En Nando López és una d’aquelles persones amb qui aniria a prendre un cafè una tarda plujosa pel barri de les lletres de Madrid, però per la distància i la pandèmia ens conformem amb una videotrucada. Coses de la nova normalitat.

Amb més de trenta mil seguidors a Twitter, aquest filòleg va ser professor durant deu anys i ha publicat més d’una desena de llibres, ha estrenat obres de teatre i és dels pocs afortunats que pot afirmar que viu de la seva literatura. Encara que li fascinen els clàssics, no és partidari d’una crema de llibres com la del Quixot, ja que és molt millor educar els lectors perquè rebutgin qualsevol obra amb un indici de racisme, masclisme, homofòbia o transfòbia. Això sí, el primer llibre que salvaria seria l’Odissea, d’Homer, una meravellosa metàfora sobre la vida, on l’important no és arribar, sinó el camí.

Quina és la diferència entre Fernando J. López i Nando López?

Fernando J. López va sorgir amb la meva primera novel·la, que va ser escrita amb dinou anys i publicada amb vint. La j sempre m’ha portat molts problemes, tant per entrevistes com per la classificació alfabètica. Fa cinc anys vaig entrar a una agència literària i vaig decidir posar-me el nom que realment utilitzo amb els meus amics i família. Tinc una relació molt estreta amb els meus lectors i em semblava bonic que els meus llibres també es publiquessin amb el nom que faig servir amb la meva gent, perquè els lectors també formen part del meu món.

Et van publicar un llibre amb vint anys, eres molt jove.

El vaig presentar a un certamen que es deia Jóvenes y brillantes i va obtenir el premi per part del jurat, el qual comptava amb membres molt prestigiosos, com Camilo José Cela. Però el llibre que em va canviar la vida va ser La edad de la ira perquè és aquí quan començo a publicar de forma continuada i començo a viure d’això.

Havies escrit des de sempre i vas estudiar filologia.

Sempre m’havia apassionat per la literatura. Amb set anys vaig escriure un poema molt curt al meu llibre de text i el professor que tenia llavors va decidir que el dictaria tota la classe i vaig pensar “no he de fer-ho del tot malament si aquest senyor l’ha volgut compartir amb els meus companys”. Per a mi tenia una part de joc: en els aniversaris infantils jo escrivia poemes, els pintava, els decorava i era part del regal. A l’adolescència va ser el meu lloc per expressar-me, per treure totes les meves pors. A la universitat vaig començar a escriure una mica més seriosament, vaig formar un grup de teatre i estrenàvem obres meves.

No creus que hi ha una barrera a l’hora d’ensenyar literatura a les aules?

Per sort crec que s’estan canviant moltes coses. La literatura durant molt temps s’ha ensenyat com un catàleg d’autors. I dic autors en masculí perquè no s’inclouen dones. Hi ha un currículum que cal renovar i cal entendre la literatura com un diàleg. A més, no podem deixar anar els clàssics com si fossin una llosa. No sóc partidari de treure’ls perquè per moltes noies i nois els seus professors de literatura són l’única porta que trobaran a Lorca, a Virginia Woolf, a Galdós o Virgili. És important apropar els clàssics des de la passió i que vegin què tenen en comú amb ells. De totes maneres, crec que estem millorant. Visito uns 150 centres escolars cada any amb els meus llibres i veig professors i professores de literatura fent activitats precioses i molt creatives.

Quan vas a un centre, quin és el teu objectiu?

L’única cosa que pretenc és que els adolescents que han llegit el meu llibre es puguin expressar amb total llibertat. Són trobades meravelloses i sorgeixen molts temes. En una trobada de La edad de la ira, però la versió teatral, on el públic eren diversos instituts i hi havia 500 adolescents, es va aixecar un noi per dir que era gai i, de sobte, tota la platea va aplaudir. Crec que és la sortida de l’armari més exitosa i feliç que recordo. La literatura també serveix per això.

Tu escrius novel·les amb personatges LGTBI o novel·les LGTBI?

Jo faig novel·les que expliquen històries amb molts personatges LGTBI perquè crec que les històries no tenen orientació sexual. Ningú presenta El Quixot o Madame Bovary com dues grans novel·les hetero. La màgia que té la literatura és que és universal i tothom pot identificar-se. En el meu cas sempre hi haurà personatges LGTB perquè ha de reflectir el meu món, i el meu món és divers, però és que jo també sóc LGTB. Fa un temps, incloure personatges LGTB en novel·les generalistes semblava un impediment, però per sort hem passat aquest prejudici i ens hem adonat que la gent el que busca són històries.

Però a molts adolescents els hauria agradat anar a una biblioteca i que hi hagués una secció LGTBI.

A mi em va passar. Jo era un gran lector i no trobava llibres on hi hagués personatges com jo, que parlessin de buscar-se, del primer amor, de la primera vegada. Tot el que trobava era hetero. Jo escric perquè això no passi. Ara hi ha molts instituts que tenen una secció LGTB amb l’arc de Sant Martí i la bandera, però també reivindico que aquests llibres poden ser llegits per qualsevol. Estic en contra del gueto, i tothom es pot emocionar amb les històries. El camí cap a la igualtat passa per la visibilitat. A la meva última novel·la, Hasta nunca, Peter Pan, el protagonista té referents que jo crec que necessitava, perquè et permet no tenir por.

Quins referents vas tenir tu?

Un grandíssim referent que vaig tenir va ser Luis Cernuda, en els seus versos vaig trobar un crit de llibertat. Després vaig descobrir Virginia Woolf, la seva visió feminista i la lluita per la independència. I un tercer nom és el de Federico García Lorca.

I ara, tu ets el referent.

A mi em costa creure-ho. Com a autor em sento molt afortunat perquè em llegeix molta gent, però segueixo tenint una visió de mi mateix molt més petita. Jo explico les meves històries, m’emociono explicant-les, però no em considero referent de res. Les xarxes, encara que a vegades em cansin, em fan ser conscient de la quantitat de gent a qui li arriben les meves històries i com a vegades ajuden. No sé si això és ser un referent, però és el meu motor per continuar escrivint. Els llibres són el meu altaveu, i no els puc desaprofitar explicant frivolitats.

Així que les xarxes et cansen.

Em cansen pel nivell de violència que veig en elles.

Cap a tu, també?

Estic acostumat. Quan ets visible, tot homòfon o masclista ataca. Però em preocupa molt la polarització, que és el que està passant en el feminisme: està el transexcloent (que no puc entendre) i el transinclusiu. És terrible com a les xarxes hi ha tanta manca d’escolta i com de ràpid aconseguim humiliar algú. No podem invalidar tota la vida d’una persona pel que va dir fa tres anys. Ens valem molt pel rumor i la presumpció d’innocència no existeix. Les xarxes tenen una capacitat enorme per l’intercanvi positiu. Hi ha molts comptes de gent jove amb un discurs molt estructurat i, en aquest sentit, les xarxes em semblen molt valuoses, però el problema sorgeix quan les fem servir per treure la nostra ira.

A Twitter també has fet fils explicant històries, com la d’Adela, que vas piular durant el confinament. A més a més, poc abans de la declaració de l’estat d’alarma va sortir el llibre Hasta nunca, Peter Pan. El confinament t’ha aportat coses positives?

Em nego a veure això així. La pandèmia ha estat tan terrible per a tanta gent, han mort tantes persones, hi ha gent amb tants problemes econòmics… Es frivolitza quan diem que la pandèmia ens ha fet millors persones o que ens està educant. L’aprenentatge ha de venir d’altres llocs. Cal ser constructius, però l’afany de convertir l’horrible en positiu no és sensat.

En una entrevista vas dir que pràcticament alhora que t’informaven que havies de fer químio, et trucaven perquè havies guanyat el premi Gran Angular pel llibre La versión de Eric. El destí?

No sé què va ser, però La versión de Eric em va salvar. Feia mesos que la malaltia estava instal·lada a la meva vida, ja m’havien operat, però em van dir que havia de fer químio. Em vaig enfonsar. Però l’endemà em van trucar i em van dir que m’havien donat el premi Gran Angular, el més prestigiós de literatura juvenil. No sé si va ser el destí o la casualitat, però l’Eric és un personatge molt lluitador que ajuda altres persones, i en aquell moment jo sentia que m’estava ajudant a mi.

Hi ha una crítica ferotge al llenguatge bel·licista quan es refereix a malalties.

El llenguatge bèl·lic aplicat a la malaltia pot culpabilitzar el malalt. Quan diem que lluitem contra la malaltia el que fem és romanitzar-la, i és molt perillós perquè, al cap i a la fi, estem en mans de la medicina i depèn que el nostre cos respongui o no. Quan travessava la químio no sé si lluitava, però suportava un procés mèdic dur i li posava totes les meves ganes, però a vegades això no és suficient. Hem d’assumir que la malaltia no és una contesa èpica, la malaltia és una cosa que forma part de la vida, que a vegades se supera i a vegades no. El que necessiten els malalts és suport i companyia, no que els carreguem amb el pes de la lluita.