No sé quina va ser la primera recerca a Google ni com vaig acabar llegint les diferents opcions que Instagram oferia sota la pregunta “podem ajudar-te?”, però vaig acabar coneixent a Ana i Mia. Si escrius aquests dos noms femenins a internet, trobaràs 365 milions de resultats. Si cerques proana o promia a l’aplicació de les fotos, t’oferiran ajuda, però rebutjar-la és tan senzill com clicar sobre la creu. L’Ana és com s’anomena l’anorèxia i la Mia, la bulímia. Prometo fer un article aprofundint més en elles dues, però avui no és el dia. 

Endinsada en la meva homònima i la seva companya, una pàgina de Facebook em va explotar a la cara: Stop Gordofobia, un lloc on la paraula gorda pren sentit, se l’apoderen i l’abracen. Recullen reflexions sobre les construccions socials, els estereotips i comparteixen experiències personals. 

El primer post que veig és una crítica a la campanya que ha tret el Ministeri de Consum amb el hastagh #elazúcarmata i on explica que “2.8 milions de persones moren en el món cada any a causa de l’obesitat o sobrepès, segons l’OMS”. L’Adnaloi Vila, una de les administradores de la pàgina, explica que la mateixa Organització Mundial de la Salut diu que l’obesitat no és una malaltia i que, en tot cas, és un factor de risc en una altra patologia. “No entenc per què es donen dades d’obesitat i sobrepès i no es donen dades de la diabetis. Se’ns està culpant a les persones gordes de ser gordes, se’ns està tractant de malaltes i anuncia que ens morirem”.

ESTO ES UN DESPROPÓSITO.#GORDOFOBIA

¿EL CONSUMO DE AZÚCAR SOLO IMPORTA SI TE ENGORDA? https://t.co/1SxXSQ5loU

— Stop Gordofobia (@stopgordofobia) October 17, 2020

Vila, que porta la paraula gorda tatuada, em llegeix un text que ha escrit al seu mur de Facebook on denuncia que poden haver-hi infinites causes de la seva mort, com accidents de cotxes, caigudes per les escales o relliscades, però “sigui quina sigui la causa de la meva mort hauré mort gorda i se li atribuirà la meva mort a la meva obesitat”. “El factor de risc és estar viu, perquè si vius et pots morir. No conec a ningú prim que no s’hagi de morir”, diu fastiguejada. 

“Sigui quina sigui la causa de la meva mort hauré mort gorda i se li atribuirà la meva mort a la meva obesitat”, Adnaloi Vila

Però anem a pams del que explica l’administradora d’Stop Gordofobia: la gordofòbia és un sistema d’opressió que col·loca en posició de privilegi a les persones primes i en posició oprimida a les gordes. És un sistema vertical, ja que hi ha opressors i oprimits. A més a més, s’ajunta amb altres eixos d’opressió. Tanmateix, prové de la pressió estètica, tot i que també està en altres àmbits, com el sanitari. “El factor de risc de l’obesitat es basa en el càlcul de l’índex de massa corporal, que només té en compte l’alçada i el pes. Fa quinze anys als Estats Units es va decidir que canviarien els valors del que es considerava obesitat, rebaixant-los, de manera que moltes persones que abans estaven en un pes correcte segons els paràmetres, ara tenien sobrepès. Tot això per haver de pagar més a les companyies asseguradores. D’altra banda, sempre que anem al metge, les persones gordes sortirem abans amb una dieta que amb un diagnòstic, perquè s’atribueix tot el que ens passi a la nostra obesitat”. 

Les discriminacions són constants i acceptar el cos d’una mateixa no sempre és fàcil. “Hi ha hagut un procés des que tinc consciència de ser una persona gorda, quan tenia 7 anys. Durant molt temps he amagat el meu cos i no he anat a piscines públiques o platges fins que vaig començar a participar en espais polítics”, confessa Adnaloi Vila. Ara però, sembla que, tímidament, es comencen a canviar els estereotips. L’entrevistada remarca que si bé és cert que estan canviant, no lluiten contra la grodofòbia, sinó que ho fan per tenir més nínxol de mercat. Hi ha una estratègia capitalista darrere de posar models de talles grans, models trans o models que se surten de la normativitat corporal, no una reivindicació de la diversitat dels cossos. “Sí que és cert que ens dona visibilitat, però no posaran una persona gorda deforme. No és el mateix ser gorda que gordibuena”. 

Infografia d’elaboració pròpia

D’altra banda, no és del tot habitual veure persones grasses en sèries i pel·lícules, però, quan apareixen estan encasellades en determinats papers i mai serà protagonista. Adnaloi Vila posa l’exemple de la sèrie Merlí, de TV3: hi havia un professor, en Santi, que estava gordo i el Bruno l’assetjava pel seu cos. Sí que és cert que es va parlar de gordofòbia al voltant d’aquell personatge. Malgrat això, aquell personatge va morir d’un infart. Mor de gordo. 

“Referents com Itziar Castro són necessaris. Des d’Stop Gordofobia es va fer un recull de persones que havien triomfat en el seu àmbit a pesar de ser gordes. I dic a pesar perquè vivim en un sistema capitalista on a les persones gordes se’ns discrimina”, reclama. 

La gordofòbia, conclou Adnaloi Vila, és un problema de tota la societat, no només de les persones gordes. Ha de ser una lluita que es vulgui canviar des de la base, des de les arrels, i que no es tracta, simplement, de donar visibilitat. Les persones gordes comencen a estar alliberades i han fet del seu cos una reivindicació i una lluita política.