Un dels llibres que convé rellegir en aquests temps de pandèmia és La pesta de l’escriptor francès d’arrels menorquines Albert Camus. La novel·la, publicada el 1947 narra el capteniment de diversos personatges en una epidèmia a la ciutat d’Orà, a l’Algèria francesa coetània. L’obra constitueix un retaule d’una societat tensada per greus conflictes sacsejada per una calamitat incontrolada que no fa distincions. També explica els dubtes, les polítiques erràtiques, la impotència humana davant d’un mal estrany i incontrolable, que obeeix únicament a la seva pròpia lògica, i on la generositat i l’egoisme, la solidaritat i la misèria moral no són més que reflexos de la sempre convulsa naturalesa humana. Camus, un dels més lúcids escriptors i periodistes, una de les referències de l’existencialisme, indaga precisament sobre les contradiccions i paradoxes de l’ànima, on sentiments i gestos contradictoris conviuen dins de cada individu. Alguns crítics també assenyalen que l’obra també serveix per qüestionar les restriccions a la llibertat en el nom d’una situació excepcional, a les quals assistim en circumstàncies com les novel·lades per l’autor que, anys després, seria guardonat amb el premi Nobel de literatura. Al cap i a la fi, els responsables de la gestió d’aquesta pesta d’Orà (sembla que inspirada en una epidèmia real que tingué lloc a la ciutat el 1849), no paren de prendre mesures que van en la direcció de restringir drets, que en el fons no serveixen per aturar la desgràcia, sinó que més aviat l’agreugen.

Camus hauria de ser lectura obligatòria per als responsables polítics actuals, els quals reprodueixen els errors històrics comesos en situacions similars. Com a autoritat, i com a poder, els suposats líders tracten de gestionar les situacions d’emergència com qui reparteix pals de cec en una situació desconeguda. En la situació actual de desconcert i por al desconegut, al nostre país, els legisladors han optat, com ja ve a ser una tendència general, per externalitzar les pròpies responsabilitats. Això és, atribuir els rebrots i apostar tota solució al comportament individual. “Les culpes”, segons aquest relat construït pel poder, són d’aquelles persones que no segueixen les normes, que no duu la mascareta, dels bars i restaurants, dels joves àvids de sociabilitat, dels “botellons”, de les festes universitàries, dels aniversaris; així s’acaba prohibint qualsevol acte o desig que no sigui quedar-se a casa i anar a treballar o a estudiar.

Certament, és normal i raonable que es demani a les persones a comportar-se de manera responsable. Tanmateix resulta absurd i utòpic confiar-ho tot en comportaments individuals. Qualsevol psicòleg sap perfectament que entre el 10 i el 15% de les persones no són capaces de seguir unes normes o unes pautes de comportament. I això és una constant que es repeteix per sexe, grup social, procedència ètnica o qualsevol altra taxonomia que puguin inventar-se sociòlegs o antropòlegs. Forma part de la naturalesa humana aquest percentatge de persones tendents a les addiccions, als comportaments més o menys asocials o a la incapacitat de reprimir els mateixos impulsos. I això no millora, ans al contrari, en situacions de conflicte o excepció. Les crides de les autoritats a canviar el comportament de la gent és picar ferro fred. O, són intel·ligents i ho saben, o són enzes i es creuen les pròpies mentides. 

Per contra, la responsabilitat de tota autoritat consisteix a gestionar situacions complexes o dotar dels instruments i recursos adients per lluitar contra un mal desconegut d’una manera més o menys coherent o efectiva. I, fins ara, l’única cosa que sembla haver funcionat és haver abusat de la propaganda per fer creure que la culpa de tot és de la gent i de la seva irresponsabilitat. Tanmateix, per posar un exemple pràctic i de primera mà, quan es va optar per tornar a la presencialitat total de les escoles, ens hem trobat amb la ficció dels grups bombolla (com si infants i adolescents no es relacionessin amb un univers extens de persones, no fessin activitats extraescolars o no es morregessin clandestinament al parc del costat de l’institut). I grups “suposadament bombolla” de 35 alumnes en classes de 50 metres quadrats. A Girona, per posar un exemple, les línies d’autobusos públics que porten als instituts sobresaturats que, majoritàriament són a la perifèria de la ciutat van a petar. L’ajuntament no ha fet una cosa tan simple com posar més autobusos o habilitar espais alternatius per evitar que nois i noies estudiïn (literalment) braç a braç i el Departament ha evitat, malgrat les peticions d’associacions de famílies o sindicats docents, una gestió conjunta per prevenir la situació. El resultat, el nombre de grups confinats s’ha anat reproduint perillosament en una progressió que, d’aritmètica, s’acosta a la geomètrica. 

Tampoc cal ser un científic de renom per entendre que en situacions com les actuals, el virus és qui té el control sobre la situació, i per tant, els missatges optimistes, el paulocoelhisme dels “ens en sortirem” i coses per l’estil, que contrasten amargament amb la realitat, només serveixen per agreujar la desmoralització col·lectiva. I tanmateix, podríem aprendre de la història. Com ja vaig assenyalar en un article al maig al Vilaweb, les lliçons de la història de la grip espanyola de 1918 ens haurien de fer reflexionar. La idea d’obrir escoles sense garantir mesures sanitàries ni de distància social sembla que és al darrere d’aquesta segona onada. El fet de no haver pres mesures efectives reals (com ara acabar amb la precarietat dels metges i oferir contractes estables amb sous dignes per recuperar els milers de professionals de la salut exiliats) pot posar en risc la població. No actuar contundentment amb mesures com “congelar o rebaixar lloguers o hipoteques des del primer moment, sembla que enviaran a milions de persones a la incertesa econòmica. Mesures que no es prenen a temps és ruixar l’incendi amb benzina.

Podríem entendre, doncs, que davant d’aquestes crides estèrils a les responsabilitats que s’espolsa la classe política hi ha allò que se’n diu “crisis de lideratge”. A Catalunya aquesta és especialment greu, perquè els nostres líders naturals són a la presó o a l’exili, i aquells que ocupen els seus espais vacants són els que podrien alliberar-los i reposar-los en els seus llocs. És obvi que una reactivació de la Declaració d’Independència no aturaria el virus, encara que sí que representaria un acte de determinació amb capacitat de rearmar moralment la ciutadania. Sense una Espanya que s’enfonsa en el fang, tot és més fàcil. Fer efectiva la República pot ser una veritable medicina destinada a salvar una economia massa lligada al feudalisme capitalista de Madrid (i els interessos que eviten prendre les mesures correctes) i una injecció de moral on una bona actuació dels líders naturals podria generar prou inspiració per una actuació responsable de la ciutadania. En tot cas, potser cal lliurar-nos d’uns polítics que, sense idees, actuen com les cegues elits de la ciutat d’Orà de La Pesta, en què, davant d’un mal desconegut, l’única cosa que fan és sacrificar a l’altar de la superstició les llibertats personals i individuals de la gent.  I no hauríem de permetre que els addictes del lliri fessin el joc a un estat que balla al compàs de Vox i la FAES. Unes restriccions que només fa que indignar una ciutadania abandonada a la seva sort, i que va acumulant una còlera que, a la manera d’una epidèmia, es pot estendre com un incendi forestal.