Com alguns sabeu, rebutge els estereotips i les generalitzacions que hi porten associades. El motiu? Fereixen i invisibilitzen lluites justes, pel simple fet de simplificar la diversitat i per tant negar-la. Què voleu! Sóc entomòleg, si crec en la diversitat dels enemics naturals contra les plagues, no vaig a creure en la que existeix a les societats? Sóc del València CF i no sóc fatxa, sóc valencià i no vote al PP, la bandera que em representa té una franja blava i un estrella roja i no sóc un blaver espanyolista, i 5 milions més de valencians poden dir la seua amb totes les diferents possibilitats. El company @srcarbonell em va passar fa uns dies un vídeo d’Instagram i m’ha sorprés prou que encara estiguen vigents raonaments simplistes com el que la «bandera blavera és una bandera feixista» i per tant el portador n’és un feixista.
Ver esta publicación en Instagram
El vídeo dirigit a un públic de joves catalanoparlants, transmet una opinió personal basada en un estereotip, sense tindre cap rigor històric i sociològic. Com ens va dir Vicent Flor en la presentació del seu llibre Nosaltres som el València CF a la Penya Valencianista la Colla Blanc-i-negra, les coses es demostren amb números i fets, no amb frases fetes. Així doncs, el director d’aquest espai m’ha demanat de respondre-li a través d’un vídeo, però no tinc l’habilitat d’ell i la d’altres per a gravar-me davant una càmera. Per això, he decidit que la meua millor forma d’expressar-me és a través de les línies, plasmant negre sobre blanc les idees que em venen al cap o que tinc al cap i que apareixen de sobte damunt una bicicleta pujant l’Oronet o el Garbí.
Jo pensava que estos debats estèrils sobre banderes, himnes i noms de la llengua els fomentaven només els boomers valencians, però sembla que han arribat a gent més jove que agafa com a pròpies idees, ara romàntiques, dels 70 dels segle XX, sobre els Països Catalans, defenent uns debats que es repeteixen com a uns malsons que tornen i retornen cada 9 d’octubre per fer discutir als valencians una i altra vegada. El vídeo vol definir la coronada com una bandera feixista i cau en la trampa blavera de la manipulació i el cherry picking. Entre les tantes errades del vídeo, tenim que es diu que la coronada és una bandera monàrquica, quan en realitat és l’expressió de l’escut de València, un escut a qui li va posar la corona el rei Pere el Cerimoniós en agraïment al Cap i Casal per la defensa de la ciutat i el Regne de València en dues ocasions. S’obvia també que el nacionalisme valencià adopta la bandera amb franja blava com a símbol a principis del XX i que el republicanisme valencià la porta quan lluita contra el exèrcit franquista durant la guerra civil. Un altre dels errors és rejovenir Nosaltres, els Valencians uns 14 anys i posar-lo com a origen del blaverisme feixista.
Qualsevol historiador pot desmuntar el vídeo en cinc minuts escassos, per la quantitat d’errades que presenta, però l’objecte d’estes línies no és un altre que el de dir que les batalles dels 70-80 del segle XX no són les d’ara. Tot evoluciona, també els significats de les coses. La bandera coronada de la ciutat de València va passar de representar el nacionalisme valencià als anys 20 del segle XX, a ser símbol de la llibertat i la República durant la guerra civil, a ser exhibida pels franquistes com a botí de guerra junt a altres banderes que defensaren la República, a ser adoptada pel blaverisme feixista que se la va apropiar perquè el valencianisme va renunciar a defendre-la. Curiós que, mira per on, els antifeixistes de Benimaclet li la mostren als nazis des dels terrats, junt a la bandera antifeixista. Quin viatge més espectacular ha fet la reial senyera, no trobeu?
Des d’aquell dia de l’any 2000 en el que els Maulets onejaren una coronada juntament amb l’estelada a les accions de l’altre dia, en què un antifeixista se la mostrara als nazis des de el seu terrat de Benimaclet, hi ha hagut un procés lent, però imparable de recuperació d’un símbol perdut pel valencianisme polític. Jo mateix vaig comprovar com els blavers feixistes em deien «catalaniste» en una manifestació del 9 d’octubre. Com van veure que tenia la mateixa bandera que ells, amagaren la coronada per ensenyar-me l’estanquera. El debat mai havia sigut el que els blavers feixistes havien volgut imposar de catalanistes contra valencianistes: el debat sempre havia estat valencianistes contra espanyolistes, i ara amb perspectiva ho veiem amb més claredat que mai.
Malgrat tot això, els boomers en el seu romanticisme actual sobre els Països Catalans, no accepten l’obvietat de que aquella bandera que patiren en la seua joventut, ara torna on li correspon. I no ho fa per imposar-se sobre la quadribarrada, l’estelada roja o blanca, l’estrelada roja o blanca, la preautonòmica o la de l’estatut de Benicàssim. La coronada ve (o millor dit torna) per ser una més, dins de la diversitat de símbols valencians. Perquè el valencià sempre ha sigut un Poble divers a tots els nivells, i acceptar la tornada d’una bandera que és d’una ciutat com València i acceptada per part de la seua àrea d’influència no és cap pecat.
Debatre sobre fum no aporta res i els països no es construeixen a base de debats de banderes, sinó treballant la identitat i l’empoderament col·lectiu. Si tenim clar que som tots valencians i que volem un camí de més llibertats i sobirania, en cap cas l’enemic serà un valencià que porte una coronada com tampoc ho serà un valencià que porte una quadribarrada. L’enemic, per tant, serà el feixista que ens ha furtat la coronada o la quadribarrada, com estan fent ara a Catalunya, on l’espanyolisme reaccionari ja exhibeix la quadribarrada com a bandera «constitucional». Hem de recordar que, tant la bandera coronada o reial Senyera com la quadribarrada o senyera catalana, varen ser exhibides com a trofeus de guerra per Franco en el desfile de la victòria al 1939, com ens conten Ferran Esquilache i Vicent Baydal en este text.
Ara és el moment de construir un país i deixar apartades estes polèmiques estèrils; quan el valencianisme estiga suficientment fort, podrem parlar d’altres projectes de futur amb altres nacions sense estat del nostre entorn i serem nosaltres, els valencians, els qui decidirem eixe futur. Fins llavors, com va explicar molt bé la meua amiga Paula Menero a la Directa, ara no és el moment, cal mirar cap al futur i enfortir el valencianisme, perquè encara que Gemma Pasqual diga en el mateix periòdic que és una qüestió de noms, són uns noms fruit d’una visió romàntica de l’allò que es va intentar als 70-80 del segle XX i no es va aconseguir. I tothom sap com d’importants són els noms en ple seglr XXI! La qüestió és arribar on volem arribar i, com he dit en un article anterior, els boomers han de deixar pas a les noves generacions. Segurament, els símbols tornaran a canviar de significat una i mil voltes més i arribarà el dia en el que els valencians decidirem quin serà el símbol que onegem al vent. I no el que un parlament de Madrid ens impose.