Sort que part del barcelonisme ha reaccionat, malgrat que un bon tou de la premsa esportiva hagi actuat com a escut paravents. Deu anys de descontrol, de dir grandeses per fer misèries, han abocat al Barça a una situació de pràctica fallida. Tant se val. Fins a l’últim moment, distreien l’atenció amb Memphis Depay o Eric Garcia, com si això fos la cornucòpia de l’abundància, tirar de veta quan estan del tot escurats de caixa. Aquell brindis al sol de l’Espai Barça, aprovat per pura fe en els sacerdots gestors d’aquesta religió laica, se’ls hi ha encarit fins al punt d’hipotecar el futur. 800 milions llargs de deute declarat i la broma de la renovació del Camp Nou que surt per un altre dineral. Però ells, rai: Permetrien que Goldman Sachs s’emporti 1250 milions en trenta anys perquè, com deia Jordi Moix, «també s’han de guanyar la vida». Amb tota la barra, com han actuat d’ençà que començaren la demolició de l’herència, des que decidiren carregar el club amb antecedents penals per quedar exonerats, des que iniciaren una llista de disbarats impossible ja d’abastir. Només els manté en el càrrec l’evident i gens dissimulat desig de maquillar el cementeri que tenen pels armaris, la por a morir del mateix mal de l’acció de responsabilitat que ells inventaren. La dupla Rosell-Bartomeu entrarà als annals superant amb escreix el desori protagonitzat per Joan Gaspart, però, tornem-hi, ells rai. Procuraran fugir endavant amb la complicitat de les elits i l’aixopluc de la propaganda. Els que manen no permetran que els hi passi com a la Cambra de Comerç, faran mans i mànigues per evitar que el dimoni independentista torni a regir l’entitat amb major poder simbòlic del país. Si cal, recorren a ‘Tàcito’, a la Guàrdia Civil. I ho fan en el club de ‘la Marxa Reial’ i Gamper, de Suñol i ‘l’exèrcit simbòlic de Catalunya’ sense una mínima recança.

I ara, mentre dilaten terminis i empren la covid com a gran excusa de mal pagador, el problema quedarà per qui guanyi les eleccions. Ja es poden calçar els aspirants i bé faran si es comencen a plantejar un aixecament de catifes en tota regla, sense manies ni prevencions. Almenys, mereixem saber quines han perpetrat, convertir rumors en certeses o, si errem la predicció, deixar-los nets de cara al nefast record que els dedicarà la història. Bartomeu quedarà com l’home que va traure Messi de polleguera, extrem que entranya un formidable mèrit. Ben mirat, s’han sortit amb la seva: Volien enderrocar la Sagrada Família que altres havien construït. Per sort o mèrits, el cas és que quedava enlairada. Avui, una mirada amb certa fondària sobre la realitat que lleguen posa els pèls com a escàrpies. De pas, convindria una conjura del barcelonisme militant per evitar que ens haguem de menjar el fantasmagòric candidat continuista que s’inventin per a demostrar-nos que, en efecte, ho tenen lligat i ben lligat en el seu règim, tan caduc com el del 78.