La repressió política, molt que li pesi al progressisme espanyol, existeix i no s’atura malgrat el fet que aquests tinguin una cadira al Consejo de Ministros.

La llista és llarga, a més dels presos i exiliats hi afegim les Detingudes del 23 de setembre, petits empresaris, representants municipals, editors i la Tamara Carrasco, qui després de dos anys confinada al seu poble per un xiulet i una mascareta serà jutjada per qualsevol motiu que pugui tenir credibilitat. En el seu cas, “incitació a desordres públics” -la primera acusació era per rebel·lió i terrorisme-.

L’Estat, i la corba jurídica d’animació que divendres passat va cridar ‘Viva el Rey’ com si fossin hooligans a les portes d’un estadi amb quatre birres al cos, es pot permetre seguir regalant aquestes ofertes de 2×1 a l’hora de muntar judicis, acusacions, forçar l’exili o fins i tot enviar la gent a la presó. S’ho pot permetre, la poca resistència que té és ràpidament neutralitzada pels partits polítics que pateixen aquesta repressió. Només els hi falta demanar torn, com si fos una carnisseria: “Número 23? Ostres, el president Torra, vingui que per a vostè tinc mig quilo d’inhabilitació d’oferta”.