Els valencians som d’un territori que es diu País Valencià, un país que es va fundar com a regne cristià al 1238. A diferència d’altres països del nostre entorn, el valencià rep el seu nom d’una ciutat, en el nostre cas: València. La ciutat va donar nom al regne i al país, totes les viles i ciutats d’eixe regne giraven en l’òrbita de València, i així ho demostren els escrits històrics de les comunicacions entre el Cap i Casal i la resta de viles i ciutats. Els furs de la ciutat de València no es varen quedar només a la ciutat, s’estengueren a la resta del territori.
L’àrea d’influència de la ciutat de València no ha sigut només política i econòmica; també lingüística. En el llibre Els parlars valencians apareixen mapes de mots com eixe/ixe, aquí/ací, mançana/poma, panís/dacsa, on es veu la influència de la ciutat de València en el parlar dels valencians; on no arriba la influència es conserven mots propis de la resta de la comunitat lingüística. A nivell futbolístic, el València CF té influència des del sud del riu Millars, amb el permís del Vila-real CF, a Alcoi, amb permís del CE Alcoià. A nivell festiu, les falles de la ciutat de València van des de Borriana a Dénia amb algunes excepcions. Des de la fundació del Regne de València al dia de hui, la ciutat de València ha tingut una influència molt gran en la resta del país; però no en tot el país i això s’ha d’entendre també.
Entendre el País Valencià és prou complicat i ho és perquè la majoria no coneixem el País Valencià. Els motius pels quals no el coneixem són diversos: des de la inexistència d’infraestructures públiques que vertebren el país de nord a sud, a la manca de mitjans que centren la seua comunicació en el que passa al País Valencià. Sabem de l’existència de barris de ciutats que tenim a més de 300 km i que mai hem visitat, però no som capaços d’anomenar el barri d’una ciutat del País Valencià diferent a la nostra. Sabem els membres del govern i l’oposició de ciutats com Madrid i Barcelona, però no sabem l’alcalde o el partit que governa a Elx, Alacant o Castelló de la Plana.
Ens costa vora dues hores viatjar a l’estació d’Atocha a Madrid des d’Alacant i València, i més de dues hores a la d’Alacant o Elx des de València. El Cap i Casal està cada vegada pitjor connectat amb la resta del país i, per tant, el país està també cada vegada pitjor connectat a la seua principal ciutat. Anar d’Oriola, Elx o Alacant a València en un tren o autobús i tornar el mateix dia esdevé, cada dia, més complicat. Esta mala comunicació també es dona a nivell local i comarcal. Elx, per exemple, té al seu terme municipal un aeroport, el més gran del País Valencià; doncs bé, els elxans per anar al seu aeroport, que està a 15 km, tarden 45-50 minuts en transport públic. Útil per a qui?
La creació de les tres províncies va aconseguir allunyar als pobles i ciutats de cada una de l’altra i posar com a capitals ciutats que mai havien tingut una gran influència a la resta del territori del que seria la seua província. La distribució més natural del País Valencià han sigut les comarques, unes estructures territorials que representen molt bé les relacions entre la gent que hi habita tant a nivell econòmic com cultural. Al País Valencià hi ha moltes ciutats que tenen influència a altres comarques pròximes: Xàtiva en part de la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés, Alcoi en el Comtat i part de la Vall d’Albaida, Llíria en els Serrans, Sagunt en l’Alt Palància, etc. Però si hi ha una ciutat que té influència en bona part del país és la ciutat de València, i això s’ha d’acceptar també i no negar.
Des del rescat del terme «Països Catalans» per Fuster, els fusterians van començar a negar la capitalitat de València al País Valencià, una capitalitat que mai ningú havia discutit abans. Recentment Toni Mollà va dir «El País Valencià es vertebra, contràriament, al voltant d’un rosari de ciutats mitjanes/grans que li proporcionen en molts sentits una estructura geogràfica, social i cultural policèntrica». I sí, és cert que el País Valencià té un rosari de ciutats mitjanes/grans com Oriola, Torrevella, Elx, Alacant, Alcoi, Elda, Petrer, Ontinyent, Xàtiva, Xàbia, Dénia, Gandia, Alzira, Sueca, Llíria, Requena, Sogorb, Sagunt, Vila-real, Borriana, Castelló de la Plana, Vinaròs, Morella entre altres. Però hi ha una ciutat que és València, que no és una peça més del rosari: és el fil que nuga totes les peces o, fins i tot, la creu (per a bé o per a mal), una ciutat que fa de cap i casal i que té una influència econòmica, política, cultural, esportiva i lingüística sobre la resta de ciutats i pobles. Això no és cap pecat i s’ha d’acceptar.
No s’ha de confondre la influència que sempre ha tingut la ciutat de València en la resta del país amb el centralisme espanyol o català. El model del País Valencià no pot ser de cap manera el model espanyol o el català, i la ciutat de València no pot aspirar a tindre eixe tipus de poder extractiu centrípet que tenen les capitals espanyola i catalana. Últimament veig una tendència de moviments demogràfics cap a la ciutat de València per treballar-hi que, d’una banda, reforesten lingüísticament la ciutat però, per altra banda, buiden el país o almenys l’àrea d’influència de València anteriorment mencionada. Com a país hem de fer un exercici a dues bandes: la ciutat de València ha d’entendre el País Valencià i respectar la seua diversitat i la resta de País Valencià ha d’entendre que hi ha una ciutat com València.
Negar la influència de València per una part del País Valencià és inconscient, ja que fomenta, al cap i a la fi, el provincialisme espanyol. Són tan valencians els parlars de les comarques del sud, com els apitxats de València, l’Horta i la Ribera. Són tan valencians l’arròs en costra com la paella o l’arròs al forn. Són tan valencianes les entrades de bous i cavalls de Sogorb com les falles, les fogueres, la muixeranga o el Misteri d’Elx. Eliminar de la valencianitat tot el que està relacionat amb València i la seua àrea d’influència…Quin sentit té? El País Valencià sense València seria un altra cosa; potser seriem part d’Aragó o de Castella, dos territoris que lluitaren contra els furs de València, que protegiren a tants valencians, durant segles. El fusterianisme convertit en religió, segurament haguera tingut a Fuster com a primer ateu i qui ara practica eixa religió òbvia que Fuster era el primer que acceptava que València era el cap i casal del País Valencià, on anava a fer moltes de les seues tertúlies.
No cal imitar València i fer que tot el País Valencià siga com València: només cal entendre i acceptar que existeix i la influència que té en la societat valenciana des de fa segles i, per tant, que som valencians per ella, per a bé o per a mal.