Sevilla o L’Alternativa, no sé si necessites un temps per a digerir-ho tot i començar a preparar un nou projecte des de zero o ja et trobes treballant en la teva propera pel·lícula.

Jo acabo les pel·lícules molt buit. Vaig tardar anys després d’El futuro en trobar un nou film, i ara mateix no sabria quin podria ser un nou projecte. Teníem aquesta idea d’acabar la trilogia parlant de l’època de Rajoy i també pensava a submergir-me a la Guerra Civil i que fos el que déu volgués. El que si tinc bastant clar és que hi ha personatges del bar que anaven a sortir a la pel·lícula, però que finalment no ho van fer perquè no hi cabien, ja que la seva història era tan summament interessant que mereixia una pel·lícula pròpia. Hi ha una persona que es diu Antonio Garcia Quesada que va ser un dels primers insubmisos al servei militar que va tenir una condemna civil -és a dir, no va anar a una presó militar, sinó civil-, i que vam tenir una conversació amb ell que mereix una pel·lícula a part. Tinc fins a cert punt el compromís de fer una pel·lícula sobre aquesta persona, ja que l’entrevista va ser molt potent i ens explica quelcom molt desconegut, que és el moviment insubmís, que també recull moltes de les dissidències antifranquistes, antimilitaristes i ecologistes, però que s’han quedat en una mena de lloc buit i desconegut. Crec que aquest spin off podria molar.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca