El compositor i pianista austríac Artur Schnabel deia que només coneixia dos tipus de públic: els que tossien i els que no tossien. Però el públic teatral ja no tus. La tos, que tant ha molestat als actors i tants silencis ha trencat, ara s’ha convertit en un possible símptoma de la covid-19. Les companyies teatrals que ja han reprès la seva activitat constaten que els espectadors ja no tussen, que els silencis ja no es trenquen i que els sis mesos d’aturada teatral els han passat factura.

La situació del teatre a Catalunya és devastadora i les conseqüències s’han vist des del minut zero: el dia abans que es decretés l’estat d’alarma, el Govern va tancar els teatres de més de mil butaques i va limitar a un terç l’aforament dels de més de mil. Aquesta situació que, igual que el confinament, havia de durar quinze dies, va acabar perllongant-se tres mesos. De fet, no ha estat fins a mitjans de setembre que el PROCICAT ha permès als teatres tenir un aforament del 70%. Xavi Francés, membre de La Calòrica, considera que aquesta mesura dona una mica més d’aire a les companyies però que “no és per celebrar-ho”. Així mateix, opina que, malgrat que els actors no volen comparar-se ni buscar el mal a altres sectors, és estrany que es tanquin els teatres, espais on se segueixen tots els protocols de seguretat, mentre altres espais d’oci segueixen oberts.

La Calòrica és una companyia de teatre catalana que porta deu anys en actiu i que a poc a poc ha pogut fer-se un lloc al panorama teatral de Barcelona i Catalunya. Aquest octubre començaven gira amb l’obra Els Ocells, una revisió del text d’Aristòfanes que ja van estrenar al Temporada Alta el desembre de 2018, però un cas positiu de covid-19 dins el grup els ha obligat a cancel·lar les primeres funcions. Des del juliol, la companyia ha assajat complint amb les mesures de seguretat de distància-mans-mascareta i arran del cas positiu d’un integrant, cada setmana es fan una PCR, comenta en Xavi Francés.

La Calòrica ha aconseguit reprogramar les dues gires que tenien previstes per a la passada primavera: Els Ocells i Fairfly, però no totes les companyies han tingut aquesta sort: els teatres no poden reprogramar-ho tot alhora perquè “no pots tenir d’octubre a desembre tot el que hi havia a primavera”, diu en Xavi Francés. És per això que la Generalitat va activar unes ajudes per anul·lacions totals de bolos dedicades a les companyies, però aquestes només les han ajudat durant uns mesos i ara moltes tornen a trobar-se amb la incertesa. La mateixa Generalitat també va activar una ajuda pensada per a l’estructura empresarial de les companyies, però per molta predisposició que hi hagi per part de l’administració,  el problema sempre és el mateix: la falta de pressupost. La Susana Lloret, presidenta del CIATRE (Associació de Companyies de Teatre Professional de Catalunya), afirma que “les companyies de l’associació s’han sentit molt acompanyades des del minut zero però un pressupost del 0,6% és molt just i genera moltes mancances que s’han vist agreujades per la situació actual. Sempre acabes topant amb la limitació econòmica i això és un problema”. De fet, és per això que fa  temps que des del món de la cultura s’exigeix que el pressupost dedicat al sector sigui del 2%. Per alguns serà una nova mostra de com de ploramiques són els actors, ja que com diu en Xavi Francés, “hi ha qui pensa que la cultura no és important i sempre ens critica quan demanem ajudes, però segurament durant el confinament no van parar de consumir-ne; és una paradoxa, ja que sembla que alguns donin la cultura per suposada, però s’ha de tenir en compte que no és només el producte que consumim sinó que al darrere d’aquest hi ha tota una indústria de la qual viuen moltes persones”.  

El que és innegable és que la gent té ganes de tornar als teatres i consumir cultura, tal com ha passat aquest estiu amb el festival Grec, que va tancar amb un 93,1% d’ocupació i va exhaurir localitats els primers dies de venda; amb el Temporada Alta, on segons una enquesta al voltant d’un 70% assistirien al festival, sobretot si es complien les mesures de seguretat, o als espectacles de La Mercè. Però això no només ha passat a festivals consolidats o espectacles molt potents i amb un públic fidel, sinó que ha passat a tots els nivells: a les funcions dels pobles, dels barris, als grups de teatre amateur… Aquest fet, segons la Susana Lloret, respon a “una necessitat vital que tenim tots, a les ganes de consumir cultura i de voler tirar endavant i fer coses”.

El nostre país compta amb un teixit cultural molt ric format per companyies petites que es mouen per circuits petits, com ateneus i casals de barri o de poble, i que són les que realment creen afició pel teatre i aguanten el sector. Aquest teixit cultural és el que sempre apostarà pel teatre compromès, crític, reivindicatiu i arriscat, i més en moments de crisi, que és quan més aflora la creativitat. Però a més crisi, menys risc i, tal i com va passar durant la crisi del 2008, el teatre acostuma a deixar de banda els riscos i aposta per produccions amb èxit garantit. A les cartelleres d’aquesta temporada això és un fet que podem observar, per exemple, a El mètode Grönholm, un clàssic contemporani del teatre català que segur que funcionarà. “Passarem un parell de temporades on les productores intentaran recuperar allò que han perdut durant aquests mesos d’aturada i veurem en cartell obres amb poc risc”, vaticinava en Xavi Francés.

Si aquesta situació s’allarga molt més d’un parell de temporades, pot acabar en una crisi del sector i es podria perdre el component crític inherent del teatre, sobretot per part de les grans companyies. Tanmateix, aquest teixit cultural que crea afició serà el que continuarà apostant per produccions amb caràcter passi el que passi, i és justament això el que el fa tan singular. Tal com declara la presidenta del CIATRE, “serà necessari un pla de xoc de l’administració que vagi de dalt a baix si no volem córrer el risc de perdre una part tan important pel país i que costarà molt de recuperar”. Però això dependrà, novament, dels asfixiants pressupostos de la temporada.

És oportú recordar les paraules del dramaturg estatunidenc Arthur Miller, que deia que “El teatre no pot desaparèixer perquè és l’únic art on la humanitat s’enfronta a ella mateixa”.

És justament aquesta immortalitat del teatre la que ens assegura que de peces teatrals se’n seguiran fent i que, sigui com sigui, el públic omplirà les butaques dels teatres, sigui amb tos o sense ella.