En algun moment d’aquests darrers mesos Isabel Díaz Ayuso va deixar de presidir la Comunitat de Madrid per fer-se càrrec de la presidència del Gobierno. La manera amb la qual toreja, menysprea i regateja Pedro Sánchez és tan indissimulada que, si fos la presidenta de Catalunya, avui tindríem el país militaritzat, amb les casernes de la Guardia Civil i la Policia Nacional cridant ‘A por ellos’ i el monarca fent un missatge institucional per posar més llenya al foc.

Fa el que vol, com vol i perquè vol. I pot. Madrid no és la capital, és el país, per això es pot permetre arribar a un acord amb l’executiu espanyol i, vint-i-quatre hores després, dir que no el complirà. Perquè sap que les conseqüències són mínimes: ni perdrà les competències, ni el seu govern serà dissolt i, molt menys, serà inhabilitada. Estem parlant de Madrid, per l’amor de déu, aquestes mesures només s’apliquen quan a la diana hi ha les institucions catalanes.

I que quedi clar, no demano que apliquin cap de les mesures anteriorment esmentades. La pobra Ayuso no ha penjat cap pancarta per merèixer-se aquest cop a la seva institució. Senzillament me’n ric de la gran força que tenen les institucions de l’Estat. Aquelles que quan hi ha urnes troben 12.000 policies i 87 milions d’euros per imposar el seu ordre i que, quan el problema és de salut pública i esquitxa la capital, aleshores tot són crides a l’acord i el diàleg.