Fa anys que el català és en retirada en els espais socials dels joves, és visible, notori i fàcil de detectar quan vas a un camp de futbol de categories inferiors, un bar, una discoteca i, en definitiva, ets jove i no vius estancat en l’autoconvenciment que l’any 2020 la política lingüística del 1980 serà efectiva. La millor manera de defensar el català és defensant-lo, i la millor defensa és un bon atac. És a dir, parlar-lo.

Segons quina època de l’any, ho haureu detectat si seguiu l’actualitat política, hi ha una vessant de l’independentisme que li ve un atac de condescendència i paternalisme cap al sector més castellanoparlant del país que fa basarda. Interpreta que la millor manera d’apropar-se a ells és, senzillament, renunciant a la seva llengua i parlar en castellà les vint-i-quatre hores del dia. Un missatge que els quatre diputats i portaveus de torn l’expliquen, des d’una falsa creença de superioritat moral, amb el clàssic “som un país de pas, un país d’acollida, una terra d’immigrants on més del 70% dels ciutadans tenim orígens a l’estranger”. Ok, ja m’has fet la radiografia del país, ara pots obrir els ulls i adonar-te que amb aquest comportament estàs situant l’altra part com una persona incapaç d’entendre el teu idioma?

Si hi ha quelcom que vaig aprendre de la meva etapa a Súmate, reflectit també en una realitat familiar on els orígens són andalusos, és que el pitjor que es pot fer per reivindicar una llengua que defenses és abandonar-la sota la creença que és molt difícil d’aprendre. Si durant els anys vuitanta el català fou interpretat com una eina de cohesió de país, amb l’exemple de Santa Coloma com a municipi referent en la lluita per una escola en català, fou perquè la llengua es va defensar sense fer una lectura paternalista ni condescendent amb els col·lectius nouvinguts. Es va fer, precisament, amb una actitud diametralment oposada a l’actual.