Torra, de menys a més

El president Tarradellas continua essent un enigma al darrere d’un mite. Tothom l’identifica, i en canvi, ningú no sap realment qui és. A mesura que aprofundim en la seva biografia, i especialment en la seva extensa documentació arxivada al monestir de Poblet, aquest home de Cervelló que, abans de dedicar-se a la política havia fet de representant de teixits impermeables, menys capacitats estem per poder-lo conèixer de debò. L’historiador Enric Pujol ha publicat recentment dos volums d’una monumental biografia, d’acord amb la progressiva desclassificació de l’extensa documentació (sobre el retorn i la Generalitat restaurada, de 1977-1980). Dibuixa un home solitari i rondinaire, decidit a preservar la institució. Paral·lelament, quan servidor de vostès treballava sobre el món anarquista i la revolució llibertària de 1936 apareix també un Tarradellas, polític de raça, fill d’un vidrier que es trasllada a Barcelona per regentar cafès, que es dedicarà al camp del comerç, que iniciarà la seva trajectòria al CADCI, sense estudis universitaris, i que assegut al revolucionari Comitè Central de Milícies Antifeixistes, serà capaç de rifar-se dirigents anarcosindicalistes com Diego Abad de Santillán (sempre amb la pistola al cintó), o el mateix Durruti. Aquest home, de tarannà més aviat conservador, i d’ordre, que creu en l’empresa privada, serà capaç de dirigir les indústries de guerra i redactar un decret de col·lectivitzacions que, bàsicament, consistiria a regular una economia col·lectivitzada de fet.

Les paradoxes no disminueixen amb l’edat, sinó que més aviat s’expandeixen. Una mica de rebot, en dimitir Josep Irla com a president de la Generalitat a l’exili, presenta la seva candidatura. Ni tan sols li cal presentar-se a Mèxic, on es fa una votació amb nou diputats del Parlament -i alguns altres que havien votat per correu-. El fan president, i ell es dedica en cos i ànima, tancat en una petita casa a Saint Martin-le-Beau, a prop de Tours, a semblar-ho. Es pot dir que, entre 1954 i 1977 la Generalitat és ell, acompanyat del seu secretari personal (a qui pagava de tant en tant), Lluís Gausachs, tal com recull un esplèndid llibre de Jaume Renyer. Envia cartes, una infinita correspondència. Rep a tots i tothom. Demana diners. Demana favors. Els rep. Manté en solitari el pes de la flama de la continuïtat institucional. I això, bàsicament –mantenir la dignitat institucional en temps difícils– el fa un gran president.

Ja sabem que les comparacions són perilloses i que aquells que vam llegir Plutarc podem abusar de les vides paral·leles. Tanmateix, Quim Torra també té aquest aire de personatge shakespearià, algú a qui el destí el posa a prova, i més o menys se’n pot sortir més a còpia d’entusiasme que de sort, més de dignitat que de fortuna. Torra també és algú de fora de la política, amb una vida pròpia anterior, la seva carrera professional d’advocat i directiu d’una empresa d’assegurances, que va exercir –en el seu temps lliure, i probablement a costa de més pèrdues que beneficis– d’editor i activista cultural. En altres paraules, Torra feia d’intel·lectual a temps parcial, diputat improvisat segons el seu independentisme sincer, fins que les circumstàncies –amb capricioses caramboles– el porten a fer de president. Ens trobem, doncs, a un no polític, és a dir, algú sense la seva xarxa clientelar, sense idea de com funcional la maniobrologia política, sense periodistes afins…, que és enviat a travessar l’abisme per una corda fluixa sense matalàs que amorteixi les caigudes.

- Publicitat -

L’espectacle viscut els primers mesos de la seva presidència van ser lamentables. Fou enviat a la foguera en una mena de cacera de bruixes per part de la dreta més rància, per part de l’esquerra més rància, per part i molt especialment, de l’esquerra més caviar. El van acusar de supremacista, incompetent, vicari, racista, qualsevol element que el desacredités. La seva era una posició fràgil, envoltat d’enemics a fora, i especialment a dins. Cal recordar que el PDCat maniobrava a l’esquena, el desgastaven com podien, movien els fils dels mitjans privats i públics…, i hi havia, per descomptat, Miquel Buch, que o bé dirigia els Mossos a desfermar una repressió bielorussa contra els independentistes, o bé era impotent a l’hora de controlar la ultradreta que sembla haver pres les brides del cos. En d’ambdós casos el tema és greu i caldria haver-lo destituït fulminantment des del minut zero. Torra es trobava el 2018 tan feble que no tenia pràcticament capacitat per prendre decisions, i semblava més aviat un presoner a la Casa dels Canonges. Per això, les crítiques dels darrers dies per la remodelació governamental resulten un paradigma de cinisme polític.

Tanmateix, resistir és vèncer. Malgrat les crítiques reiterades, és cert que no ha governat. I no ha governat perquè la Generalitat és mentida. Es tracta, ras i curt, d’una diputació gran, amb lleis inoperants -asfixiades per les lleis de bases que permet a l’estat i els seus engranatges paralitzar qualsevol iniciativa bona o dolenta-, sense recursos, sense marges, sense res més que un nom, i certs rastres desgastats de dignitat institucional. La Generalitat no és res perquè té un estat en contra, i perquè bona part de l’elit política, també la catalanista, encara és per depurar, farcida de Bartomeus disposats a imposar els beneficis d’una elit malgrat que el preu a pagar és que l’equip faci el ridícul reiteradament. La Generalitat –i el seu govern- no són res, perquè els seus aliats republicans estan més preocupats per substituir el PSC en les seves xarxes clientelars que per apostar per la independència, o perquè la CUP encara no ha estat capaç d’espolsar-se el folklore revolucionari i apostar clarament per una desobediència pràctica (és a dir, practicar la desobediència). En totes aquestes circumstàncies, Torra, resistint, ha mantingut la dignitat institucional. Això vol dir, polítiques declaratives, alguns dels millors discursos que s’han sentit al Palau de la Generalitat. Ha fet de la Casa dels Canonges una mena de Sant Martin-Le-Beau, tot tractant de mantenir la institució a còpia de paraules, actituds, certa ètica. La seva reclusió, ja abans de la pandèmia, l’ha fet, com succeïa amb Tarradellas, un solitari envoltat de franquistes (que han convertit el Parlament, en un pati de suburbi carregat de “chonis” i “manguis” C’s style).

Escric això dissabte, i per tant desconec si quan els lectors llegeixin aquest article ja sabran si Torra ha estat inhabilitat. Bé, ja sabem com és de previsible la injustícia espanyola. Desenganyem-nos. Si no hagués estat per una pancarta, haguera estat per una declaració. I si no, hagués rebut alguna acusació inventada com va passar amb l’alcalde Trias. Resulta estúpid i ofensiu que ens creguem, després d’aquests anys, qualsevol cosa que digui un magistrat, un polític o un periodista espanyol (amb els seus mariatxis catalans). L’estat ha decidit, ras i curt, qui pot ser i qui no pot ser president. I el pitjor de tot és que a partir del moment Torrent (30 de gener de 2018, quan el president del Parlament s’arronsa) fa que aquella frase de Rosa Parks, “a mesura que obeíem més, pitjor ens tractaven”, ressoni amb insistència com a una exhaustiva descripció de la situació política actual.

El més raonable, el més just, el més intel·ligent, el més pràctic, el més ètic és desobeir. En realitat, acatar la defecació del Suprem és prevaricar. Tothom sap que la justícia europea (i Catalunya també es regeix per la justícia europea) invalidarà la sentència del mateix tribunal contra qui anava el text de la pancarta que no es va retirar. Tanmateix, poden passar molts anys, i seguir les ordres d’un tribunal desacreditat haurà fet que el mal sigui irreparable (recordem el cas Atutxa). Per tant, la desobediència, és a dir, negar-se a destituir el president, és el que cal. I no val la desobediència simbòlica Venturós que demana la CUP, sinó una desobediència completa, institucional, acompanyada de mobilització tsunàmica al carrer. I si cal fer un altre 6-7 de setembre, es fa. Al cap i a la fi, contràriament als apocalíptics hiperventilats de la ultradreta i l’esquerra sucursalista, allò va ser trencar amb la gàbia d’una constitució il·legítima, la mateixa que imposava un monarca que avui es troba fugat a països sense tractats d’extradició. Una constitució il·legítima que no reconeix un dels principis fonamentals del dret internacional: el d’autodeterminació.

Torra ha anat de menys a més. La seva inhabilitació ens propicia una nova oportunitat. I no, no parlo d’unes eleccions que, si no agraden els resultats a Madrid, ens poden tornar a convocar fins que surti algú que ells vulguin.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

La Guardia Civil “reflexionarà” després de l’absolució de Trapero

La delegada del Govern central a Catalunya, Teresa Cunillera, ha assegurat que la Guàrdia Civil "farà les seves reflexions internes" després de la sentència...

Millo acusa Trapero de ser un giracamises

El delegat del govern espanyol a Catalunya durant l'1-O, Enric Millo, ha considerat després de l'absolució del major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, que...

L’Audiència Nacional assegura que els Mossos no van col·laborar amb l’1-O “ni per omissió”

La sentència que absol el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana i els dos exalts càrrecs de la Conselleria d'Interior...

La Cambra anuncia que l'”escenari més negatiu es confirma”

La Cambra de Comerç de Barcelona ha actualitzat a la baixa les previsions econòmiques després de l'inici de la segona onada i les restriccions...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca