Gabriel Rufián és un dels diputats independentistes més qüestionats en l’espai republicà. Insistir amb la taula de diàleg, fer de figura mediadora per assolir l’acord entre PSOE i Unidas Podemos i criminalitzar els manifestants que l’any passat van defensar la independència a Urquinaona ha desgastat moltíssim una figura que sempre va acompanyada de la polèmica.

Ahir al Congreso em va semblar tornar a veure el Rufián que es va guanyar l’estima independentista. Aquell que regateja els crits dels representants del feixisme amb un “cálmense” mentre exposa, amb fredor i contundència, que l’únic espanyol que ha votat Felipe VI és Francisco Franco.

Entenc que les dinàmiques internes dels partits, sovint, enquisten les relacions entre les altres formacions. Però segueixo sense entendre, ni vull entendre, que ERC i JxCat estiguin barallats en un context de repressió permanent. El discurs d’ahir del diputat republicà cohesiona més l’independentisme que carregar contra l’acte a Perpinyà del president legítim o insistir amb el concepte de “postconvergent” per desprestigiar el trencaclosques que sembla ordenar-se de l’espai -ara sí- Puigdemontista.

La millor manera de poder tornar a anar a una és, precisament, fent que tothom es calmi. Que els líders d’una formació i altra -també els cupaires-, rebaixin la tensió i comprenguin que junts l’independentisme és més fort. Separats resten empresonats, exiliats o inhabilitats.