Suposo que serà una sensació compartida la deriva de TV3 vers la superficialitat i la pèrdua progressiva de rigor analític. Això que ja es veu venir des dels darrers tres anys, quan l’ombra de la repressió espanyola va condicionar la independència periodística, es percep nítidament a l’hora d’abordar la política internacional, i en concret, en el matusser abordatge de les eleccions nord-americanes, amb més propaganda que informació; més desig que realitat.

Com ha succeït amb bona part dels mitjans internacionals, la dèria anti-Trump ha propiciat unes expectatives exagerades sobre les virtuts del president electe, Joe Biden, un vell  polític professional de llarga trajectòria, procliu a les pressions dels lobbies de les grans empreses, que fa tàndem amb Kamala Harris, una antiga fiscal caracteritzada per l’afició per la mà dura contra el crim, i per extensió, contra les minories racials del seu país (alguns l’han comparada amb la madrastra de la Blancaneus).

Ara bé, en tot aquest festival de la superficialitat informativa, faríem bé que en l’inacabable recompte electoral de la setmana anterior, Joe Biden no va guanyar les eleccions, sinó que va ser Donald Trump qui les va perdre. El principal rival del president en funcions no ha estat l’antic senador per Delaware i vicepresident amb Obama, sinó un tipus groller, malcarat i d’incontinència verbal anomenat Donald Trump. Certament, si bé la seva peculiar personalitat va servir per irrompre contundentment en l’escena política, les seves reiterades sortides de to han convertit aquest empresari immobiliari en el seu pitjor enemic, a còpia d’un narcisisme incontrolable, que ha fet caracteritzar el seu mandat en dues constants: la improvisació i el caos.

Ara bé, malgrat aquesta improvisació (no hi havia programa, sinó consignes; no hi havia idees, sinó ressentiments) i aquest caos (amb una curta esperança de vida política de col·laboradors valuosos, a causa del seu insuportable caràcter), no es pot negar que Trump va analitzar correctament bona part dels problemes dels nord-americans. Trump va obtenir uns resultats històrics per als republicans i un nivell de suport entre un exèrcit d’adeptes difícils de repetir, i també s’ha guanyat molt el respecte de persones respectables. I faríem bé de reconèixer-ho.

D’una banda, part de l’èxit del trumpisme ha estat un partit demòcrata que ha renunciat a fer d’esquerra, que ha abandonat qualsevol vel·leïtat de programa econòmic i social mínimament atractiu, i que s’ha refugiat en una mena d’onanisme de la identitat i en batalles culturals estèrils. En bona mesura, en base a buscar clienteles polítiques entre les minories fa que, pel cap baix, els demòcrates també hagin estat corresponsables de la creixent divisió del país, en haver estat còmplices de l’elaboració de discursos en els quals no es distingeix entre el racisme descarnat de grups minoritaris i les tradicions conservadores de la classe mitjana i treballadora blanca, amb les seves creences religioses, la seva ètica del treball, les seves estructures familiars convencionals i la seva pròpia cosmovisió. D’altra banda, també és obvi que la globalització ha trinxat bona part de les esperances de prosperitat d’aquestes classes mitjanes, i en això, les polítiques de lliure comerç (que es tradueixen a externalitzar a l’Àsia els llocs de feina atractius i regulats per a les classes treballadores pròpies) patrocinades per Clinton-Bush fill-Obama, hi ha tingut molt a veure. A tot això, s’afegeix el fet que el dogma d’una economia lliure i desregulada, combinada amb llibertats polítiques, s’està posant en qüestió per l’emergència xinesa o la recuperació russa. I això comporta rebentar un dogma segons el qual, certes dosis d’economia planificada, l’intervencionisme estatal i la dependència dels bancs centrals a unes línies polítiques governamentals definides estan erosionant el monoteisme neoliberal d’economia desregulada (eliminar les tanques dels galliners perquè les guineus de Wall Street se les cruspeixin) en què el sistema nord-americà es fonamenta.

Trump se’n va. El trumpisme, es queda? Com tota prospecció política, resulta difícil respondre. No tenim ni idea sobre si aquests quatre anys de gestió caòtica, encara que amb alguns resultats positius (certament, va assolir alguns èxits pel que fa a relocalitzacions industrials, va aconseguir abaixar de manera significativa la taxa de desocupació i no va iniciar cap aventura militar forassenyada), implicarà un llegat. Un llegat amb l’elevat preu de tensionar i potenciar la divisió d’una societat desigual i descohesionada. Amb una personalitat problemàtica com la seva, tenint en compte que la seva base electoral és més la família estructurada, conservadora, religiosa, convencional i amb una ètica del treball de l’Amèrica tradicional que no pas la caricatura de redneck racista i friki de les armes que els seus oponents han dibuixat, difícilment podria anar-se’n gaire lluny. Trump ha deixat un Partit Republicà trinxat, tant per haver-s’hi vist associat amb un individu poc equilibrat, com pel fet que el neoliberalisme de Reagan sembla haver-se topat contra el mur de la realitat xinesa. Una realitat emergent que sembla com si fos l’estranya victòria pòstuma d’un comunisme que fa servir tècniques capitalistes per reprendre la guerra freda. Una altra cosa ben diferent seria si a dins del partit de l’elefant vermell (mascota republicana) trobés algun líder amb prou consistència per enllaçar un conservadorisme intel·ligent amb una rectificació sobre polítiques econòmiques, en la direcció de cert proteccionisme, tocs de planificació i alguns elements de polítiques redistributives. Al cap i a la fi, és el que van oferir els presidents republicans Eishenhower i el primer Nixon. Un conservador intel·ligent podria reconvertir aquest malestar general de l’Amèrica profunda en un projecte polític articulat, com de fet van fer fa dues dècades, els neocons, ben organitzats, disciplinats, i amb complicitats socials i religioses (poca broma, amb això de la religió, quan assistim a un reforçament global dels integrismes).

Ara ens enfrontem a, almenys quatre anys on pot mostrar-se la inconsistència del projecte demòcrata. Cal no oblidar que els principals inversors en la campanya de Biden-Harris han estat les principals multinacionals, especialment les californianes i les associades a les noves tecnologies, que són les primeres interessades en una globalització descontrolada i a desregular tant l’economia com l’àmbit privat (com ara unes polítiques de gènere on cal portar un diccionari per no perdre’s en una inacabable taxonomia). I els antecedents (el matrimoni Clinton, i el seu deixeble Obama, que van acabar de desmantellar el poc que quedava de la Great Society de polítiques de benestar de Lyndon B. Johnson) no conviden precisament a l’optimisme.