Per què els joves hem deixat de ser el futur?

‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot!’ (V .A. Estellés)

Els joves estem vivint una situació molt difícil i convulsa des de fa moltíssim temps per diversos motius però aquesta pandèmia que estem sofrint des de fa aproximadament mig any està acabant amb les nostres oportunitats de futur i està endarrerint el futur del nostre Poble. Escric aquest article per totes les joves sense futur: per les que tenen un contracte de 3 hores diàries i, en realitat, fan 5 hores per menys de 500 euros al mes; pels qui hem viscut en carn pròpia beques i pràctiques durant el grau sense cap tipus d’ajuda o contraprestació econòmica; pels qui, per molt que ho intenten, acaben tenint tota la societat d’esquenes.

Durant el confinament, he tingut el plaer de tindre tot el temps del món per poder conversar amb els meus pares i escoltar aquelles histories que m’han contat més d’un milió de vegades des de ben xicotet. Les històries eren les mateixes de sempre, però el fet d’estar tancats a casa van fer que aquestes teniren un toc màgic.

Una d’aquestes histories que ma mare em contà va ser la seua boda i com als 24 anys, l’edat que tinc actualment, ja tenia una vida més o menys solucionada amb el meu pare, de 31 anys. Una vida fora del domicili matern, amb un pis i cotxe nous de trinca i la possibilitat de pensar en formar una família, coses que, a hores d’ara, ens semblen llunyanes per les dificultats que vivim els de la meua generació: una generació que ha viscut dues crisis, la crisi econòmica de l’any 2008 i la que deriva de l’actual pandèmia.

Mon pare també em contà els 18 mesos que va passar fent el servei militar a Saragossa, un lloc llunyà i desconegut per a ell. Durant aquell període, va tindre una instrucció militar que li va servir de ben poc, però que va comptar com a mesos treballats. En aquell moment, la legislació de treball i de Seguretat Social ho permetien i donaven un premi als joves que deixaven de costat la seua vida i futur fent que el servei militar constara com una mínima “experiència” que servia els joves per aportar “jornals” per a la seua jubilació.

- Publicitat -

Potser penseu que aquestes histories ja formen part del passat, un passat que mai tornarà a ocórrer, però allò ben cert és que cada vegada més i més joves pensen que qualsevol temps passat fou millor. I ho pensen quan pensen en les oportunitats de futur que hi havia o les possibilitats d’estabilitat laboral. Una vida en què entraves al teu primer lloc de treball amb possibilitats d’ascens laboral i et quedaves allí fins el dia de la teua jubilació. L globalització va emportar-se aquella vida estable i pausada que aportava certeses.

En els últims anys, els joves hem patit d’una forma dolenta les conseqüències de les crisis econòmiques que el món ha viscut en les últimes dues dècades. També som la generació que hem vist com una radiotelevisió pública amb què vam aprendre a estimar una llengua i a conèixer el que ocorria als nostres pobles fou tancada cruelment. Sembla ahir aquell maleït divendres 29 de novembre del 2013 a les 12:19 hores. Per aquests motius ens hem vist moltes vegades condicionats a fer uns estudis “amb eixides” perquè “ens donarien feina segura abans d’acabar”. I, clar, a això t’agafaves com a un clau al roig incandescent.

El cas paradoxalment més comú d’aquesta mena de recomanacions és el dels meus estudis, la Doble Titulació en Dret i Administració i Direcció d’Empreses (ADE) a la Universitat de València. La vaig estudiar perquè vaig seguir les recomanacions de cunyat i dels paterfamilias, els de la religió del “això té moltes més eixides que sols estudiar Dret, que advocats hi ha molts i de mentiders encara més”. Aquestes eren les consignes que repetien molt sovint familiars, professors d’instituts i amics que t’estimen i et desitgen un futur pròsper.

En aquesta doble titulació vaig poder comprovar de primera mà com ser un outsider et dificulta moltíssim per tindre una possibilitat d’obtindre un lloc de treball “bo”. També es veu com els contactes dins de l’alta societat valenciana mai s’han perdut al llarg del temps: el 85% de la meua promoció provenia d’un col·legi privat de la ciutat de València, com els Maristes o El Pilar. A més, la lluita feroç entre companys simbolitzava la teatralització del capitalisme competitiu i, fins i tot, era fomentat pels mateixos professors. Jo, com cantava Raimon, mai vaig voler formar “part d’eixe món”.

Deixe de banda el tema de la llengua perquè és una història a banda i perquè tots eren castellanoparlants que deien que “el valenciano era de gente de pueblo”, que “hablar valenciano no te da oportunidades de trabajo” i que “el futuro era hablar inglés y tener el Proficiency”.  A aquesta gent sols els puc dir que les llengües sempre obren portes i mai escletxes”.

Pel que fa al tema de les pràctiques, per a alguns empresaris no són més una forma de tindre treballadors sense cobrar, sense inscripció a la seua Seguretat Social ni salari. Te les buscaves i estaves tot l’estiu pels matins fent les funcions d’un treballador sense obtindre un preu pel teu esforç perquè et deien que era “experiència i currículum que guanyaves”.

Sols obtinguí salari d’unes pràctiques, amb unes condicions molt dures. Estaves 6 hores totes les vesprades cara a l’ordinador fent la tasca d’un treballador que cobrava 5 vegades més que tu. Per les meues pràctiques de Grau sols vaig rebre un polo i 2 llibres, després d’haver fet més hores de les que figuraven al conveni de pràctiques. Quan va arribar el moment de comentar-li al tutor que ja havia fet les hores, ell amenaçà a suspendre’m les pràctiques.

Després d’acabar una Doble Titulació amb “molta eixida”, et penses que tindràs una bona feina, però no és així. Per poder tindre-la, has d’estudiar un Màster, i tampoc val qualsevol Màster. L’eixida natural de gent de la meua titulació va ser el Màster promocionat i apadrinat pel senyor Mercadona on durant un any es maten per un lloc de treball als serveis centrals de Mercadona, que mai s’aconsegueix.

Jo em vaig desmarcar d’aquesta gent i vaig estudiar un Màster en Economia per conèixer més una branca que als estudis d’Empresarials no es dona, com és l’Economia Pública. El Màster era bo i amb oportunitats de futur per poder desenvolupar tasques diverses, però vingué la maleïda COVID-19 i el posterior confinament a casa.

Després d’estar a casa a l’atur durant 4 mesos, durant els quals vaig estar enviant més de 100 currículums, em van telefonar del lloc on vaig fer les pràctiques de grau per fer una substitució a “mitja jornada” on el cap de feina em deia que anava a pagar el mínim possible a la Seguretat Social, però sense afectar els meus drets laborals. Acceptí la feina sense saber quin era el meu sou. Sorpresa la meua quan em vaig assabentar! La meua primera nòmina a finals de juliol era de menys de 500 euros al mes per fer unes 4 hores i mitja cada dia, desenvolupant tasques com anar a comprar cafè, fer cafès,  fotocòpies i triturar el paper que et deixen damunt del teu lloc de treball. Allò semblava l’Escombrera de Benimaclet.

Arribats a aquest punt, pensareu per què he contat la meua experiència. La realitat és que existeix un motiu molt important: la precarietat laboral en els joves ha vingut per quedar-se i aquesta és l’esclavitud moderna amb el beneplàcit del capitalisme competitiu. Per tant, exemplificant-ho amb una cançó, si Raimon cantara hui en dia Jo vinc d’un silenci, la “classe subalterna” a què fa referència la formaríem el jovent i el becariat, estudiants que fan pràctiques sense remuneració o ajuda econòmica.

Hi ha diversos estudis recents, com el que van fer des del Consell Valencià de la Joventut, que va ser publicat al Dia Internacional de la Joventut el passat 12 d’agost. L’informe exposa que 2 de cada 3 joves no poden emancipar-se i viure fora de la casa dels seus pares i que és impossible que el jovent tinga oportunitats laborals i un treball digne amb més d’un 40% d’atur juvenil.

Per aquest motiu, els joves hem de continuar lluitant pels nostres drets fonamentals i tindre  referents com la jove periodista Núria Garrido, que al seu Twitter personal conta les seues vivències com a periodista freelance i com a una de les falses becàries del Gabinet de Comunicació de Presidència que van declarar com a treballadors. Ací vos deixe el fil amb l’últim maldecap de ser freelance amb un mitjà de comunicació valencià, de lectura recomanada per entendre la precarietat al periodisme.

En fi, com diu Feliu Ventura al seu nou treball, que m’ha encoratjat per escriure aquesta peça, la nostra generació ha “nascut al bressol del precariat, d’un temps en què et descarten si és que no pots ser barat, callat, servil i ràpid” però, encara que actualment no som el futur, podem arribar a canviar les condicions i els esdeveniments per poder continuar ser el futur i deixar un present millor per les generacions que vindran.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca