La generació boomer és aquella nascuda entre 1946 i 1964, que començaren a fer 18 anys a mitjans de la dècada dels 60 i que, per tant, visqueren de ple tota l’efervescència social d’eixa dècada. En el cas del nostre país, protagonitzaren els moviments polítics que nasqueren en l’última etapa de la dictadura feixista de Franco i foren els principals actors de la transició al País Valencià; per tant visqueren en primera persona l’anomenada Batalla de València.
Qui nasquérem a partir de la dècada dels 70, tots aquells afers o ens pillaren en la preadolescència o, com en el meu cas, acabat de nàixer. La meua generació i les següents, és a dir, els últims de la generació X, els millenials i els zoomers, coneixem els fets de la Batalla de València que ens han transmés els boomers que sí la visqueren i la contaren als fills (nosaltres) o l’escriviren en llibres que hem llegit. Al contrari de la generació boomer, les generacions posteriors poden analitzar els fets amb una perspectiva i una distància que, crec jo, és necessària i útil. La no implicació personal en eixos fets aporta una visió menys visceral i per tant més objectiva.
A la generació boomer valenciana, a banda del relat transmés i de l’extensa bibliografia produïda, li hem d’agrair totes les fites que aconseguiren totalment o parcialment: la primera de totes, la recuperació de l’auto-govern amb un estatut d’autonomia que fou alterat per l’Estat Espanyol; la introducció de l’ensenyament en valencià a l’escola pública fou un èxit que ens va permetre a molts escriure-la encara que no fora la nostra llengua materna; l’obertura d’una televisió pública en la nostra llengua fou un èxit, si no tenim en compte la deriva posterior, molts xiquets i xiquetes aprengueren valencià a través del futbol i els dibuixos animats; la creació d’editorials i llibres en valencià també fou un èxit.
Segur que em deixe més fites, però si analitzem les esmentades, els èxits són quasi tots parcials i segurament ho varen ser pel context en el que es varen aconseguir: atemptats de l’extrema dreta a escriptors i llibreries, cop d’estat militar del 1981, manipulacions i assenyalaments des del periòdic Las Provincias, etc. Sense cap dubte, el context és dramàtic i des de la distància temporal difícil de quantificar, però trobem certs silencis a les alteracions de l’estatut, a la congelació de la llei d’ús del valencià i a la castellanització de la televisió pública que al remat han estancat el canvi de tendència que es va impulsar amb la mort del dictador.
Els boomers intel·lectuals valencians podríem dir que són fills de Joan Fuster o, millor dit, són els seus deixebles, perquè bona part d’estos han fet de Fuster un Deu i del seu llegat una religió. I ja se sap que quan unes idees es converteixen en religió el debat està mort. És una llàstima perquè Fuster era un geni que feia pensar i que encara ens fa pensar a qui el llegim, i negar-li aquella habilitat el mata una segona volta. Al meu parer, un dels errors de Fuster, o millor dit, una de les males interpretacions del fusterianisme, ha sigut inferir que no existia una identitat valenciana i sí una catalana.
Però com hem vist, ausades que hi havia identitat valenciana, si no, tot el que va passar no haguera passat. Els valencians, des de l’arribada de Jaume I, varen començar a construir una identitat que no podem negar, l’hem d’entendre i acceptar que està present. Dir-li a un valencià que portava generacions anomenant a la seua llengua valencià, que ara li havia de dir català, era obvi que provocaria un rebuig; per no parlar del que suposaria dir-li a un valencià que era un català de València. I amb estes coses l’espanyolisme juga i es masturba a dos mans, i de fet tornar a donar-li força al valencianisme polític ha costat el que ha costat, una faena que han fet les generacions posteriors als boomers fusterians.
En aquella època els boomers, en la cerca d’eixa perfecció del País Valencià, deixaren de costat i fins i tot menysprearen, les falles i el València CF; tant una com l’altra tenien i tenen una massa social prou important, que quedaven orfes ideològicament i un camp associatiu fèrtil a l’entrada de la dreta i l’extrema dreta i, per tant, a l’espanyolisme. Fa temps, en una resposta que em publicaren a un article de Toni Mollà, explicava que això d’abandonar el València CF, perquè la seua directiva era de dretes i es va posicionar amb el blaverisme, va ser una cosa molt valenciana, ja que era meninfotisme: això que fan no m’agrada, me’n vaig i ja s’ho faran. Això que acabe de dir no és just del tot, ja que el context bel·ligerant del moment i els atacs eren el pa de cada dia; quedar-se en dos llocs on et podien matar era de valents i com diu la dita «els cementeris estan plens de valents».
Podem debatre si va ser un error o no, si va ser meninfotisme o no, però és evident que aquelles decisions a la llarga suposaren un problema, com s’ha demostrat. Els nazis que mataren a Guillem Agulló no entren quan a finals dels 70 Toni decideix abandonar l’afició al València, van entrant i es fan forts a finals dels 80 perquè no troben oposició. Està clar que ací ens endinsem en el camp de la història-ficció i en el que haguera passat si una part del valencianisme polític d’esquerres no haguera decidit deixar de ser del València CF. Sabem el que va passar i sabem com estem.
Doncs bé, estem a 2020, han canviat moltes coses, el valencianisme millenial-zoomer ve amb força, està preparat, (curiosament els seus professors són boomers), treballa molt bé, ha sigut protagonista de les victòries electorals dels partits de «l’esquerra» al País Valencià, però s’ha trobat i es troba amb un embós, un tap immobilista ideològic dels boomers que no deixen avançar o es dediquen a fer crítiques destructives des de els seus bolígrafs en columnes de periòdics catalans i valencians. La major part dels boomers són sociòlegs que analitzen la societat valenciana que els agradaria que fora i no la que és. Estem a 2020 i opinions com esta que estic escrivint (potser comence a actuar com a un boomer?), no tenen massa recorregut, ningú té temps per llegir dos mil o tres mil paraules, les idees i les anàlisis es mouen per les xarxes socials en tuits de 280 caràcters i vídeos de tres o quatre minuts.
Hi ha dues generacions que venen espentant amb força, que han aconseguit fer pensar amb els seus tuits, posts, històries i vídeos a milers de joves, uns joves que tenen tot el dret del món en dir quin futur i quin món volen per a ells. Els boomers s’han quedat amb una idea romàntica del país que no pogueren aconseguir en el seu moment i que continuen predicant com a messies en un desert de boomers i gruppies que els aplaudeixen. Els debats estèrils que fomenten tots els anys sobre el blau de la bandera, la unitat de la llengua i el seu nom o la negació de tot el que significa València ciutat a nivell polític, social, cultural i esportiu, ja no porta a cap lloc i no construeix res; només posa pedres als camins cap al futur.
Deixeu passar, per tant, i escolteu a les noves generacions que són qui estan construint l’espai polític que ha de guiar el País Valencià cap al futur. Vosaltres ja vàreu viure la vostra joventut, li féreu la revolució a una generació prèvia prou totalitària i ens heu deixat una herència que nosaltres hem agraït ja en les nostres cançons. El valencianisme millenial-zoomer està preparat, és feminista a diferència de vosaltres, deixeu que continuen recuperant el València CF, les falles, les institucions, el país i tot el que siga útil per construir un millor futur.
Vos escoltem perquè sou la nostra memòria, una memòria necessària, però ja no necessitem que ens digau què fer i com, som ja majors i caminem sols, aneu cap a la vorera i pugeu a l’autobús del país, perquè ara som nosaltres qui el conduïm.
