Ser diagnosticat amb el virus de VIH a Espanya no és sinònim de mort. Ja no. I és important aquesta precisió tant temporal com territorial. Això ho sap bé Sebastià Meyer, president d’Stop Sida, una associació que porta més de trenta anys treballant amb persones amb VIH i on “no se’ls dona caritat, sinó que se’ls busca donar drets”. A l’associació es poden fer la prova, però també es duen a terme tallers, cursos de reducció de riscos, hi ha grups de suport i un departament d’investigació.
Actualment a Espanya hi ha entre 140.000 i 170.000 persones que viuen amb VIH. La principal via de transmissió són les relacions sexuals sense protecció i la injecció de drogues. Tanmateix, la majoria dels nous casos estan a la franja d’edat entre els 25 i els 34 anys.
Aclariment de conceptes
És important marcar la diferència entre el VIH i la sida: el primer és el virus de la immunodeficiència humana, en canvi, la sida és una malaltia que es desenvolupa quan el VIH ha provocat danys en el sistema immunitari. Una persona pot tenir VIH, però no la sida.
El virus no es contagia (no és una malaltia contagiosa), sinó que una persona s’infecta perquè no s’han pres les proteccions oportunes o hi ha hagut alguna situació inesperada de risc.
Estigmes i discriminacions
Cada persona és un món i mai hi haurà dues reaccions iguals quan els comuniquen que han contret el virus. “No vull fer generalitzacions, però no és el mateix una persona blanca, occidental, amb treball i amb diners que una persona sense papers que ha fugit d’un país en guerra. I malgrat que aquí les conseqüències són menys greus i hi ha tractaments molt eficients, hi ha situacions de discriminació permanentment”, explica Meyer, i afegeix “escolto persones del món mèdic que diuen que el VIH és una malaltia crònica. Pot ser que sigui una malaltia crònica per un metge del seu nivell, però per a moltes persones suposa unes vivències que no són les de la diabetis i el colesterol. A ningú li costa dir a la seva família que té la tensió alta. No vull que es confonguin les persones pensant que el VIH no té més conseqüències que la de prendre pastilles, perquè no és així”. Així doncs, el més eficient i important és prendre mesures de protecció davant pràctiques de risc, però, de totes maneres no es tracta d’estigmatitzar ni a les persones que s’infecten ni a les que transmeten el virus. “És un problema de salut, no un problema moral”, sentencia.
La clau perquè acabi la discriminació són les lleis i la informació, com el Pacte per la No Discriminació i la Igualtat de Tracte Associada a VIH. Però “la normalització és lentíssima i hem fet molt de la banda legal per evitar que els qui discriminen ho facin de forma impune”. A partir dels anys 90 hi ha hagut persones famoses que han començat a dir públicament que tenien o tenen VIH, com Freddie Mercury, Gia Carangi o Conchita Wurst; i és important tenir referents, “però el problema és com es tracta la qüestió en els mitjans de comunicació”, matisa Meyer.
Avenços de la medicina: no transmissió vertical, indetectables, profilaxi postexposició i preexposició
Cal fer un esment especial a les dones positives, les grans oblidades. Aquí, al nostre país, la majoria han contret el VIH per temes de drogues o per transfusió sanguínia. D’altra banda, la transmissió vertical, de mares a fills, a Espanya està pràcticament desapareguda gràcies als avenços mèdics.
La medicina ha aconseguit coses que abans eren impensables: ara com ara no existeix una curació de virus, és cert, però des que existeixen els antiretrovirals de gran activitat, en més del 90% dels casos, el virus no circula per la sang de la persona o ho fa molt poc, ja que s’amaga dins de reservoris i tampoc es troba en el semen i en altres secrecions. A més a més, a l’hora de mesurar la presència de virus, la màquina determina que està per sota de llindar de detectivitat i, per tant, la persona és indectable. Però no només això, s’ha confirmat que una persona indetectable no transmet el virus.
De totes maneres, això no eximeix totes les persones d’evitar mesures de protecció perquè s’han donat casos de reinfecció. Meyer ho explica de la següent manera: “quan una persona s’ha infectat d’un tipus de virus, desenvolupa anticossos i, en analitzar-lo, es veu de quina soca de virus era l’infectant. Però en una altra pràctica pot tornar-se a infectar i en examinar-lo es pot veure que ara hi ha dues soques de virus diferents”.
Quan s’han tingut pràctiques de risc és important anar a un centre mèdic, on s’avaluarà el cas i, si escau, donaran, durant un mes, antiretrovirals (profilaxi postexposició) per destruir en el seu origen el virus i que no desenvolupi la infecció. També hi ha la profilaxi preexposició, on, depèn el que indiqui l’especialista, es prenen pastilles de manera sistemàtica o ocasional i protegeix de la infecció abans de mantenir relacions que poden ser de risc. Aquesta tècnica, però, no està implementada a tot Espanya.