No revelaré cap secret d’estat si explico que un dels principals problemes de l’independentisme rau en una certa actitud bipolar, en què l’ansietat combina fàcilment amb l’entusiasme, i el derrotisme amb l’eufòria. Tanmateix, no insultaré la intel·ligència dels lectors atribuint a una mena d’ideosincràcia singular dels catalans la facilitat amb què es desespera davant una situació on la pròpia viabilitat com a societat es posa en entredit. No, efectivament, aquest garbuix de sentiments i inquietuds no té res a veure amb el fet de ser catalans (una categoria, per cert, afortunadament heterogènia i indefinible), sinó que és pròpia a totes les nacions que experimenten un sempre difícil i dolorós procés d’emancipació nacional per part d’un estat despòtic i prepotent. Preguntem a irlandesos, polonesos, croats o estonis sobre els seus traumes històrics i veurem, en comparació, que tampoc ho estem fent tan malament.

Fa poc vaig rellegir una d’aquelles frases que fan reflexionar: “Els exèrcits victoriosos guanyen primer la guerra, i després lliuren la batalla. Els exèrcits derrotats, primer lluiten i després tracten de guanyar”. La cita és de L’art de la guerra, el clàssic de Sun Tzu que tant sovint serveix com a llibre de culte en xerrades motivacionals d’’emprenedors, com en certs abusos del paulocoelhisme d’autoajuda. Tanmateix, l’afirmació conté una veritat. Un repte profund com el que trobem al davant requereix d’una preparació llarga, constant i detallada, fins que arriba el moment de l’esclat davant del qual l’adversari és tan feble que pot oposar-hi poca resistència. I que la improvisació i la indignació no resulten ingredients prou consistents per modificar de manera radical la realitat. 

Amb això voldria dir que faríem bé si abandonéssim certes angoixes o ens deixéssim desestabilitzar per les múltiples provocacions que ens llença un unionisme més feble del que ells mateixos podrien creure. “El projecte de futur d’Espanya és el passat”, que ens recorda Ramón Cotarelo, i aquest no és un panorama precisament engrescador per resistir a la força d’una història en què els vells imperis es van desfent, i en què Espanya ha dilapidat prestigi i possibilitats de futur per haver-se mantingut fidel al projecte franquista i deixar-se manegar per unes elits corruptes i incompetents, amb la monarquia com a principal exponent. Cert és que el món independentista, com ja ho era a la dècada de 1980, com ja passava a principis del segle XX, tendeix a ser sectari, inestable, inquiet, narcisista i sobrecarregat de complexos, de manera que, afortunadament, la independència depèn sobretot més de l’interès que del sentiment, de la gent comuna que dels militants. Tot i així, faríem bé d’acordar unes quantes normes bàsiques que permetin aquesta preparació llarga, constant i detallada que permetin plantar batalla a una Espanya que lliura batalles (jurídiques, policials, repressives, mediàtiques) i que està perdent la guerra (la consciència d’una ciutadania que considera que no hi ha futur a Espanya, mentre que a Catalunya hi ha possibilitats d’una vida millor). 

Potser per això ens convé un cert decàleg de normes generals per enfrontar-nos a una situació difícil, encara que no impossible, un full de ruta en base a potenciar virtuts, minimitzar defectes i fer emergir ambicions.

Un: Paciència, constància i mirada llarga

Els processos d’independència no s’improvisen. És cert que apareixen i desapareixen oportunitats, tanmateix és en la consciència col·lectiva on es desenvolupen els conflictes. La desconnexió psicològica i emocional ha arrencat i arribat a un punt de no retorn. En tot procés, les adversitats són elements inevitables del paisatge. Convé no desesperar, i entendre que les fites no s’obtenen fàcilment ni d’avui per demà. Això no obsta perquè anem a la recerca constant d’oportunitats, i que cal valor (especialment institucional) per precipitar la crisi definitiva. Tanmateix, si ens comparem amb fa deu, vint, trenta anys, ni els independentistes més utòpics podrien imaginar aquesta evolució en què la voluntat de ser, arriba a ser més gran que el propi “ser”. Ah! I prou puristes de la nació: Catalunya serà el que vulguin els catalans. La naturalesa de cada societat és mutant i la determina la seva ciutadania. Aquells elements identitaris que avui semblen imprescindibles, a la pràctica, com tots els símbols, tenen data de caducitat.

Dos: Les discrepàncies, de cara endins.

És inevitable que hi hagi grups, partits, faccions que tinguin versions estratègiques, tàctiques i de fons que divergeixin. L’adversari les tracta d’estimular per afeblir el moviment o la capacitat de mobilització. És per això que és necessari evitar les discrepàncies de trinxera en públic. Aquestes batusses entre ERC, Junts o les CUP resulten un espectacle lamentable que no aporta res. En tot cas, l’independentisme ha de centrar-se a fer servir aquesta força internament, per descavalcar a dins dels aparells dels propis partits aquells que no estiguin disposats a perseguir la independència amb tots els mitjans que calguin i en un termini raonable. Qualsevol politòleg sap perfectament que entre el militant d’ERC, Junts o CUP hi ha diferències polítiques poc apreciables, i que sovint el suport a un o a un altre partit té més a veure amb elements anecdòtics o sentimentals que a una elecció racional.

Tres: Estratègia clara, tàctica flexible

Si l’objectiu és obtenir la independència i això està més o menys clar, l’important és centrar-se en l’estratègia. I això no té tan a veure amb l’eixamplament de la base com en l’hegemonia política, això és, la convicció en la inevitabilitat de la República i que l’escenari d’una Catalunya sobirana és desitjable i comporta beneficis pràctics i tangibles per a la majoria. I això implica anar construint la independència en tots els fronts: institucional, social, sindical, econòmic, cultural, mediàtic (guanyar la guerra abans de lliurar la batalla). I per a això, cal ser flexible en les tàctiques. Ja vam descobrir ara fa un any que allò dels lliris no tenia massa recorregut, i que tampoc passa res si es fa servir qualsevol instrument èticament acceptable si això ajuda a obtenir una posició més avantatjosa. Cal desfer-se de prejudicis i creences. Arriba un moment en què caldrà construir una defensa alternativa i eficaç davant la repressió.

Quatre: La repressió s’ha de tornar contra els repressors

Lligat a això darrer, és obvi que un dels problemes principals és fer front a la repressió. No podem comptar amb la justícia, que a Espanya és una utopia; ni amb Europa, que fa servir el temps d’actuació com a coartada per no incomodar els estats; ni amb la solidaritat d’uns espanyols que tenen més esperit de Heidegger que de Kant. Tanmateix, la informació, com ha passat en tants altres conflictes és important, i s’ha de buscar mecanismes per a aquelles persones que han participat, per acció o omissió, en la vulneració de drets humans, i fer que això tingui conseqüències personals en la seva vida diària. Que el mal ha de tenir resposta. També cal dissenyar un sistema judicial i penal propi -ni que sigui damunt de paper- que resulti dissuasiu a molts a l’hora de participar en la repressió contra innocents. En aquest sentit, cal preparar el terreny per tal que la por canviï de bàndol.

Cinc: La conquesta del sottogoverno

Ho ha estat assenyalant en Vicent Partal. Un dels principals problemes és la infiltració de persones individuals, col·locats estratègicament en les institucions, per sabotejar qualsevol indici de desobediència. Entenc que és més fàcil organitzar una vaga que contrarestar aquesta mena de personatges que actuen deslleialment contra la sobirania popular. Es fa necessari una organització interna per tal que, a tall d’exemple, els funcionaris que es neguen a publicar resolucions parlamentàries, quedin desbordats per dalt, per baix, i pels costats. Desautoritzacions públiques i privades, tàctiques contundents, i aquells elements informals que rebaixin el seu poder i capacitat es fan importants.

Sis: Construcció d’espais de sobirania

D’això ja va existint, encara que no amb la contundència i intensitat (i fins i tot, diversitat) que convindria. Es tracta de crear institucions alternatives a una Generalitat poc operativa i massa controlada. Espais que reclamin, i en la mesura del possible, practiquin, la sobirania. Ja sigui el Consell de la República, ja sigui l’Assemblea d’Electes, la sigui l’exili, ja sigui un govern provisional clandestí que es constitueixi, ja sigui, si cal, algú o alguna que es proclami monarca propi en contra dels borbons. Que hi hagi dispersió, més aviat desconcerta a l’adversari que afebleix el moviment. La resistència francesa va arribar a tenir quatre líders alhora. L’independentisme israelià resultava més enrevessat que els monòlegs de Groucho Marx. El darwinisme polític ja actuarà més endavant. L’important és el desafiament persistent i constant a un estat que ha perdut el respecte de la societat catalana, i fins i tot el sentit de la decència i el ridícul.

Set: Contrasocietat i contraeconomia

Ja s’està fent. El reforçament dels sindicats no sucursalistes, el domini independentista de les cambres, la creació d’un entramat empresarial propi, una premsa lliure, ni que sigui electrònica, un consum reorientat ja són fenòmens registrats, encara que cal reforçar-los encara més. La societat civil ha de militar, més que participar, en reorientar la seva activitat social, cultural i econòmica en la direcció de la “desespanyolització”. Addenda: l’espanyol és una llengua útil que ens permet formar part d’una comunitat llatinoamericana que ens pot raportar incomptables beneficis econòmics, culturals i diplomàtics. Creieu-me: a nivell acadèmic trobareu més catalans que espanyols en l’espai dels intercanvis universitaris o institucionals.

Vuit: Guerra al victimisme

Cal posar una ordre d’allunyament a tot aquell individu que abusa del victimisme. És tòxic per a la causa. Des d’un punt de vista polític i econòmic recorda a Salvini, i des d’un punt de vista social, contribueixen al derrotisme. En realitat aquesta gent no són independentistes, són espanyols que són en la fase del dol pel fracàs de la seva nació.

Nou: No desaprofitis cap ocasió per afeblir el rival

Espanya té problemes més importants que Catalunya (d’identitat, de viabilitat social i econòmica, de feblesa democràtica i institucional, de desigualtats, de conflicte amb el passat, d’ultradreta,…) amb la diferència que la majoria de la societat no n’és conscient. Només cal veure el patetisme que exhibeix la dinastia que regna (i a la pràctica, governa). Donar suport a la República espanyola no vol dir necessàriament renunciar a la independència, sinó a afeblir el rival, a desestabilitzar les seves estructures. Participar en el descrèdit internacional d’Espanya és una manera més de lluitar per la independència (ells ja ho fan quan pressionen diplomàticament a diversos països per invisibilitzar la qüestió catalana). Cal menys escarafalls i més determinació. 

Deu: Un projecte inclusiu

La Catalunya independent està per dissenyar. Part del seu atractiu és la seva indefinició, l’excitació de trobar-nos davant un full en blanc. Oblidem-nos de les velles idees, i entenguem el nostre país com una societat postnacional, on no importa el lloc d’on véns, sinó allà on vols anar: un espai d’oportunitats, una síntesi oberta permanentment dels elements que la conformen. Bona part de la munició antiindependentista consisteix a projectar el seu prejudici de nació rància i intolerant a la idea d’una Catalunya independent. Per contra, la Catalunya del XXI ha de ser això, un país en construcció, prou atractiu perquè qualsevol persona vulgui participar en el projecte.