L’actriu Júlia Barceló (1985) ha participat en obres de teatre com “L’Hostelera”, “Filla del seu pare” o, més recentment, “AÜC” i a la televisió l’hem poguda veure a “Com si fos ahir” o “Les de l’hoquei”. Ara torna a assajar “Sopar amb Batalla”, de Jordi Casanovas, i està engrescada amb dues ajudanties de direcció. Tot i que afirma que “el 2021 promet ser un any laboralment bonic”, fa pocs dies va escriure un fil de Twitter on explicava els seus problemes econòmics i com havia hagut de recórrer a la seva germana per poder pagar el lloguer.
Les piulades, que s’han fet virals, ha posat sobre la taula un tema que, malauradament, és atemporal: la precarietat i la intermitència pels professionals de les arts escèniques.
Què t’empeny a escriure el fil de Twitter on expliques la teva situació econòmica?
M’empeny el fet que ens han fet creure que si no anem bé de diners és perquè hem pres males decisions o no fem prou bé les coses i de tant en tant val la pena reafirmar-nos en el problema veritable: per molt que intentes fer-ho bé, aquest sistema condemnarà sempre a la majoria de la població a la supervivència. Especialment en un moment de crisi global com el que vivim penso que es parla poc de les conseqüències directes que està tenint entre els nostres veïns i veïnes i no podem viure d’esquena al que serà una crisi igual o pitjor que la del 2008. Jo he hagut de parar de treballar per la pandèmia i sense ERTE perquè són contractes temporals. No tinc atur perquè els actors el gastem constantment en períodes que no treballem, he cobrat un subsidi miserable i això m’ha impedit cobrar les ajudes als artistes. A sobre m’he de sentir jo la fracassada? Ni de conya!
T’has vist en l’obligació de fer altres feines per sobreviure?
Evidentment i constantment. Per sort jo he pogut viure molts anys de la interpretació i segueixo en actiu, però, en els anys més durs, la docència o fer altres activitats m’han fet poder pagar el lloguer.
L’Estatut de l’Artista té alguna incidència pràctica?
Jo de moment no n’he gaudit cap, però espero que hi hagi canvis. Es vol canviar el tipus de cotització com fan a altres països tenint en compte els processos de creació que són molt més complexos que assajar i fer funcions. No se’ns té en compte totes les hores que invertim a engegar projectes des de la base: investigació, reunions i plans de producció, residències artístiques…
Quines polítiques creus que s’haurien de fer per millorar la qualitat de vida dels treballadors del món de les arts escèniques?
Per començar augmentar el pressupost en cultura, que és dels més baixos que tenim a la comunitat europea. Valorar la cultura i les arts escèniques en particular des de les institucions és clau perquè el sector pugui sobreviure. Però jo no sóc experta en el tema, hi ha col·lectius que estan fent moltes demandes de mínims i cal escoltar-los.
El 65% dels intèrprets no aconsegueixen treballar més de tres mesos a l’any; només el 27% reconeix haver tingut feina suficient; el 55% no arriba al salari mínim interprofessional; el 73% no poden viure exclusivament dels ingressos de la seva activitat professional. Quina reflexió et fan fer aquestes dades?
Per començar falta dignificar el sector i per fer-ho es necessiten diners. Més produccions, però, sobretot, produccions més ben pagades. A la majoria de produccions que es fan a Barcelona els equips no cobren i, si cobren, cobren molt poc. No podem permetre que la programació sigui un miratge: ens fan creure que la cultura és viva quan està morta i enterrada. També passa perquè nosaltres mateixos, i ara parlo com a actriu, diguem que no a feines no remunerades, sobretot si les produccions o sales tenen subvencions, perquè no fem cap favor a ningú, ni a nosaltres mateixos ni al sector.
Si comencés a caure la programació de Barcelona perquè els artistes ens neguem a treballar sota conveni o en condicions que considerem vergonyoses, les institucions es posarien les piles. D’altra banda, hauria d’haver-hi més circulació de la feina i això passa per càstings oberts i donar més oportunitats a les companyies.
També sap greu dir-ho però cada cop tenim més escoles de teatre i això no sé si ajuda gaire al sector. Estem formant molts més actors dels que el sistema podrà acollir mai. A banda que és una professió on els títols no serveixen per a res, no cal estar format per treballar i molta gent se sent legitimada a fer-ho. No sé com solucionar tot això, però sé que és un problema.
Què us permetria la política del 70-30?
En molts casos una cosa tan bàsica com cobrar per la nostra feina. En d’altres, sous que s’apropin al conveni. Però sense oblidar que l’objectiu és deixar el taquillatge i cobrar catxe. El que val la nostra feina ho hem de triar nosaltres, no el públic, perquè nosaltres sabem el que costa. Vaja, com passa en totes les altres professions.
Semblen que hi ha molts aspectes negatius en el món de la cultura. Tot i això, et penedeixes d’haver escollit aquesta professió?
No m’he empenedit mai i això és el que ens fa seguir vivint en la precarietat, que estimem i confiem en el que fem. Però sí que he dit que no a coses que considerava mal pagades, l’amor a l’art té uns límits. També fa anys que mesuro les coses en quants mesos de lloguer podré pagar i no tant en romanitzar projectes, és trist però és la meva realitat. Tot i així, si un projecte ideològicament no m’interessa m’ho pensaré moltes vegades abans de dir que sí, posats a ser precaris, millor ser-ho amb una mica de dignitat.