L’Ari Ruglio m’espera al fons d’una cafeteria del centre de Gràcia. Em dona la impressió que porta una aurèola i dos puttis volant, un a cada banda del seu cap. Segurament siguin invencions meves. O potser no. 

És la creadora del compte d’Instagram @tempsdedol, on explica la seva experiència després d’haver perdut dos fills, el Pol i la Gala, a la tretzena i setzena setmana de gestació. “Quan ens van informar que la Gala havia mort, la llevadora ens va dir que entre el 30 i 40 per cent d’embarassos no van bé”, explica. Són molts embarassos els que no arriben a la seva fi. La pèrdua de la Gala va fer que tingués una necessitat imperiosa de treure fora tot el que portava per trobar altres dones que se sentissin igual. 

La vida a les estrelles: mirar la mort als ulls

La mort és un tabú a la nostra societat. La mort gestacional, encara més. “Ens fa molta por el dolor aliè perquè ens connecta amb el nostre, amb les nostres vivències i amb els nostres temors”, diu. No hi ha dos fills iguals i tampoc hi ha dues pèrdues idèntiques. Per tant, les necessitats depenen de cada persona, de les seves circumstàncies i quin camí ha recorregut per arribar a aquell embaràs. “És important que es respecti el que se sent. Si una dona fa molts anys que busca un embaràs, ha passat inseminacions i després té una pèrdua la setmana nou, tot i que és molt habitual durant el primer trimestre, no vol que li diguin que això passa a moltes dones. El camí recorregut et marca i necessites que validin el teu dolor. Allò en què havies posat il·lusió i, fins i tot, diners s’ha esvaït de cop”, explica. 

La creadora de @tempsdedol creu que hi ha un problema com a societat sobre com encarem la mort, el dolor i la tristor. No és fàcil mirar-les als ulls. Ella, però, ha intentat permetre’s sempre sentir les seves emocions. “En una reunió d’amics no deia “jo estic molt trista”, però m’ho he permès tant com he pogut, no podia fer-ho d’una altra manera perquè em posaria malalta”. 

L’Abril, la filla gran de l’Ari, era molt petita quan la seva mare estava embarassada d’en Pol, però amb la Gala ja tenia dos anys i li parlava a la panxa. Hi havia dues alternatives: obviar el tema i fer veure que no havia passat res o explicar la veritat. I van optar per aquesta opció. No ho va entendre gaire, però no va fer més preguntes. Tanmateix, no s’ha amagat mai davant de la nena. Un dia, al final de la llar, la mestra va dir “l’Abril no té germans” i ella va respondre “sí, tinc dos germans, però estan a les estrelles”. En aquest moment entenc, o potser imagino, el significat que tenen les dues estrelles tatuades al canell de l’Ari. Les seves petites estrelles. Els estels que havien de venir i no han vingut, però són part de la seva història i formen part de la família que són ara. 

Caiguda del meteorit: explosió de la maternitat 

La societat està preparada per l’arribada de bebès, però ningú parla de què passa quan aquest bebè no arriba. No és fàcil que allà on hi havia d’haver vida ara només hi hagi silenci. Si bé és cert que hi ha algunes associacions i alguns llibres, “et sents molt sola perquè no trobes el que necessites. Volia que algú em digués que el que sentia era normal, que un dia tot això passaria, que tornaria a somriure i a estar bé. Trobo a faltar el focus en la dona, en la mare que es queda aquí i ha de sobreviure. On està el dol per mi? Qui s’ocupa de mi en una situació on dubto de mi mateixa, del meu cos i on la maternitat m’ha explotat a la cara”. 

La relació amb el cos després d’una pèrdua és complicada. “En el meu cas m’han diagnosticat un problema immunològic: el meu cos rebutja els meus embarassos i mata els bebès. Hi ha un discurs actual molt empoderador que consisteix que les dones tenim la capacitat de gestar i de parir, però, i quan no pots?”, es pregunta mig emocionada i indignada. El ‘mig’ és relatiu. 

Existeix un tractament per la seva patologia i si hagués decidit pel seu marit o per la seva filla hauria escollit tenir més fills. Tornar-ho a intentar. “Però no podien ser ells abans de mi, perquè qui anava a fer un tractament, qui havia d’estar embarassada nou mesos i passar per aquest tràngol era jo”, defensa, i conclou que “en la maternitat no podem centrar-nos en els desitjos aliens i hem de decidir per nosaltres”. 

Passar per una pèrdua gestacional també suposa passar per un postpart, “sagnes durant uns dies, tens la panxa, els pits inflats i no et vols ni mirar a un mirall, perquè et veus embarassada, tot i que saps que no ho estàs”.

D’altra banda, “has d’aprendre a relacionar-te d’una nova manera amb el teu cos i amb el sexe. Durant molts anys la nostra sexualitat no és reproductiva, fins que decideixes ser mare i, a partir d’aquell moment, comença la nostra sexualitat reproductiva, però a vegades això s’atura de forma abrupta i has de dialogar amb el teu cos i donar-te permís per tornar a sentir”, explica l’Ari. 

Confessa que “durant molt temps volia ser una persona normal, volia tornar a ser l’Ari d’abans, però no es pot. Tens unes cicatrius i formen part de tu, no les pots esborrar. Has de conviure amb tot el que t’ensenya la vivència i perds la innocència”. 

Eclipsi lunar: tancament d’una etapa

“No sé si existeix el post dol en l’àmbit mèdic o psicològic, però jo sento que l’estic transitant. Fins fa uns mesos vivíem a Barcelona, al pis on vam concebre els nostres fills, on ha nascut l’Abril i on han mort el Pol i la Gala”, explica la mare de tots ells. No li agrada l’expressió ‘passar pàgina’, però creu que existeix el tancament d’una etapa, tot i que aquesta vivència l’acompanyarà sempre. “Ara ens hem donat un permís per deixar-nos caminar tots tres, ells per una banda i jo per una altra”, i se l’il·luminen els ulls. Els puttis del principi sembla que guinyen l’ullet. 

Planetes per descobrir: vocabulari i registre civil

Si a una dona se li mor el marit, és vídua; si a una nena se li mor el pare, és òrfena, però no hi ha paraula que defineixi la mare o el pare que perd els seus fills. L’Ari, però, no necessita més paraules perquè ella és mare de l’Abril, del Pol i de la Gala, però ells dos no hi són. Sí que és cert, però, que hi ha paraules que li costen. Per exemple, evita parlar d’avortament i fa servir el mot ‘pèrdua’. “Hi ha persones que els molesta la paraula, però jo he perdut molt amb la mort dels meus fills. No és tant que diem, sinó el fet de poder expressar que ets mare en dol i poder crear un discurs per explicar què sentim. Que hi hagi una paraula al diccionari no vol dir que s’acceptin més”, reflexiona. 

D’altra banda, els fills que neixen sense vida no es poden inscriure. “M’agradaria que els meus fills estiguessin en el registre civil perquè han existit. És un tema molt escabrós perquè entren en joc temes econòmics i polítics, però hauria d’haver-hi un apartat on poguessis incloure la seva vida i la seva mort. És important pels pares i pel dol perquè ens fa mal que els nostres fills no existeixin pel món. Al cap i a la fi, per molts, si no es veu, no existeix i ells no es veuen i no es poden abraçar. Tot i que també penso que el canvi social no vindrà per inscriure els nostres fills en el registre. Entendre l’impacte que té passar per una mort gestacional ha de fer-se primer en la societat, la gent ha de deixar de dir que ja et tornaràs a quedar embarassada o que no passa res”. I sí que passa. I l’Ari ho sap millor que ningú quan mira les estrelles.