Don’t stop believing

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Hi ha una antiga maledicció xinesa que diu el següent: «Tant de bo visqusi temps interessants», malauradament ens ha tocat viure aquests temps interessants. Vivim en una època massa interessant, una època on sembla que tot cau, però de la qual s’ha de prendre nota amb atenció, perquè vulguem o no estem en un moment de canvi històric. Tal com he dit s’ha de prendre nota de tot, o almenys de totel que es pugui, cosa que durant una llarga temporada, i dins de les possibilitats temporals i disponibilitats energètiques vaig practicar. Durant uns quants anys vaig escriure bastant, alguns textos eren més reeixits, alguns els vull oblidar i altres me’ls hauria de rellegir a mi mateix. Però escriure és molt cansat, no és gens fàcil, esgota i mai saps si el que estàs parint té una mica de sentit o no, si serveix de res o si perds el temps, però de vegades un es cansa una mica de tot i ho deixa, fuig, tal com va passar.

Però ara tothom escriu, tothom es creu amb prou empenta com per dir la seva i tirar un textet endavant, per parir unes quantes línies amb sentit, originalitat i que serveixin per alguna cosa. Però quan baixem al fact ens trobem amb suposats diaris amb columnes d’opinió infumables, sense gaire profunditat, llocs comuns, el cacaculpet del pensament suposadament moderat i degudament momificat en euros de subvenció pública o de caixa B de l’Estado, les noves –que semblen antigues– generacions a la recerca d’un «príncep» que els beneficii per aquelles quatre ratlles on creuen desmuntar els arguments del rival, aquells articles que creuen ser trinxeres i que només són sots plens de fang basats en argumentaris de la fundació política de torn. Per no parlar dels articles de coses toves, o dels que només serveixen per reafirmar-se i donar-se suport, copets a l’esquena de l’amic o amiga. Obediències degudes, pors, ressentiments, misèries vàries. Poca dada, poca originalitat, molta més voluntat de modificar el futur en propi benefici que el voler il·lustrar la realitat actual i passada o les possibles solucions als problemes. Tot plegat és com trobar-te un cau de llimacs al calaix dels mitjons.

Segurament això sempre ha sigut així, ja que tal com deia Isaiah Berlin, «el fust de la humanitat està tort», i els humans no és que avui en dia siguem pitjors o no que les generacions anteriors, simplement som humans, el que ha canviat és l’exposició generada pels mitjans de comunicació i les xarxes socials de les nostres misèries humanes, ara mateix ens coneixem i desconeixem molt millor. Abans un articulista depenia dels seus articles corregits, mesurats, si calia, netejats de pols i palla, però avui amb una simple ullada al seu Facebook o Twitter descobrim que els seus articles es basen en l’anormalitat del personatge, les seves contradiccions, els seus interessos i que al final potser tot és façana i al cap i a la fi tota màscara cau més ràpid. Actualment hi ha contrast, hi ha una possible factibilitat de cada article a cop de click, hi ha rapidesa i xarxa de persones que poden intercanviar opinions sense haver de passar pels grans mitjans. Avui en dia les mentides poden campar més lliurement, però també s’atrapen més fàcilment.

I doncs, si dic tot això sobre la premsa d’opinió, per què m’engresco a tornar a escriure de manera regular? Doncs perquè em van renyar. Quan em renyen, com qualsevol crio, que és el que sóc, funciono molt millor. Fa unes quantes setmanes em vaig retrobar amb una bona amiga que em coneix massa bé, la qual em va preguntar què havia escrit en tot aquest temps que ens havíem desconegut. Li vaig dir que gairebé res. Amb la mirada que em va clavar m’ho va dir tot. O sigui que aquí estic, traient la pols metafòrica del teclat i intentant posar de nou i en ordre la ment per tal de poder fer un text mitjanament decent i poder oferir una regularitat sense caure en el que no m’agrada. I si els deus volen retrobar-me setmanalment amb la paraula escrita, que és la més important.

Perquè arriba un moment en què costa d’anar tragant i callant com si no passés mai res, veure no ja com els dolents s’imposen, ja que això del mal i el bé és una cosa massa relativa, sinó com el que s’imposa és el no just, el no cert, la mentida. I segurament cauré i podré caure en moltes de les coses que critico, nogensmenys continuo sent humà i per tant tinc el fust tort, què hi farem. Els déus em salvin de voler considerar-me bo, ja que només compto amb unes quantes idees clares i una certa tendència a voler ser just, tot plegat acompanyat d’un alt sentit de la vergonya pròpia i aliena. Però també hi ha un petit reducte de fe, de creure que potser el propi creure és l’únic que queda. Amb aquest armament em torno a llençar, de cap i sense saber si hi ha aigua, a la batalla, fins al final, sense deixar de creure.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca