Quantes realitats ha decapitat l’objectivitat racional

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fa una setmana després d’estar divagant d’una hora i pico sobre els càrrecs de poder on hi ha dones (només cis), sobretot en el context de la política institucional, una companya que feia estona que no deia res va demanar que paréssim, que totes les propostes, per molt revolucionàries i de tarannà marxista, provenien de la mateixa teoria política patriarcal. Fins i tot va arribar a dir que pensem de manera patriarcal i desitgem el poder del sistema patriarcal. Sorpreses vam callar i ja no recordo què vam fer després perquè se’m va quedar gravat. Estava tan submergida que tornant cap a casa, vaig seguir donant-li voltes.

L’endemà ho seguia rumiant fins que em va recordar a una frase que havia llegit feia poc en un article sobre l’objectivitat. Després de molt remenar el vaig trobar. L’anàlisi s’anomena “Relació entre l’objectivitat i la subjectivitat en les ciències humanes i socials” on l’Alexander Ortiz Ocaña afirma: “la paraula li dóna vida a la realitat, l’observador configura, és a dir, crea allò que observa” (2013:92). Això em va fer desenvolupar molts camps de reflexió. Per una banda, quin tipus de paraula expressem i com afecta en aquesta realitat? Per una altra, què es refereix amb vida? Té a veure amb la vivència d’una mateixa? O se centra més en una interpretació de quelcom que ja existeix? I per últim, es pot arribar a crear allò que observa o nosaltres ens creem a través d’allò que observem en tant que ja està creat, “definit” per la tradició cultural?

Sense entrar massa en teoria lingüística, cal recordar la importància del llenguatge en el binomi pensar-parlar. Parlem com pensem i pensem com parlem de la manera en què ens socialitzem comunicativament. De fet, fins fa un any no vaig adonar-me del poder de canvi que havia provocat en la meva vida i el meu entorn. Fa uns quants mesos xerrava amb un bon amic de tot i res i em va sorprendre quan em parava per preguntar-me què volia dir quan deia: “compartir-nos”, “xarxa”, “relació sexo i/o afectiva”, “co-responsable”, “capacitisme”. Havia entrat en una bombolla on “tothom” m’entén quan en realitat havia transformat el meu llenguatge perquè havia canviat la manera de pensar.

El que em va portar a valorar que la nostra comprensió del món està formada per aprenentatges heretats interioritzats mitjançant la validació de l’objectivitat. Per molt que es modifiqui la lectura que en fem d’ella, és temporal, ja que sempre es mantenen els successos, els resultats, les afirmacions “com són”. Hem construït una seguretat “intel·lectual” en veritats absolutes, és a dir, inamovibles. Però, fins a quin punt aquesta informació és realment “objectiva”? És més, necessitem realment que siguin objectives per aprendre-les i que esdevinguin coneixements, certeses universals? Per tant, què ens mou a seguir hegemonitzant l’objectivat com el valor únic i real?

La veu interior de l’Home

Aquest desplaçament ha implicat posicionar-me de manera subjectiva en vers l’ús “objectiu”, és a dir canònic, del llenguatge. Ha comportat una elecció, és a dir, una exclusió del centre, de la norma. Però aquesta segueix. Per què? Reprenent la pregunta, un factor comú és la violència masclista en l’ordre simbòlic, és a dir, en el conjunt de valors, creences i conductes socioculturals. No només existeixen les violències físiques i psicològiques, de fet totes estan interconnectades: des de l’institucional, la personal, l’estructural fins aquesta que ens ocupa ara: la violència simbòlica.

Aquesta en particular és quasi imperceptible, ja que està integrada dins de les nostres ments en la manera de pensar i de comunicar el que pensem. El referent que hem d’admirar i/o d’assolir modela els engranatges cognitius perquè els imitem. En conseqüència, indiferentment dels gèneres o a-gènere, com ens han dit que aquesta és la referència, ho seguim perpetuant en els nostres processos reflexius i en la seva exteriorització discursiva, fins al punt que per moltes persones és desitjat i buscat. Qui no s’ha imaginat algun cop sent la presidenta del seu país tenint com a referent a l’home masculí cis caucàsic en el seu sistema “democràtic” patriarcal?

La racionalitat o el mite de la coherència

Ja des de l’escissió judeocristiana entre ànima i cos, la ment s’ha situat en una postura privilegiada, alliberada dels pecats i la carn. Aquesta puresa de l’esperit ha anat premiant les conductes d’autocontrol, d’auto-negació i de distanciament com el camí cap al “bon humà”. A mesura que la societat incrementava la seva complexitat socioeconòmica i es desenvolupaven les invencions tecnològiques i els descobriments científics, es va anar generant un discurs social que culminaria al segle XVIII amb la Il·lustració. L’emoció va ser negada, ja que l’ideal de l’home, com desenvolupa Almudena Hernando a La fantasia de la individualitat. Sobre la construcció sociohistòrica del subjecte modern: “l’individu és essencialment «una voluntat utilitzant un intel·lecte», capaç de generar un pensament «imparcial, desagafat, racional i impersonal»” (HERNANDO. 2012:34). Una conducta perpetuada fins avui en dia, sobretot en el camp de la ciència i els números, uns àmbits també molt masculinitzats. Coincidència?

- Publicitat -

Encara que sempre s’ha volgut contraposar amb la irracionalitat, associada sempre amb una voràgine “femenina” i dèbil pel poc control que comporta, ja s’ha demostrat en molts moments de la història com una estratègia fallida, malauradament amb molts cadàvers pel mig. En l’art és un exemple molt visual, ja que l’aparició del romanticisme era una clara reivindicació contra l’hegemonia del racionalisme. També, segles després, gràcies a re-lectures feministes, tant les teories biologistes masclistes com la iconografia artística de la classificació dels tipus de dona (la femme fatale, la bruixa, la viuda, la Lolita) han pogut desmitificar la correlació intrínseca entre dona, feminitat i irracionalitat. Tanmateix, se segueix defensant els processos mentals d’ordre racional, fent creure que la rectitud i la “seriositat” són sinònim d’estabilitat i dignitat.

L’objectivitat és una equació matemàtica impossible

L’enaltiment de la racionalitat s’enforteix gràcies a l’elevació cultural de l’objectivitat convertint aquesta perspectiva en un Valor. En contraposició, la subjectivitat queda relegada a allò “no verificable” i per tant, no és mentida però tampoc pot optar a la condició de “veritat”, és a dir, afirmable. En conseqüència, l’objectivitat pren un prestigi fins a convertir-se en innegable, és més, inqüestionable. Se li assumeix un rol de veritat absoluta perquè no és condicional. Esdevé doncs atemporal i universal. I en conseqüència, atorga una estabilitat, una eternitat elemental per fonamentar idees i valors. Però aquesta tesis es contradiu en tant que, segons Maturana, si els humans no podem distingir en la nostra experiència entre il·lusió i percepció: “cap operació de l’observador pot afirmar quelcom sobre objectes que existeixen independentment de la seva experiència” (ORTIZ. 2013:100).

La subjectivitat hauria de ser la credibilitat d’un pensament en tant que és viscut. Focalitzant d’aquesta manera el valor experiencial, és a dir, posant la vida al centre. Però per mantenir l’statu quo, el sistema desprestigiar i deslegitimar la vivència, pejorativament connotat com “massa personal”. En contrapartida, es manifesta la necessitat de lleis, és a dir, valoracions objectives que permeten aferrar-nos a imparcialitats. Un estudi que el món científic i matemàtic ha protagonitzat. Fins al punt d’haver d’aplicar-les en altres disciplines per demostrar la seva veracitat. I aquí no estic rebutjant la metodologia científica, sinó l’ús i la percepció que en fem d’ella. De nou, ens trobem que el sistema ha segregat ciència i humanitats, causant a continuació escletxes conceptuals. L’exemple més evident és la convivència entre alumnes tant a l’escola com en el món acadèmic, on la ciència “és pels intel·ligents”. Per últim, també és un gran error de les ciències socials i humanes és voler descobrir lleis de la societat com s’investiguen lleis naturals.

La veritat no és exacta a menys que excloguis

La racionalitat com estat mental permet percebre de manera objectiva, paradoxalment, amb criteri la realitat que l’envolta fins a definir la veritat. La violència simbòlica dels discursos cognitius patriarcals provoca la rivalitat entre veritat i opinió, tenint en compte que la veritat és la que val, la que té el poder. Un aspecte a destacar és que la veritat sempre està sola. Només existeix una. Com a resposta, apareix el control piramidal i un cop l’integrem en les nostres ments la reproduïm en les nostres estructures. A més, una tercera observació, reprenent l’estudi d’Almudena Hernando, la investigadora correlaciona la individualitat de la veritat amb la dinàmica social entre homes i dones: “els homes no han necessitat dominar a les dones pel fet de ser dones, sinó perquè elles es van especialitzar en el sosteniment dels vincles del grup, que era un mecanisme de seguretat imprescindible” (2012:38). Per exemple, comparem dos grups no mixtes que representen el binarisme normatiu de gènere, la seva socialització i el seu tracte amb relació als temes íntims és la mateixa?

Per altra banda, es desenvolupa un procés d’alienació del subjecte quan es comunica la veritat, ja que sempre es transmet de forma “neutral” en tercera persona. En el nostre sistema, no hi ha veus, no hi ha identitats quan en realitat aquestes veritats són les perspectives subjectives del patriarcat. Per exemple, el sistema educatiu ens ensenya a escriure des de l’objectivitat castrada en defensa de la rigorositat i professionalitat acadèmica. Aquesta estratègia permet preservar el poder de què i com es pensa, com diu Almudena Hernando: “el poder se sostén perquè la societat considera vertaders els principis en els quals es fonamenta [···] en la nostra societat, «la “veritat” està centrada en el discurs científic i en les institucions que ho produeixen»” (2012:27). Però en realitat és indestructible ja que és l’emoció, la capacitat de l’empatia la que permet avaluar i millorar la lògica racional.

Combatre la violència simbòlica

Aquest discurs fa un recorregut començant per la consolidació d’una veritat que a continuació atorga control sobre la societat i per tant un poder d’establir una norma. Utilitzant la metàfora de Jorge Luis Borges a Del rigor en la Ciència planteja sobre la incapacitat d’exactitud de la ciència, podem evidenciar que és insostenible el manteniment d’aquest mite de la “veritat objectiva” sense emocions: “la Mida de l’Imperi i coincidia puntualment amb ell. Menys Adictes a l’Estudi de la Cartografia, les Generacions Següents van entendre que aquell dilatat Mapa era Inútil”.

Malgrat això, encara ens trobem en aquest mapa a escala “real” tapant la realitat creient que és la de veritat. Quines opcions hi ha per finalitzar amb aquest discurs? Citant La germana estrangera de l’activista feminista Audre Lorde: “les armes de l’amo no desmantellaran mai la casa de l’amo; ens permetran guanyar-li provisionalment en el seu propi joc, però mai ens permetran provocar autèntic canvi” (2003:113). Com ens desplacem per no haver de continuar defensant el feminisme amb les eines i els discursos patriarcals? Com sortir d’aquest joc provisional? Com bé exposa Almudena Hernando: “si algunes dones accedeixen al poder sense posar en qüestió la lògica que la sosté, no estaran transformant, sinó reforçant, l’ordre social en el qual creuen combatre”. Cal criticar la violència simbòlica per construir noves referències discursives que revalorin la vivència subjectiva, empàtica i des de la identitat del “jo”.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca