Hi ha quelcom del personatge Fernando Simón que no acabo d’entendre. Tot i ser el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, un càrrec que donat el context actual hauria de tenir una certa seriositat i rigor perquè al cap i a la fi és qui surt a donar les bones i les males notícies de l’evolució de la pandèmia, és una figura que acostuma a acceptar totes les propostes televisives i mediàtiques que li fan: ja sigui per sortir amb una jaqueta de cuir i muntat en la seva moto a la portada d’El País Semanal, escalant una muntanya al Planeta Calleja o participant en canals de youtubers per petar la xerrada entre riures.
Simón s’ha guanyat l’estima de l’esquerra perquè la dreta el va atacar ferotgement. No sé si recordeu quan, fa mesos, entre març i abril, Fernando Simón semblava una mena d’individu tocat per la divinitat. Paradigma de les bones formes, imatge del progressisme espanyol…, al seu voltant es va crear una fama exagerada. Ara, tampoc és res estrany, aquí a Catalunya passa el mateix amb qualsevol polític que encerti quatre frases seguides.
Aquesta exagerada presència mediàtica l’ha portat a una polèmica que comença a fer visible els peus de fang de l’estàtua. En la darrera conversa distesa amb un parell de youtubers el personatge va deixar una reflexió sexista que ha comportat la reacció del Consell General d’Infermeria. Simón, preguntat per si li agraden les malalties infeccioses o les “infermeres infeccioses” responia: “No els hi preguntava (a les infermeres), si eren infeccioses o no, això es veia uns dies després”.
La manca de referents polítics i socials sòlids comporta, moltes vegades, que figures que no tenen més substància que la d’aparèixer als mitjans esdevinguin líders, o figures reconegudes, per dos o tres moments on han estat encertats. Les paraules de Simón trenquen amb la percepció pulcra i divina que se li havia atorgat. Un cas que s’uneix, amb un marge de poc més d’una setmana, al de la ministra d’Igualtat, Irene Montero, qui la setmana passada justificava l’expulsió de la política andalusa Teresa Rodríguez del grup parlamentari d’Adelante durant la seva baixa per maternitat perquè: “La política no s’atura mentre estem de permís”.
Peus de fang. Líders de cartó pedra.