Zombis polítics

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Desconec qui assessora Pere Aragonès, tot i que sens dubte, o és molt poc professional, o deu ser un seu enemic polític. En tota l’opereta de la dòcil submissió a la resolució clarament prevaricadora del Suprem, el sottogoverno semblava voler desafiar l’Usain Bolt a l’hora de publicar la destitució de Torra com a president de la Generalitat. I ha convertit a Aragonès en president, de facto de la institució. Algú ironitzava sobre si el líder no empresonat d’ERC seria el 132è president, el 131è i mig, o un parèntesi lamentable de la història d’una entitat que la covardia institucional ha permès visibilitzar que és poca cosa més que una diputació grossa. La realitat és que l’expert en supervivència Pedro Sánchez ha optat per no publicar la sentència del TS al BOE perquè és de suposar que un tribunal europeu pugui anul·lar aquest acte jurídic i identificar-lo com a responsable, qui sap amb quines conseqüències.

Probablement, per al president Torra, el retorn a casa deu representar tot un alleujament. Després de dos anys llargs d’haver fet de diana mòbil de la ultradreta espanyola i els seus mariatxis “progressistes”, d’haver rebut, sens dubte, més dards enverinats des dels mateixos rengles i els sabotatges sistemàtics de la mateixa institució presidida, deu tenir moltes ganes de recuperar la seva vida personal, familiar, professional, i tornar als seus estimats llibres. El seu ha estat un veritable sacrifici pel país per part d’algú que mai havia tingut ambicions polítiques (i que probablement, aquests mesos de presidència l’han vacunat per sempre).

Tanmateix, tant per a Aragonès, com per a bona part dels polítics en actiu, haver acceptat l’enverinat regal d’administrar la submissió a un règim amarat de corrupció, feixisme i nacionalisme groller made in Madrid, es podria considerar com a suïcidi polític. Aragonès, un polític professional jove i ambiciós, podria haver dimitit i deixar que algú altre assumís el trist paper de comparsa de la Teresa Cunillera, la governadora colonial de facto, i així protagonitzar un acte de dignitat que preservés la seva vida política. Hi ha més vida i millor quan la dignitat s’imposa per damunt de les presses. Churchill o De Gaulle van marxar més d’una vegada per tornar triomfalment i reforçar així el seu mite. Tanmateix, sembla que el “tenim pressa” anava en un sentit molt diferent del que ens imaginàvem.

Aragonès ja va demostrar la seva impaciència durant aquest període de govern (in)efectiu. La seva gran aposta, la Llei de Contractes Públics (batejada amb el seu cognom) buscava que ERC suplantés el paper tradicional del PSC de l’àrea metropolitana, a còpia de poder esdevenir un partit de règim, amb un entramat d’empreses afins (principalment del tercer sector, potencials beneficiàries d’una gran operació privatitzadora) i d’una xarxa clientelar que, efectivament, a còpia de repartir i generar una dinàmica de favors mutus eixamples la seva base. Tanmateix, un profund malestar sobre aquesta deriva neoliberal (ja tenim una experiència sobre les conseqüències, sovint tràgiques, de les privatitzacions i la gestió privada de serveis públics, només cal veure què ha passat amb el drama de les residències), i l’evidència del llautó republicà van fer fracassar la jugada. D’altra banda, la proliferació de hijabs entre els seus rengles, l’aposta per introduir l’islam a les escoles públiques no deixava de ser seguir fil per randa els manuals polítics de diversos partits socialistes europeus, el laborista britànic o el demòcrata nord-americà: el sentit de captar líders comunitaris entre els nous catalans a fi de provar el caciquisme de suburbi que tan bons resultats va donar al PSC o al PSUC amb la penúltima onada migratòria. La seva obsessió per esdevenir un partit del règim també s’observa en la seva submisa actitud de crossa prescindible al Congrés espanyol. En altres paraules, Aragonès representa un líder que té tantes ganes de poder, que, com explica un irònic proverbi xinès, al final ha tingut la maledicció d’obtenir-lo.

Aragonès, alguns altres dirigents polítics (no necessàriament d’ERC) i la seva errada manera de llegir la realitat actual i la del passat immediat, ha condemnat a tot a una generació de líders independentistes. Han fracassat a l’hora de portar la independència i no poden tenir èxit a gestionar una autonomia, per definició, intervinguda. Com afirmava amargament Torra, la Generalitat és un dels principals obstacles per a la República, perquè difícilment assolirem la ruptura si no hi ha desobediència institucional, o com a mínim, no col·laboració o resistència passiva. Acceptar la presidència interina converteix Aragonès en zombi. Romandre com a consellers havent acceptat que un tribunal parcial, dirigit des del Valle de los Caídos, desposseeix d’ànima i voluntat pròpia al govern. De, fet, converteix el consell executiu en una festa de zombis, una mena de Halloween anticipat. Deixa com a andròmines inútils a uns polítics incapaços de fer el més mínim gest de rebel·lia. Desacredita la institució.

Això implica que ara la Generalitat ha esdevingut un problema i la prioritat de l’independentisme consisteix a ocupar els espais vacants que deixen els zombis. Els espais vacants a les estructures polítiques, als partits, als ajuntaments, a un Parlament que es nega a publicar resolucions aprovades i s’apressa a publicar destitucions clarament il·legals, a una Generalitat que actua com un imperdonable Vichy.

És clar que a les eleccions vinents (si és que encara ens deixen votar o no il·legalitzen partits) s’ha d’anar a votar (i servidor de vostès ho farà, si cal, amb el vot entre les dents), tanmateix serà un vot defensiu, per evitar aliances unionistes i sucursalistes. Tanmateix, es requereix tot un conjunt de feina prèvia, molt especialment, com succeeix en les pel·lícules de catàstrofes, de desfer-nos dels zombis (ni que siguin els nostres antics amics) i contribuir, des de fora, a crear una mena de contragovern que vagi construint la República. Hi ha milers de fórmules que poden anar des del Consell de la República, una Assemblea d’Electes, un govern clandestí o un comitè de savis que es dediquin a crear un cos judicial, administratiu, de defensa, una comissió que elabori una constitució provisional i unes lleis fonamentals per reemplaçar, sigui per la via que sigui, la Diputació submisa de la Plaça Sant Jaume per una República que, necessàriament, ha de representar una ruptura. I per això, cal anar desfent-nos dels zombis que avui fan més nosa que servei.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca