Coneixeu la Nora? Ella és la primera dona de la història de la literatura que dóna un bon cop de porta als morros del seu marit i el deixa a ell, a la casa, i als fills, sense ni tan sols acomiadar-se. I s’allibera. El primer cop de porta de la cultura occidental, escrit per un home (per variar), al segle XIX. Estem parlant de la mítica obra de teatre Casa de nines, d’Henrik Ibsen. Nora agafa tota la tradició teatral i li cala foc. Nora, per primera vegada, obre un espai de diàleg horitzontal amb el seu marit i revela la veritat, la seva tragèdia: que el miracle que ella espera mai arribarà. Nora, per primera vegada, es treu el vel dels ulls i marxa. Nora, la primera de moltes. Casa de nines va posar en dubte la institució més sòlida i ferma, la família; va rebutjar el matrimoni etern, va qüestionar els fonaments de la maternitat i per tant va amenaçar els pilars de la societat. Tal va ser l’escàndol que mentre l’obra de teatre s’anava estrenant per Europa es censurava al gust; evidentment en la versió franquista espanyola Nora es queda a casa, mare fidel, convençuda pel seu marit. Emma Bovary i Anna Karenina la precedeixen des de l’adulteri, però la diferència, l’autèntica revolució de Nora, és marxar perquè sí; sense una alternativa, sense un altre home sota el qual refugiar-se. Nora, per primera vegada, fot el camp sense escrúpols.
Ibsen va culminar el teatre naturalista i, abans de revolucionar l’estructura del teatre occidental, situava les seves obres en entorns burgesos que van acabar derivant cap a entorns molt i molt íntims. No sé si aquesta intimitat perdura en les performances teatrals televisives del segle XXI, però veig La isla de las tentaciones i penso que caram, han canviat coses.
Un matís que potser no ha canviat és que, vinguem d’una família burgesa o no, hem tingut una infància. Bonica, pesada, llarga, tant és: ens ha comportat traumes. A més, tant al segle XIX com al XXI, si se’ns ha considerat dones en néixer, hem tingut una dificultat més, el trauma del gènere; hem crescut – disculpeu la generalització- assumint que hem de ser maques, ben educades, especials i simpàtiques per triomfar. Tot alhora. A més, ens hem desenvolupat assumint que el paper de l’home en les nostres vides sovint és un paper conflictiu, hem vist i reproduït els patrons familiars, hem carregat amb el catolicisme més ranci de les nostres besàvies trepitjant-nos els talons i recordant-nos, cada divendres nit, que la faldilla és massa curta. Hem assumit que la maternitat és intrínseca en el nostre cos, que si no som fèrtils no som res; hem après que la resta de dones són una amenaça i que la nostra parella (un mascle de masculinitat fràgil) ens ha de rescatar. Nosaltres donarem la vida i la salut mental per ell, val la pena.
Boris Cyrunlik a Los patitos feos (Gedisa, 2002) diu que per crear un trauma cal colpejar dues vegades: la primera t’estaborneix, et toca, et deixa una mancança. La segona, la important: la significació que la societat dóna al teu cop. Si tens la sort de viure en un entorn en què les desgràcies es viuen amb serenitat i objectivitat, pots créixer tranquil·la en un espai que et cedirà eines per suplir les mancances. Si vius al món real, ho sento: tindràs una família, amistats, referents culturals, creences religioses i dogmes socials que et recordaran dia rere dia tot el que et falla omplint els teus forats de resignificacions traumàtiques; el desamor serà rebuig, la separació serà abandonament, la malaltia serà supervivència. I amb aquesta petita – o gran- motxilla arribaràs al dia en què t’enamoraràs, o t’ho semblarà, i una cosa porta l’altra i anireu plegades a La isla de las tentaciones.
Aquesta illa és un espai d’experimentació: un reality on amunteguen homes emparellats amb dones solteres i, en una casa diferent, dones emparellades amb homes solters. L’objectiu del joc? Que totes aquestes parelles separades en l’espai es resisteixin a les temptacions i, setmanes després, es retrobin amb els seus amors i marxin feliços per sempre. Un spoiler: mai funciona així, perquè el programa està pensat perquè cada setmana, totes i cada una de les parelles sigui sotmesa a molt alcohol, molt cos nu i molta tensió. Després ve el més divertit, tothom és obligat a veure imatges del comportament de la seva parella durant la setmana: sobrecàrrega cognitiva i emocional assegurada en prime time. Què pot fallar?
Fase 1. Enamorar-se
Quan ja hem estat ben ensinistrades amb tota la colla de petits aprenentatges que hem absorbit dels traumes infantils potser ens hem enamorat. Hem arribat a una illa de les temptacions salvatge i fràgil, amb la nostra motxilla de pànic a l’abandonament i al rebuig, inseguretats sobre el nostre cos, desconfiança en el gènere masculí en general i devotes de la religió de l’amor romàntic. Amb tot aquest còctel i la joventut hem sigut immensament felices reproduint patrons; els nostres traumes encara ens semblen quiets i la societat, còmplice i acollidora de totes aquestes contradiccions que ens estan fent patir en silenci, els va donant un significat dolorós.
La majoria de parelles que arriben a La isla de las tentaciones tenen un objectiu: solucionar els problemes de gelosia, que la noia aprengui a confiar en el noi a través d’una mena de teràpia de xoc absurda i innecessària. Sembla que no s’han plantejat que si hi ha un conflicte de gelosia és perquè alguna cosa està remoguda en la construcció dels valors de la parella; que si ella viu permanentment gelosa potser no és culpa seva, potser senzillament ha crescut en un entorn que li ha fet creure que la gelosia és una normalitat i que és necessària per defensar el seu territori. Que la gelosia, qui sap, és només un dels fruits de totes aquelles pedretes a l’esquena en forma de traumes i creences infantils. Mentrestant, les seves parelles, enquistades en el model de l’heroi que tot ho fa bé, respiren tranquil·les perquè el patiment amorós, a ells, ni els esquitxa.
La Melyssa, una d’elles: estudia a la Llotja de Barcelona, passa per algun altre reality i arriba a l’illa amb les mans plenes d’il·lusió. En Tom, un d’ells: coneix la Melyssa en el reality anterior i viatja amb ella a l’illa, sense vergonya i preparat per atacar.
Fase 2. Treure’s la bena dels ulls
El còctel que portem remenant durant més de vint anys de la nostra vida és sensible i pot explotar amb facilitat; és el que passa quan alguna de les nostres expectatives falla i la realitat se’ns menja amb patates. Ens frustrem, ens sembla que tota la nostra vida està construïda a base de mentides i fem la rebequeria. Després esperem assegudes: el príncep ha de renunciar a tot per venir a salvar la nostra crisi, de la qual acabarem culpant-nos. Tenim tanta dependència emocional que ni tan sols la intuïm, però una vegada més, companyes, la culpa no és nostra.
La Melyssa veu una imatge d’en Tom. Ell, insisteixo, el suposat heroi, juga amb alguna altra noia. Sense entrar en el debat sobre el paper de les noies temptadores-objecte i la sexualització que en fa el programa, ens resulta molt fàcil ser crítiques amb l’actitud de la Melyssa davant el flirteig de la seva parella: plora tan desconsoladament que sembla una caricatura.
Tots els seus traumes, totes aquelles pedretes que carrega invisibles a l’espatlla estan exercint el seu pes; cada actitud masclista que han tingut amb ella les seves exparelles, cada traïció, cada expectativa frustrada en les seves relacions: una font de merda surt disparada dels ulls de la protagonista de les imatges i esquitxa totes les espectadores que, burletes, ens la mirem amb condescendència. “Pobreta”. La Melyssa ara és un ésser deshumanitzat que no se sap controlar, dominada per tota mena de passions reprovables (ira, desig, ràbia, rebuig, dolor) i sembla un fantasma en pijama incapaç de cuidar-se. Desesperada i desequilibrada. Això és el que en Tom li ha provocat i totes nosaltres pensem que és massa il·lusa per seguir pensant que una segona oportunitat serà útil i que ell, en algun moment, pronunciarà una disculpa. Ella, però, segueix insistint en “creure en l’amor” mentre la bena dels ulls li va caient a poc a poc – com a Nora – i els dubtes comencen a formar-se, vergonyosos, a les arrels dels seus ideals romàntics. Com si creure en l’amor volgués dir sacrifici, renuncia a una mateixa, dependència, competició, addicció a les muntanyes russes emocionals.
“Com explicaré al meu pare i la meva mare el que m’has fet, Tom?”. Ella, màrtir, no només s’està veient obligada a carregar amb el seu propi dolor sinó que s’ha de fer responsable del dels seus pares i, en conseqüència, defensar el seu honor traït per l’home. No us sona, això? Al segle XV la literatura ja ens parlava d’honor i de com refer-lo, només cal fullejar la Celestina: com apropiar-nos de la culpa d’un sistema agre i mesquí i de tots els seus fills mascles, que juguen amb els nostres fils sense recel.
Fase 3. Emancipar-se
El dimecres catorze d’octubre la Melyssa, per fi, s’enfronta amb en Tom. El dimecres catorze d’octubre les nenes, noies, dones de mig Espanya estem al sofà, amb les nostres mares, amigues i companyes de pis esperant poder riure del gran moment. I llavors ella apareix, serena i calmada (res a veure amb la Melyssa de la setmana anterior) davant un Tom nerviós i poc assertiu; ho té tot guanyat. Es despulla de totes les culpes, se les treu de la llengua a poc a poc com qui estira un cabell que porta enganxat a la saliva massa estona, i molesta. Les escup davant la seva parella (o podríem dir ja exparella) com una advocada que defensa els arguments del seu millor cas.
La Melyssa s’empodera, es reapropia del seu dolor, les seves contradiccions, els seus objectius i, perquè no, les seves culpes. S’emancipa. I contra tot pronòstic, les pantalles de les nostres televisions veuen, en lloc de gent divertida i mofeta, persones commogudes, silencioses, mig emocionades davant les seves paraules i pensant hòstia, per fi.
Hi ha hagut un canvi de paradigma: ja no veiem una noia cridanera i descontrolada, ara estem davant una mena de deessa de la justícia que crida a en Tom tot allò que nosaltres també dúiem dintre. Perquè, estimades, el dimecres catorze d’octubre totes som la Melyssa: totes som aquella noia amb els ideals traïts, aquella persona que esperava amb les mans plenes d’expectatives que l’heroi canviés d’opinió, l’adolescent il·lusionada, la dona frustrada, l’exparella (o en els pitjors casos, parella) d’algú que ha jugat tant com ha pogut amb els nostres valors. I si totes estàvem escoltant l’emancipació emocional de la Melyssa i pensant que teníem ganes de plorar hi ha alguna cosa que no funciona en aquest sistema curiós. Si totes estàvem intuint que ens sentíem identificades amb alguna de les Melysses de les últimes setmanes, és perquè alguna cosa falla en la nostra manera de relacionar-nos. Si hem pogut passar de burlar-nos d’un reality de Telecinco a prendre’ns-el mig seriosament, és perquè ens està mostrant una realitat còmica tan crua que no ens atrevim ni a etiquetar d’autèntica, tot i saber que ho és.
El dimecres catorze d’octubre totes érem la Melyssa perquè a totes ens queia el vel: la nostra realitat superava la ficció de Telecinco i enteníem, per fi, a què volíem calar foc. Enteníem, amb ella, que ja no valia la pena continuar assegudes esperant el mateix miracle que esperava Nora, el retorn i redempció de l’heroi.
Lluny d’elogiar el programa de televisió, ni d’aprovar els models que mostra, ni tan sols d’identificar-nos amb la monogàmia pudent i masclista que perpetuen els seus protagonistes, La isla de las tentaciones ens ha colpejat l’ànima i ha fet que ens oblidem de la seva muntanya de porqueria a través d’un cop de porta tan bèstia com el com de la mítica Nora. Melyssa, el dimecres catorze d’octubre, tanca la porta als morros d’en Tom i nosaltres, el dimecres catorze d’octubre, tanquem la porta a tots els mascles prepotents que ens han fet creure que les boges érem nosaltres. Com la Nora, aquella primera vegada, fotem el camp sense escrúpols.