O confinament o barbàrie

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La situació actual de pandèmia ens fa pensar en la fi del món. Tot i això, mai hem estat tan lluny de l’apocalipsi. Actualment, vaja com sempre, abunden les comparacions amb móns de ficció, diatòpics la majoria, que proliferen per les plataformes de reproducció en línia. Per exemple, Sergi Picazo escriu a Crític: “La covid-19: assaig general del col·lapse que vindrà” cinc motius d’un col·lapse social imminent. Al final de l’article cita a Marina Garcés: “el col·lapse, però, no pot col·lapsar el nostre pensament crític i la imaginació política d’un futur millor”. El problema és que per imaginar hem de tenir esperança. La política dels dirigents de l’Estat ha fer que hom deixi de tenir esperança. Sota l’eslògan “o confinament o barbàrie” no es pot pensar el futur.

L’apologia constant de la fi del món només beneficia l’statu quo. Fa seva la frase “o jo o barbàrie” i segueix vivint en el seu sistema. La gran majoria de films suposen que després d’un esdeveniment més o menys sobtat, les masses arriben a la conclusió que la guerra civil, el saqueig generalitzat i el retorn a un sistema de cacics entre feudal i esclavista és l’eina òptima de govern. “Guerra en la Universidad” fa un resum divulgatiu a twitter d’aquesta qüestió. Les civilitzacions poden caure, sí. Però mai d’un dia per l’altre. La fi del món és la “Pell freda” de Sànchez Piñol, nosaltres seguim vius. Així i tot, repetir que el món s’acaba ens fa estar atemorits.

Actualment habitem en una situació greu, i les persones que ens governen (per delegació dels poders que qualsevol ciutadà hauria de tenir) han de prendre decisions difícils. El problema de fons, però, és que les plantegen com si fossin les úniques possibles, perquè l’alternativa és sempre el caos

 “La política no és ajudar la gent, sinó tenir una idea del país i de la llibertat, voler aprofundir-hi amb el que aprenem de la realitat, i que de la confrontació de la perspectiva d’uns amb la dels altres en sortim tots plegats millor.” Joan Burdeus a Núvol planteja el significat real del discurs d’aquest article. Què passarà quan s’acabi la “crisi” de la COVID-19? Quin sentit tenen les mesures draconianes, si som abandonats per l’Estat durant el transcurs d’aquestes? Està clar que hem de protegir la vida dels altres, però qui protegeix la nostra?

En paraules de Joan Burdeus, com podem lluitar contra la pandèmia tot demostrant la idea que tenim del futur món on voldrem viure? La resposta a aquesta pregunta faria que la dicotomia plantejada pels nostres governants deixés de tenir sentit, i la supervivència al virus fos un acte d’emancipació o reafirmació col·lectiva. Aquest fet, faria que l’angoixa s’esvaís i ens sentíssim més acompanyats.

En aquest procés, més enllà de la supervivència pura, la cultura ens fa entendre el motiu pel qual mor gent i nosaltres vivim. La cultura sempre ens recorda el motiu de la política. Per això en ple setge de Leningrad es va estrenar la Simfonia n.º 7 de Shostakóvich. Ara, la possibilitat d’alguna cosa èpica al nostre voltant ha estat negada. No tenim cap altre motivació que la pura supervivència. Per aquest motiu, davant de la dicotomia o confinament o barbàrie, què escollim? No seria millor com, seguint l’exemple del setge de Leningrad, sentir-se part d’un projecte de superació col·lectiva per tal de fer front al virus? Mostrar com a través d’una xarxa de cures que englobi tota la nostra societat podem realment superar una situació tan crua com aquesta?

- Publicitat -

En lloc de veure la fi del món a cada cantonada, per quin motiu no ens plantegem que si superem col·lectivament l’epidèmia més devastadora dels últims cent anys podrem, superar qualsevol obstacle col·lectiu? En lloc de veure l’actual situació com un cant de sirena de l’apocalipsi, no podem fer-nos més forts fent que cadascú actuï des del seu camp d’expertesa per contribuir a la solució? No podem fer que els agents culturals ens expliquin per quin motiu cal sobreviure i els metges ens facin sobreviure? Que els polítics i administradors ho facin tot possible? Com explica José Luís Vicente: “Mentrestant, mentre ens lleven més i més coses en un procés que no té vises d’acabar ràpidament, no explorem gens ni mica quines altres maneres de viure podem inventar. Molt prohibir, pensar molt poc, proposar menys.” 

L’alternativa a les mesures del govern català i espanyol no és la barbàrie. El món no s’acabarà i la solució a la situació actual és la col·laboració col·lectiva per tal d’afrontar problemes globals. Però sembla que ens continuem regint per maximalismes que només fan entrar l’angoixa al cos. Una cortesia dels nostres governants i les sèries de les plataformes en línia. La resposta a tot això simplement és l’atreviment i la imaginació, en definitiva, una cultura que en lloc d’angoixar-nos ens emancipi.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca