Ells no són conscients del que han generat. Cada cop que prenen una decisió, aconsegueixen que malfiïs, que malpensis i busquis les voltes. Actuen com si fossin a començaments de mandat quan renoven a quatre futbolistes de cop només per ajustar comptes, quan es tractava de que ja no prenguessin més decisions. Una mínima mesura profilàctica per evitar que compliquin encara més un llegat de malson. Resulta coherent que, després de l’acumulat durant deu llargs anys, gaudeixin d’un nivell de confiança zero. De tan cremats com ens tenen, ni et molestes ja en rebel·lar-te o alterar mínimament el pols quan Moix galleja de la gestió (Moix!) o Cardoner apel·la a la majoria silenciosa (El nietísimo!), com si fos un diputat de Ciutadans. Bé, en tot cas poden arribar al mateix nivell de demagògia i a pervertir el llenguatge fins l’extrem de fer-se els ofesos per tot el que els hi està passant. Pobres, com si fos una conxorxa universal, com si el món, tan injust per natura, s’hagués conjurat per anar-los en contra. Com deia algun flamenc, Bartomeu és dels pocs beneficiats per la pandèmia. De moment, qui dia passa, any empeny, s’ha fumat el vot de censura, el referèndum, l’assemblea, els comptes del curs i el que calgui i sigui menester. Ja no els ve d’aquí. Ni es molesten tampoc quan Piqué els etziba un clatellot de bíbliques proporcions a través d’un diari ara desmarcat -fins i tot ells!- del suport que els hi donava per pura qüestió de bàndols i classes.

Per obtenir cert marge d’actuació amb l’única intenció de maquillar els morts que guarden pels armaris, triguen i triguen a presentar documentació requerida pel jutge o distrauen l’atenció demanant l’obertura de portes a l’Estadi just quan la pandèmia trona de valent. Són així, dels que circularien per l’autopista en contra direcció com kamikazes i anirien tocant la botzina per avisar-nos que els demés anem errats. Ells? Mai de la vida. En justa correspondència, esperen i esperaran com si juguessin a John Wayne en la defensa d’El Álamo. Ells no passen de general Moscardó a El Alcázar, que queda d’un nivell adient de caspa. Ni votem, ni traure’m l’entrellat, ni gaudirem de transparència. Només ens haurem d’acostumar a que cada dia representi un ensurt vinculat al deute econòmic, que temem encara bretolades superiors a l’anterior i que el forat continuï creixent. Al final, Bartomeu marxarà com Nixon, fent el senyal de la victòria a peu d’helicòpter, convençut de que no ha existit millor president que ell. O potser només un de comparable: Sandro Rosell. El VAR? L’invent va petar quan Florentino trucà als responsables posant-los firmes. La directiva del Barça tampoc gaudeix d’autoritat per fer-se respectar enlloc. A sobre, a Koeman, que prou feina té, li toca de propina fer de representant institucional en absència d’un president amagat.