Amagats rere la pandèmia

William Faulkner considerava que la ingenuïtat havia estat concedida a la humanitat per tal de permetre-li, en temps de crisi, prendre formes i sons que li impedissin veure la veritat. I la ingenuïtat ha estat tota una plaga que ha parasitat l’espectre independentista, i que faria bé a corregir, perquè és obvi que la confrontació amb la dictadura espanyola, un dels règims més retrògrads del continent, requereix quelcom més que anar carregats de raó o estar convençut de la justícia de la pròpia causa.

La veritat és que, com canta el grup revelació d’aquest any “Ginestà” a “Roig”, “Se’ns han mort tots els lliris, / queden cops i mans i pedres, / per refer de les cendres / el que un dia ens va fer forts”. Sembla que tothom està arribant a les mateixes conclusions, potser tret de l’inquilí accidental de la Casa dels Canonges i un govern que s’esforça a aparentar normalitat. La veritat és que ens trobem amb un govern de la Generalitat (una mena de diputació grossa) que s’esforça a mostrar un perfil baix, una submissió poc dissimulada i un cap cot. L’absència de Quim Torra, a qui s’han apressat a fer desaparèixer de l’escena pública, i les diverses maniobres per distanciar-se de Waterloo no fan sinó expandir una mena de rebrot de depressió institucional.

Les retòriques i poc consistents crides al diàleg cada vegada que un jutge o un tricorni es pixa damunt el sentit més elemental de la justícia o del ridícul semblen més aviat una queixa simbòlica i poc convincent que es tradueix en una perillosa i irracional resignació. Pitjor encara, representa cedir la iniciativa als més destralers de la política i la comunicació que bé poden exemplificar-se en un Carrizosa que més aviat sembla un secundari d’alguna pel·lícula de Sacha Baron Cohen. El més preocupant és que aquesta actitud “tova”, passiva, inoperant, incapaç de “cops, mans i pedres / per refer de les cendres / el que un dia ens va fer forts” sembla buscar l’escut de la pandèmia per evitar el que resultaria el més lògic, l’únic camí possible: el de la mobilització al carrer i la desobediència a les institucions a fi d’actuar com un malson per a l’estat profund, el tricorni i el magistrat que sembla signar sentències o fer recursos amb el braç alçat, tal vegada com si demanés un taxi que se l’endugués al Valle de los Caídos.

Les intervencions i rodes de premsa del govern buscant esdevenir l’alumne més avantatjat de totes les restriccions a la llibertat personal en nom d’un virus desconegut i capriciós, que maltracta per igual a qui segueix, i a qui no segueix consignes de protecció, semblen cercar un perfil tecnòcrata en l’inoportú moment en què la política, si la deixes de fer, com ens recordava Joan Fuster, te la fan. I a Catalunya, més que fer, te la perpetren.

Òbviament, assistim a un moment en què els líders independentistes operatius han esdevingut inoperants, i en què la subactuació d’ANC i Òmnium estan deixant la iniciativa -i el que és el pitjor, el carrer- a la ultradreta i els frikis negacionistes. En comptes de posar contra les cordes els repressors i diletants, preferim deixar en mans de saquejadors les ciutats. I potser seria el moment de donar un cop de puny a la taula, i dirigir la ràbia acumulada (que, com hem vist aquestes darreres nits, es tradueix més aviat en una violència estèril i nihilista) en contra de tots aquells que mantenen empresonats i exiliats innocents, i practiquen una repressió massiva i calculada d’una espècie que recorda l’STASI de l’Alemanya Oriental. És obvi que el nivell polític de qui, ara per ara, ocupa la primera línia de les institucions, requereix d’un reemplaçament urgent. Es troba a faltar que un moviment com l’independentista, caracteritzat per ser escrupolosament democràtic, acati sense discussió les restriccions cada vegada més dures i kafkianes per part d’autoritats que, en el fons, no en tenen ni idea de com actuar davant d’allò desconegut.

- Publicitat -

En política, el pitjor de tot és actuar com bons minyons. Efectivament, la gestió dels afers públics no té res a veure amb una classe d’urbanitat ni de bones maneres. Posseeix un component salvatge, de baralla de bar on surt malparat aquell que es deixa prendre el pèl o no és capaç de mesurar les febleses del rival. Semblar els millors alumnes del poca-solta d’en Pedro Sánchez només pot implicar el premi de semblar els més rucs de la classe a banda d’uns menyspreables llepaculs. En aquest sentit, el caràcter agressiu -i amb un punt d’inconsciència- de la presidenta de Madrid, Ayuso, obté el resultat que s’ha reforçat la sobirania de la comunitat autònoma més artificial de totes. Sembla una paradoxa, tanmateix, avui Madrid actua amb una independència de la qual n’hauríem de prendre nota. I tanmateix, l’independentisme, que no deixa de ser el papus del franquisme persistent que governa l’estat, està actuant d’una manera tan inofensiva que està perdent el respecte de propis i aliens.

Potser en el fons, com apunta Ramon Cotarelo amb la seva croada particular contra el partit d’en Pere Aragonès i en Sergi Sol, s’està buscant una mena d’estratègia del desànim i la mediocritat política per tractar d’apuntalar el règim del 78 i participar, com l’extinta Convergència, en algunes engrunes menors. Potser, i prefereixo creure en això, es tracta d’ingenuïtat, el pitjor pecat mortal que es comet en política.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca