Xile: la Suïssa llatinoamericana?

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

“La Suïssa d’Amèrica Llatina”, l’anomenaven. Durant molts anys, Xile havia estat una referència inequívoca al sud del continent americà. Un exemple de com un país d’estes convulses latituds podia representar, també, normalitat, seguretat física i jurídica, un lloc privilegiat per a fer negocis —fou el país d’entrada a Latam de milers d’empreses durant dècades—, gaudir d’estabilitat política, pau i prosperitat, tot adobat amb un entorn natural privilegiat i poc explorat que el convertien en un destí únic. En contraposició a un entorn regional sacsejat, acostumat a saltar pels aires amb certa recurrència, amb terratrèmols polítics i socials quasi a diari, el constituïen, de facto, com a una espècie d’illa, quasi literal, enmig d’un oceà d’incertesa estructural.

Hui, en 2020, després d’un plebiscit constitucional històric i enmig d’una pandèmia global, Xile ha canviat, per moltes i distintes raons. Un canvi que ha arribat per a quedar-se, tot pareix indicar. I és que, probablement, la idíl·lica visió que de Xile se’n tenia, amagava, en gran part, un dèficit flagrant de comprensió ampla del conjunt del país. Milions de visitants ocasionals que baixaven de l’avió, després d’agafar un taxi i arribar a Las Condes, o a Providència o a Vitacura —el sector orient de la ciutat— creien estar en qualsevol ciutat europea o nord-americana, amb la sensació d’haver arribat a un país del primer món. Tots ells —amb l’aquiescència de part important de la població flotant expatriada— construïren un relat de Xile ben allunyat de la realitat. Amb tota la bona intenció, segur, però des de la “comoditat” de no tindre la necessitat —ni la vocació— d’aprofundir-ne, d’anar més enllà. Feien referència a “un” Xile, un concret i específic, un Santiago per a més senyes, un Santiago dels molts Santiagos que hi ha. Una perspectiva menuda, restringida, acotada, derivada d’un context molt concret. Una versió parcial, tendenciosa, que acabava per projectar una percepció assumida de forma general.

Que Xile ha millorat des del 1988 —on va decidir posar fi a la terrible dictadura militar de Pinochet— és inqüestionable. Fou capaç de transitar a la democràcia amb èxit, aconseguint grans avanços pel que fa als nivells de benestar, progrés social, econòmic i institucional. Les taxes de pobresa han esdevingut, progressivament, molt inferiors a les de la resta de la regió i els indexs socioeconòmics han mostrat un nivell de desenrotllament que han fet de Xile un cas paradigmàtic. Però no és or tot allò que lluïx. 

Xile, al meu parer, s’ha construït sobre fonaments febles i sobre pressupostos pensats i dissenyant per uns pocs. La bretxa econòmica s’ha reduït, formalment, però la distància social i emocional entre xilens i xilenes ha crescut de forma exponencial en les últimes dècades. L’existència i consolidació d’unes classes mitjanes a Xile —el que seria, per sí mateix, una bona notícia—, ha posat en evidència una mancança d’igualtat d’oportunitats a tot nivell, no només des de l’impacte en l’ingrés promedi, de l’accés al mercat laboral o al crèdit, que també, sobretot en les zones rurals o en les regions més allunyades de la metròpoli. 

En parlem, en la pràctica, d’un Xile segregat. D’un model de país per a uns i d’un model de país per a la resta. D’un Xile poc respectuós amb el seu passat i amb els seus orígens, i en canvi orgullós d’allò superficial, d’allò epidèrmic. Un Xile en el que encara és determinant el col·legi al que anares, o el cognom que figura a la teua cèdula d’identitat. En definitiva, on haver estudiat ací o allà, marca no només el teu salari present i futur, sinó que també marca la teua vida sancera: a qui coneixeràs, amb qui et relacionaràs, a quines oportunitats tindràs accés. Un model de país que no ha tingut com a objectiu enfortir l’educació i la sanitat públiques, de forma premeditada. No tant des de l’òptica de la controvèrsia tècnica al voltant del model de gestió i de la seua eficàcia/eficiència, sinó enteses com a xarxes garants de contenció, de cohesió social, de reciprocitat, d’integració. Mecanismes de convivència i d’equitat, naturals, efectius, integrals, des de la base, que no han estat possibles per falta de voluntat explícita.

Un model de Xile liderat per una classe política reactiva, i en gran mesura, condescendent i endogàmica, homogènia, malgrat les diferències de color polític. Amb contades excepcions a l’escala nacional i municipal, amb alguns perfils transversals emergents, amb carrer xafat i viscut, desideologitzats en allò prescindible, més orientats a la gestió real, i no tant a les exigències i necessitats dels partits. Anys i anys d’alternància entre els blocs de sempre (n’eren dos, històricament, ara en són tres), han tingut com a resultat una mena de plutocràcia disfressada de democràcia popular. Uns polítics —immersos en unes estructures partidàries rígides i poderoses—, en la seua majoria, elititzats voluntàriament, aliniats amb interessos privatius, desconnectats dels problemes quotidians, subjugats pel poder i obsesionats en mantindre’l. La cultura del cupo, com alguns diuen. La imperiosa necessitat d’assegurar-se el lloc d’eixida. A un lloc i a l’altre, a dreta i esquerra. Costums dels de llarga trajectòria i dels de la nova fornada.

Tots estos ingredients, este model de país implementat, amb encerts i errors, potser expliquen un poc més allò que està passant, allò que va ocórrer a l’octubre passat quan molts ciutadans i ciutadanes esclataren, i el que està succeïnt hui. Però no ens hem d’equivocar: no és un camí curt el que Xile ha de recórrer. La nova Constitució no garantix res si no va acompanyada d’un debat sincer, seré, constructiu, entre totes les parts. Un debat que s’ha de buidar de dogmatisme i apriorismes, on no s’han de qüestionar legitimitats i on s’ha de respectar honestament a l’adversari. No hi serà possible sense la participació activa de la societat civil, sense l’aterratge d’emergència de la classe dirigent i sense la confluència de tots ells. Esta nova etapa exigix autocrítica, canvis substancials, relectures i redefinicions profundes. I molta generositat, molta. A pesar de tot, imprescindible per a l’èxit es ser optimistes. Xile té la matèria primera, l’anhel i l’esperança. En cas contrari, de reproduir patrons de la història recent, l’extrema dreta (José Antonio Kast i el Partido Repúblicano) ja aguaita, ansiosa per presenciar un bac col·lectiu i traure’n tots els rèdits possibles (i més). Molt d’ull.