Tot això comença fa uns dos mil anys. Any trenta i escaig de l’era cristiana, potser l’any 36, no se sap del cert. Un jueu de nom Saül, un jueu profundament romanitzat, profundament anticristià, es dirigeix cap a Damasc a continuar la persecució dels cristians de la zona tal i com li havien encomanat les autoritats de torn. En aquella època el cristianisme, com a cosa revolucionària que era llavors, estava mal vist i era profundament perseguit, i aquest Saül de Tars del qual parlem era un dels principals perseguidors. Però tot canvia quan camí de Damasc té una aparició divina de Jesús, que demostrant-li el seu poder ultraterrenal, el fa caure literalment del cavall, tot convertint-lo al cristianisme al veure que era el Déu veritable. Saül de Tars passaria a la història amb el nom de Sant Pau i seria un dels principals generadors del primer cristianisme, essent aquest episodi de la seva vida un exemple paradigmàtic de conversió i canvi vital.
Tothom té dret a canviar, el canvi existeix, jo mateix en sóc una bona mostra, abans era socialista i ara he millorat. Però hi ha canvis que un no s’acaba de creure gaire. Aquest és el cas de Pablo Iglesias, vicepresident del Govern d’Espanya que fa veure que no és vicepresident del Govern d’Espanya i que ara diu que està essent perseguit per les clavegueres de l’Estat –ens on es pot incloure bona part de la gran estructura de la judicatura espanyola– que el voldrien destruir políticament.
Segurament el que imputen a Pablo Iglesias és fals, ja que les proves són dèbils i sembla que hi hagi més pa que formatge, però tan fals com el que es van inventar en contra de l’alcalde Xavier Trias, o en contra de Laura Borràs, però en els dos casos hi van sucar pa, és més sense el cas de les clavegueres de l’Estat en contra de Xavier Trias els comuns de Pablo Iglesias i Ada Colau mai haguessin arribat a l’alcaldia de Barcelona. Per no parlar de com es van inventar proves i testimonis contra els polítics catalans de l’1-O, de com van tòrcer el braç a la realitat per tal que aquesta els permetés perseguir un moviment polític. De com davant de tot això Podemos, els Comuns i Pablo Iglesias també se’n van aprofitar. Aquí podria citar a Niemöller quan diu que van anar a per nosaltres i ells van callar, però no és cert, no van callar, van apuntar-se a les infàmies com els que més.
El que podria fer Pablo Iglesias és parlar amb el Ministre de l’Interior, responsable al cap i a la fi en totes les vessants, de la mal anomenada «policia patriòtica», o amb la Ministra de Defensa responsable del CNI, o amb el mateix President Sánchez, que tan bé va donar suport a Rajoy en la seva persecució als independentistes. Perquè el problema que no vol ensenyar Pablo Iglesias en aquestes denúncies que està efectuant és que el problema és Espanya, la seva estructura, el seu Estat i la gent que ho aprova per acció o per omissió. És un problema de continent, no de contingut.
El problema no són les dretes espanyoles, ni tampoc ho són les esquerres espanyoles, el problema són tots, és Espanya. Tots han menjat d’unes clavegueres de l’Estat creades pel PSOE, per Rubalcaba, no pel PP; però que quan ha calgut també han sigut utilitzades per aquest partit. O directament utilitzades per l’entramat juridicoadministratiu de l’Estat. Unes clavegueres devoradores d’ànimes i de voluntats, perquè aquí es fa el que elles diguin o s’inventaran el que siguin.
El que no poden fer els comuns, el que no pot fer Pablo Iglesias, –bé, sí que ho fan però és lleig, no ho haurien de fer–, és fer veure que són Sant Pau camí de Damasc, fer veure que ara han descobert la perversió d’Espanya, quan en veritat són Ponç Pilat rentant-se les mans mentre els justos són condemnats, mentre l’Estat fa la feina bruta, com han fet en els darrers anys en benefici propi. Per arribar a ser com Sant Pau s’hauran d’esforçar una mica més i abraçar la realitat i la veritat, que en aquest cas van lligades de la mà.
