En repetides ocasions sentim parlar dels drets humans com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seua condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. A sobre, freqüentment es dóna per suposat que gaudim d’aquesta condició d’igualtat davant la llei des d’un passat remot, però malauradament no és així.

No fou fins a 1948 quan l’Assemblea General de les Nacions Unides, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. Si ens remuntem a la Revolució Francesa (1789), podem trobar el primer document aprovat com un conjunt de drets individuals i col·lectius amb un suposat caràcter d’universalitat: La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

Universalitat?

No obstant això, hom sols podia sentir-se emparat per aquella declaració d’il·lustrat si era home i blanc, perquè l’esperit revolucionari francés no s’encarregà d’abolir l’esclavatge ni molt menys d’incloure les dones dintre de la declaració en qüestió. En efecte, Olympe de Gouges fou guillotinada per publicar La Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, un text jurídic francés que exigia la plena assimilació legal, política i social de les dones, en resposta a la declaració anterior on les dones no gaudien de cap mena de Dret com a ciutadanes, perquè efectivament les dones no eren considerades com a tal.

Aquesta problemàtica organització vertical que situa a l’home, heterosexual i blanc per sobre de qualsevol altre home, qui alhora roman en situació de privilegi en comparació a qualsevol altra dona, és un fet més que evident i bastant interioritzat per gran part de la societat. Per això, cal preguntar-se: Què està passant amb els drets del col·lectiu trans?

Aquest col·lectiu, oblidat a efectes legals, es troba freqüentment sotmés a una classificació conceptual que no fa altra cosa que limitar l’autodeterminació identitària de qualsevol. El problema rau en l’èmfasi en designar el sexe com un cúmul de marcadors biològics que dicten la veritat en termes biomèdics, i el gènere, constructe social i cultural, i eina d’anàlisi més que categoria inherentment humana. Una qüestió, la dels termes, que mereix un extens article sobre el qual realment contenen aquestes paraules, i com a través d’elles ordenem les nostres individualitats i societats.

Cal concretar, però, que els drets d’aquest col·lectiu es troben en distinta situació depenent de cada comunitat autònoma, ja que en els últims quatre anys s’han aprovat tretze noves lleis en onze regions per donar protecció a les persones trans, bé a través de legislació específica o bé dins de lleis dirigides a tot el col·lectiu LGTBI +.

Andalusia, el País Valencià, Illes Balears, Aragó, Navarra i la Comunitat de Madrid compten cadascuna amb dues lleis diferenciades, una específica per a les persones trans i una altra per a tot el col·lectiu LGTBI +. A les Illes Canàries i a Euskadi tenen lleis exclusives per a les persones trans, mentre que Catalunya, Extremadura, Galícia i Múrcia han aprovat legislació que comprén a tota la comunitat LGTBI +.

D’altra banda, a Cantàbria, Castella i Lleó i Castella-la Manxa s’han arribat a anunciar propostes malgrat que de moment no s’han tramitat. Així doncs, Astúries, Cantàbria, La Rioja, Castella-la Manxa i Castella Lleó no tenen, malauradament, lleis d’igualtat LGTBI + que acullen els drets de la comunitat trans.

La clau és l’autodeterminació

Així, esdevé una necessitat crear una nova llei estatal, completament nova respecte de la vigent Llei 3/2007, que permeta que qualsevol persona transsexual, siga menor o major d’edat, siga qui diu ser, sense la necessitat que un professional puga acreditar, de manera externa, la identitat de ningú. Reformar la llei vigent no pot concebre’s com una opció èticament vàlida, ja que suposaria assumir un marc conceptual que considera malaltes mentals a les persones trans des del 2007 i que, a més a més, estableix un procés mèdic d’esterilització d’un mínim de dos anys, una qüestió desproveïda de sentit donat que no totes les persones trans demanen tractament hormonal.

Per respecte i compromís honest amb la comunitat trans, i higiene política elemental, hauria de considerar-se fonamental derogar aquesta llei 2007 de Rectificació registral de Nom i Sexe. I, per tant, crear una nova llei integral que aborde, no només el canvi de documentació administrativa, sinó també, la vulnerabilitat de la comunitat trans, i que pose sobre la taula solucions en el pla laboral, social, educatiu, d’accés a serveis de salut, de representació en mitjans, en l’àmbit de l’esport o respecte a les violències específiques que pateixen les persones trans.

En definitiva, es tracta d’una llei inhumana, inacceptable, i salvatge. Una llei que segueix perpetuant el patiment de la comunitat trans, que compta amb greus problemes d’integració laboral i social. Tant de bo poder analitzar el domini cis hetero patriarcal des d’una perspectiva aliena, però cal ser conscients que, hui dia, 72 anys després de la Declaració dels Drets Humans, encara estem molt lluny de gaudir d’una organització horizontal de drets i llibertats, inherents als éssers humans i independents de la nostra identitat.