Fa un any els carrers del país van respondre amb la determinació que es mereixia una sentència injusta contra els líders independentistes. La seva disposició i dignitat van xocar amb unes institucions catalanes que no va estar a l’altura i que, de retruc, van enviar els Mossos d’Esquadra a carregar amb bales de foam i pilotes de goma que varen buidar ulls. L’afegit, i encara més greu, la criminalització per part de l’independentisme polític, amb una roda de premsa imperdonable de Gabriel Rufián, acompanyat de la primera línia d’ERC, on comparava l’extrema dreta amb els qui al carrer denunciaven l’empresonament dels seus companys de partit -entre altres-.
El que semblava una organització més preparada i coordinada que els CDR, el Tsunami Democràtic, ha acabat sent un grup de Telegram innactiu. Una operació sociopolítica que volia fer seure en una taula de diàleg a l’Estat per resoldre un conflicte polític que fa unes setmanes es va cobrar la inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra. Del “ho tornarem a fer” i “no passaran” millor oblidar-se’n, tampoc cal insistir tant amb les mancances que caracteritzen els qui avui lideren el moviment independentista.
La lliçó que ens va deixar la setmana de fúria és ben clara: si el carrer vol, pot. La germanor d’aquells dies, la tremolor amb la qual el règim del 78 contemplava la revolta i el desconcert de les dues principals institucions catalanes enforteixen el discurs dels qui reivindiquen l’organització i l’acció directa. Un any després, la resposta segueix sent el carrer.