El que va passar ahir és un despropòsit, i lamento començar l’article amb aquest to d’alarma, però ja n’hi ha prou. Anem a pams.

Catalunya, l’autonomia. El disbarat. És obligatori el teletreball? Depèn. Oh, i de què depèn? Del conseller que entrevistis. Si entrevisten a la consellera Budó, és un deure. Si conversen amb el conseller Tremosa, és un deure. Si surt el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, aleshores és una obligació. En què quedem?

Espanya, l’Estat. Fa dos dies el Gobierno va decretar l’Estat d’alarma, amb toc de queda inclòs. Dos dies. Ahir, al migdia, sabíem que 150 polítics, periodistes i personalitats rellevants – entre elles quatre ministres, com el de Sanitat, presidents de comunitats autònomes, l’alcalde de Madrid, Arrimadas, Casado- varen participar en un sopar organitzat, en un espai tancat, pel diari El Español de Pedro J. Ramírez per celebrar el cinquè aniversari de la capçalera.

Tots, uns i altres, són uns impresentables. Com poden exigir seriositat, compliment, distància social, restringir la mobilitat i no superar les reunions amb més de sis persones mentre quan tot plegat sembla un circ amateur?