El tercer aniversari de l’1 d’octubre ha sigut exactament igual que la legislatura: trist i decebedor. Silenci institucional, quatre llençols vermells penjats a la façana de la Generalitat per recordar l’efemèride i moltes declaracions reivindicant el mandat de l’1-O.

Tinc entre cap i gens d’interès per comentar el paper que varen tenir ahir els representants independentistes. Ja ens coneixem el joc, quan hi ha una data amb forta connotació política -com l’11 de setembre i ara l’1 d’octubre- escalfen una mica l’ambient, recorden el mandat democràtic que han incomplert i s’emplacen a fer-lo realitat a les eleccions vinents -sempre a les vinents-. Només han passat tres anys.

El més interessant de la jornada d’ahir és el crit que més es repetia a les xarxes: ni oblit ni perdó. I sé que hi ha molt sentiment catòlic entre les files polítiques que ho perdona absolutament tot, com si això fos sinònim de ser millor persona. Tanmateix, si et colpegen per prohibir-te un dret i en cap moment, ningú, s’ha disculpat, aquí no hi ha res a perdonar.

Ni oblidem la reacció repressiva de l’Estat, ni perdonem els qui encara celebren que gràcies a la violència policial els catalans no varen poder decidir el seu futur polític en les condicions normals que ho faria un sistema democràtic del segle XXI.