La síndrome de la impostora limita l’evolució de moltes dones dins del futbol sala 

Fa poc més de tres anys, la Federació Catalana de Futbol (FCF) encetava el que seria una de les mesures d’igualtat més importants en el món de l’esport femení català: la campanya #Orgullosa. Música alegra, llums de colors, molta energia i el color taronja com a predominant de l’espectacle. El 27 de juny de 2017, TV3 emetia l’acte de presentació d’un pla temporal que pretenia impulsar el creixement del futbol i el futbol sala femení després de dècades de reclamacions. Un propòsit que ara, en plena transició cap a una nova normalitat, arriba a la seva fi. 

“La campanya #Orgullosa és una iniciativa triennal que la Federació no podria sostenir de forma permanent”, explica en Chus Esteban, cap del Comitè Tècnic d’Entrenadors de Futbol Sala. Cosa amb què la Teresa Miralpeix no està del tot conforme. “Jo apostaria per una ampliació del projecte. Ens hem posat al nivell de comunitats com Madrid o Andalusia, detenir-nos ara seria un error”. La delegada de les seleccions femenines d’aquest esport fa vint anys que està en el càrrec però ha hagut d’esperar quinze per veure a les noies guanyar algun campionat. 

Una doble discriminació 

Malauradament, la COVID-19 ha tornat a evidenciar la desigualtat social i de gènere dins un món masculinitzat. El passat 21 d’agost, Irene Lozano, Presidenta del Consell Superior d’Esports, felicitava el FC Barcelona Femení pel seu pas a semifinals de la UEFA Women’s Champions League. L’Aitana Bonmatí, jugadora catalana, li responia que de res servien aquests compliments si Espanya era l’únic país europeu que continuava sense reprendre la Lliga Femenina ni els protocols de seguretat. 

Gracias Irene. Pero después de Champions que nos queda? A día de hoy no tenemos fecha para volver a competir en liga mientras las grandes ligas europeas sí. Se está trabajando para ello? https://t.co/741uqKZeIb

— Aitana Bonmatí Conca (@AitanaBonmati) August 22, 2020

Una situació discriminatòria que encara s’agreuja més si es parla d’esports minoritaris, com és el cas del futbol sala. 

En 2017, només el 7% de les llicències de la Federació pertanyen al futbol i al futbol sala femení. Un total de 10.301 jugadores. D’aquestes, tan sols el 21,17% es decantava pel futsal. “El problema no està a apostar per un sector masculinitzat sent dona. Sinó en què ho fas decantant-te per un esport que està infravalorat per se”, diu la Ruth Aurin, actual jugadora del FS Castelldefels i campiona d’Espanya amb la selecció catalana sub 20 al febrer de l’any 2019. 

Passat l’impacte de l’aclamada campanya, sembla que la situació ha millorat. Aquest esport minoritari ha assolit les 3.094 llicències femenines, amb un creixement de 500 concessions en el curt període de tres anys. El 2019 va arrencar amb 240 equips catalans, allunyant-se així dels 199 que hi havia en la temporada 2017 – 2018. Si ajuntem les dades del futbol sala amb les del futbol 11, les llicències femenines passen a ser 14.059, una xifra molt superior a la del 2017. Des de la Lliga Catalana de Futbol Sala (LCFS) apunten que això ha estat possible gràcies a una inversió de 3,6 milions d’euros.

En una sola temporada, han aparegut 41 equips femenins més en el futbol sala català

Les afiliacions femenines al Comitè Tècnic d’Entrenadores de Futbol Sala també han experimentat una millora. En paraules d’en Chus Esteban, “abans era estrany trobar-te una dona a les classes. Per a aquesta temporada, però, ja són vuit les confirmades per a treure’s el títol d’entrenadores”. Aquest increment generalitzat té molt a veure amb les ajudes econòmiques. Els clubs reben subvencions creant equips femenins i les monitores tenen descomptes del 50% en cursos de 700 euros. 

Tot i que la inversió ha estat la columna central d’aquest procés, també s’han intentat potenciar altres vies com la visibilitat als mitjans de comunicació i el tracte igualitari des dels llocs directius. 

“Es va dedicar molt de temps a la planificació comunicativa. L’objectiu era cridar l’atenció dels mitjans aliens a la Federació”, recorda la Regina Salichs, cap de premsa de la Lliga. TV3 fou la cadena que més va confiar en el projecte, retransmetent la gala #Orgullosa en directe. Un trienni després, però, el suport mediàtic continua sent escàs. Les plataformes internes generen notícies, FCF TV retransmet mensualment un partit i el canal de Youtube acull reportatges sobre clubs. Malauradament, fora de les xarxes internes, ningú no en diu res. “Som conscients de què nosaltres generem menys diners. Però no ens poden comparar amb el masculí sí, directament, no partim d’una mínima igualtat. Han de deixar que demostrem que el nostre espectacle és potent i per això necessitem que ens vegin jugar”, es queixa la Mireia Jiménez, actual jugadora del FS Ripollet de Segona Divisió i entrenadora de l’Infantil A del UFS Martorell. La Berta Velasco, jugadora del AE Penya Esplugues de Primera Divisió, té una visió similar a la de la Mireia. “Vam guanyar la primera Eurocopa de la història contra Portugal i tan sols ens van dedicar 10 segons a la televisió i algun paràgraf a l’AS o al MARCA”. 

“Vam guanyar la primera Eurocopa contra Portugal i tan sols ens van dedicar 10 segons a la televisió”

L’any 2011 hi va haver un canvi a la direcció de la LCFS, la qual cosa va provocar un tracte més igualitari entre les files femenines i les masculines. Les jugadores van començar a tenir millors horaris d’entrenament, encara que també més exigències en el seu rendiment. “Necessitàvem a algú que s’adonés que invertir en el femení suposava que, a llarg termini, aquests diners tornessin en forma de victòries”, explica Miralpeix. Malgrat que només hi ha dues dones a la Junta Directiva, enfront de 40 homes, la majoria no creu que això sigui un greu problema. Tal i com menciona l’Ivan Calle, entrenador de les seleccions catalanes, “en els llocs de poder de La Lliga Catalana no hi ha dones perquè tampoc n’hi ha en les direccions dels clubs. El canvi s’ha començat a produir ara i per arribar a aquestes posicions has de portar dècades involucrat en aquest món”. 

La lluita col·lectiva

La Berta Velasco considera que ella i les seves companyes actuen com a professionals encara que no sempre se les tracti com a tal. “Hem arribat a viatjar més de dotze hores en furgonetes, sense dormir, tot per amor a l’esport perquè jo mai he tingut un contracte laboral ni he cotitzat a la Seguretat Social”. L’ala de la selecció espanyola ha estat escollida millor jugadora catalana en cinc ocasions. Un cas similar és el de la Marta de los Riscos, qui l’any passat va decidir anar-se’n a Murcia perquè allà li pagaven una residència i els seus estudis a la universitat. “L’oferta del STV Roldán és impensable a Catalunya, només els pobles petits que depenen econòmicament del futbol sala et fan aquest tipus de propostes”, explica la jove, que tampoc estava donada d’alta a la Seguretat Social quan jugava en la Primera Divisió a Catalunya. 

En la comunitat catalana no existeixen jugadores de futbol sala amb contracte professional

El cas del Burela Pescados Rubén també és jutjat de “faula” per la resta de CCAA. El club gallec és l’únic amb conveni professional a Espanya. Les seves jugadores tenen un contracte laboral digne per sobre del salari mínim. També hi ha renovació en cas d’embaràs o cobertura per lesions. Facilitats que, des de 2018 i gràcies a José Luís Sáez, suposen un alleujament per a la categoria femenina. 

La lluita catalana només acaba de començar. La majoria de les jugadores compaginen l’esport amb un treball a temps parcial. Fet que en Jordi Barrero, seleccionador català femení, justifica dient que cadascú cobra allò que genera: “S’ha de tenir en compte que la història masculina del futsal va dècades per davant de la femenina. La clau radica en la cultura. És greu que una jugadora o una aficionada no conegui qui ha guanyat un campionat concret o qui va marcar el gol de la victòria”. 

El cas més problemàtic es troba en la categoria Sènior, la més alta que pot tenir un club. Allà, les jugadores assumeixen els costos d’entrenadors, arbitratges, etc. amb una quota mensual que el Sènior masculí no paga. “Em vaig queixar diverses vegades d’aquesta discriminació però al final vaig entendre que no era cosa d’un club concret, sinó de tota una comunitat que ens dóna l’esquena”, diu la Mireia. Ella va ser coordinadora de la secció femenina del FS Olesa i, durant aquell temps, va posar en marxa una sèrie d’iniciatives per animar a les nenes a jugar a futsal: “Em vaig decidir a fer pamflets per tal què les meves jugadores els repartissin amb les amigues a l’escola. També anava a les sortides dels col·legis a donar-los. Mai vaig cobrar res per fer aquesta feina”. Amb el temps, el FS Olesa va aconseguir reforçar la categoria Infantil femenina i crear una Aleví. També es va arribar a omplir el Pavelló Municipal Salvador Boada en un partit del Sènior femení per mitjà de sorteigs de samarretes, dinars en restaurants, etc. 

El cas més problemàtic es troba a la categoria Sènior on els equips femenins assumeixen unes quotes mensuals que els masculins no paguen.

Micromasclismes i no tant -micro- 

Fa una dècada que la Regina Salichs treballa com a cap de premsa de la LCFS. Segons ella, actualment existeix una paritat del 50% dins la secció de comunicació. “Tinc experiències desagradables pròpies dels primers anys” – arranca la periodista – “Treballava fent d’enllaç entre els clubs i la Federació i a l’hora d’atendre homes per telèfon solien demanar-me que els passés amb un superior. No associaven una veu femenina amb la possibilitat de ser la responsable d’un càrrec com aquest”. L’evolució sociocultural fa que la Regina dubti de si ara seria possible que es donés una situació similar: “Com a dona, et sents frustrada. Amb el temps, però, et guanyes una reputació”. No és el cas de la Juani Mora, exportera i segona entrenadora de les seleccions catalanes, qui defineix el futbol sala com un esport que només li ha donat alegries. “Mai he estat víctima de cap prejudici o discriminació pel fet de ser dona. Se m’ha respectat molt. Només he rebut mostres d’agraïment, especialment els primers anys”, conclou. 

Lamentablement, els bons records no són suficients per camuflar alguns dels comentaris que moltes jugadores han de suportar a la pista. “M’han arribat a cridar que agafés el pal de fregar o em poses a planxar”, diu la Marta. Situació similar a la viscuda per la Ruth, ambaixadora del projecte #Orgullosa: “Els pares de les rivals, des de les grades, em cridaven ‘marimacho’. Tenint en compte que és gent adulta que ha vingut a veure jugar la seva filla, no ho arribo a entendre”. 

“M’han arribat a cridar que agafés el pal de fregar o em poses a planxar”

Històricament, a les dones sempre se’ns ha exigit més que als homes per arribar al mateix punt. Una realitat injusta que provoca una càrrega mental que es coneix com la síndrome de la Superwoman. La Mireia Jiménez va ser protagonista en primera persona d’aquest sexisme ocult: “Les mares dels jugadors esperaven ansioses qualsevol errada per posar en dubte la meva vàlua com a entrenadora. Algunes d’elles es queixaven al director esportiu en lloc de dir-m’ho a la cara”, confessa. “Jo vaig començar a entrenar de molt jove, amb només setze anys. Des de les grades, la gent cridava a l’àrbitre que no tingués tractes de favor amb mi pel fet de ser una nena”. 

I la síndrome de la impostora?

L’estil de joc de les files femenines és molt diferent del mostrat pels homes: menys rapidesa, menys força i menys gols; més estratègia, més acció en equip i més intel·ligència. “Les diferències biològiques són innegables. Els gols són espectacle i, en el nostre cas, són menys i menys potents. Així i tot, fa temps que els pavellons de les categories més altes s’omplen. El reconeixement intern ja el tenim. Ara només cal fer un salt a l’exterior”, assegura la Juani Mora. 

Per a en Jordi Barrero, al marge dels límits biològics, la diferència entre ambdós sexes radica en l’autoconfiança. “El gol és un estat d’ànim. A nosaltres ens sobra supèrbia i a les dones els falta”. Des de la psicologia del gènere, a aquest fenomen se’l coneix com a síndrome de la impostora i implicaria pensar que l’èxit no és resultat de les teves virtuts sinó d’una sort que altres no han tingut. 

Aquesta síndrome, sumada a les poques possibilitats de professionalització, fa que moltes noies entenguin l’esport com un hobby i, per tant, tinguin menor compromís. És per això que hi ha clubs que es neguen a apostar per plantilles femenines tot i les subvencions. Ara bé, penso jo… No es tractarà d’un prejudici alimentat per aquells que volen que les dones ho donem tot a canvi de res?