El cant de l’àurea picuda

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Estar-se ingressat a l’hospital mai és fàcil, però estar-s’hi de nit encara menys. A principis de març jo i el meu dit gros del peu esquerra vam decidir que era una bona idea crear una performance, una gran performance que va requerir intervenció quirúrgica i una agradable estada en un dels hospitals més grans de Catalunya just una setmana abans de l’esclat de la Covid-19. Ens van les emocions fortes. Al cap i a la fi tot es va solucionar mitjanament bé per a mi i bastant malament pel dit, però em vaig haver d’estar ingressat una setmana ben bona fins que la Covid-19 va arribar de ple i em van aviar cap a casa a fer bondat. Tot i així cal dir que va ser una bona setmana, a estones curiosa.

No hi ha res més interessant i entretingut que un hospital de dia. Vas rebent gent que et visita i et renya, de tant en tant entra altra gent vestida amb bata que et mira com estàs i que també et renya, reps presents que t’alegren el dia, algú et porta caramels que no pots menjar, tens una bona excusa per alleugerir la feina… Però les nits són una altra història. A les nits hospitalàries comptava amb la companyia del meu company d’habitació, que semblava un secundari de La casa de papel passat de tranquil·litzants, l’infermera que de tant en tant em servia camamilla o em punxava coses alegres a la via o a la cama, un ànec de goma que em mirava amb mirada gamberra i uns quants llibres que en previsió del que pogués passar m’havia endut, perquè no sabia com acabaria la jornada en la que van decidir ingressar-me, però els llibres que no faltin mai. Entre aquests, i no sé per quin motiu, vaig decidir endur-me Les històries naturals d’en Joan Perucho, i va ser un gran encert, perquè les nits mai són fàcils.

Recórrer de nou les aventures del naturalista Antoni de Montpalau, del vampir cansat Onofre de Dip, del general Cabrera per la Catalunya del segle XIX em va salvar més d’una nit eterna. No va tenir preu viure aquella màgia peruchiana, viure el gran encert de Perucho, de tota la seva obra: no saber mai que és real i que no, que pot ser verídic i que no. Una fluïdesa narrativa espectacular barrejada amb un joc de penombres que ens desvetlla ells llocs on la història oficial no arriba i que Perucho omple, pinta i recrea amb la seva genialitat d’erudit. Un realisme màgic, abraçat al fantàstic més clàssic, allunyat del realisme màgic sud-americà, un estil ancorat en la tradició europea però també nord-americana, una cosa molt anglosaxona on també hi sabria beure Calders.

No sóc ni un expert en literatura catalana ni en Perucho, però sí que les dues qüestions m’encanten i en podria estar xerrant hores i hores. Hi ha mestres com Julià Guillamon que n’ha fet grans treballs, i també existeixen diversos estudis i articles de destacats acadèmics que han anat sorgint en aquest Any Perucho que celebrem que en tots els aspectes diran les coses millor que jo. Però com a lector i coma català sí que puc dir que necessitem literatura com la d’en Perucho, necessitem recuperar-la però també crear-ne de nova. Seguidors, imitadors, recreadors. Gent que crei coses noves i alhora totalment antigues, perquè tot es renovi però sempre hi hagi un fil conductor. Tot això és essencial per a la literatura catalana i, per tant, pel país. Hi ha reedicions exquisites de les seves obres, i els volums antics es poden trobar a bons preus en llibreries de vell. Com també hi ha editorials catalanes que aposten pel fantàstic actual, per recuperar l’antic i per traduir el bo i millor. Tenim grans exemples com Males herbes o el que fa Raig Verd amb Ursula K. Le Guin, i altres petites coses que es van movent… però que per continuar movent-se necessiten que ho demanem, reclamem i que els hi comprem el que fan.

Cal llegir ficció de fantasia en català, cal llegir Perucho, però, en definitiva: cal llegir. La lectura com a refugi, com a trobada de nous mons, com a lloc on trobar-nos i estar segurs. Estem vivint setmanes, mesos, un any o diversos anys, en els quals ja no sabem si tal i com deia el savi naturalista Antoni de Montpalau, tot això és «Veritat o mentida? No ho sé». Temps interessants però també angoixants. Mentrestant sempre ens quedarà la lectura i el cant de l’àurea picuda, perfecte, melòdicament i harmònicament inaudible que et pot acompanyar en una nit llarga i fosca per il·luminar-la.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca