La polèmica sorgida arran de les paraules del doctor mitjà sobre la gestió de la pandèmia del Govern i, en concret, de la conselleria, reitera dues situacions que es donen massa sovint a Catalunya. La primera és la necessitat de destacar el to i les formes amb les quals es diuen les coses, aquesta estranya tendència a descartar una opinió quan es fa amb excessiva contundència. La segona, fer valdre l’expressió “això no toca”.

Un dels problemes més greus que estem vivint en l’actual context polític és la manca d’explicacions amb les quals es prenen les decisions. Les fugides endavant són una tònica habitual. No t’explico què va passar l’octubre del 2017 perquè ara el més important és fer un govern efectiu. No t’explico per què les residències van ser un desastre perquè ara el més important és centrar-se en preparar la segona onada. No critiquis el Govern per com de malament està gestionant la segona onada perquè el més important és estar junts contra el virus.

L’infantilisme que acompanya la primera línia política, amb un toc de fanatisme partidista on una bona foto pot justificar qualsevol desastre, provoca que experts com, Mitjà i el doctor Trilla segons quin dia són àngels i segons quin altre són el dimoni. Trilla, per exemple, en un article a La Vanguardia també carregava contra les condicions amb les quals anaven a combatre els sanitaris la segona onada però no va tenir cap impacte mediàtic. I això és perquè ho va dir amb tanta elegància i sense assenyalar ningú que ens evoca, de nou, a aquesta excessiva correcció política de curt recorregut que denuncia sense conseqüències.

El soroll general pel doctor Mitjà era convenient. M’és igual el to, la contundència i les fílies i fòbies que té cadascú amb ell, la manera amb la qual ho va fer fou prou potent perquè cridés l’atenció i durant tot el divendres i part del cap de setmana se’n parles i tombés aquella expressió infame de l'”això no toca”. I tant que toca, toca que ens qüestionem tot perquè ja fa massa temps que hi ha moltes preguntes sense resposta.

És a les nostres mans que l’expressió pujolista no es repeteixi mai més. Si tens un càrrec públic, has de retre comptes i ser objecte de crítica. Si no estàs disposat, o preparat, vés a casa.