A la plaça Sant Jaume s’estan manifestant, com sempre, i la Carla m’espera davant la porta de la Generalitat. Somriu alegre, ens saludem amb el colze i em fixo en els seus tatuatges, llegeixo el d’ACAB, també veig la corona de llorer de la seva camisa -és de la marca Fred Perry- penso, la marca per excel·lència als outfits skinhead.
Podríem dir que Lala Riot va sorgir entre la facultat de dret, els Teletubbies i la ràbia. A les aules de la facultat de dret la Carla s’avorria tant que va reprendre el dibuix i, a més, va començar a apropar-se al feminisme, això sí, un de molt diferent del que defensa ara. Els Teletubbies van donar-li el nom, o més ben dit, la seva germana, que la va batejar com a Lala per ser una viciada als dibuixos. El seu caràcter i les seves ganes de lluitar donen el cognom Riot i, potser també, les ganes que té, tal com diu, d’un motí.
¿Com comença Lala Riot?
Des de petita m’agrada dibuixar, quan arribava de l’escola em passava hores fent-ho, durant l’adolescència vaig deixar-ho però als divuit vaig començar a estudiar dret i m’avorria tant a les classes que vaig començar a dibuixar altre cop. El feminisme al meu entorn, tant familiar com a l’institut era un fantasma, i no va ser fins que vaig arribar a la universitat que vaig ensopegar-me amb motivacions feministes. Això sí, era un feminisme molt diferent del que em plantejo ara, no tenia en compte a les dones trans, era un feminisme fonamentat en reivindicar la vagina i prou.
Lala Riot, que abans era Feminart neix de la necessitat d’expressar-me dins el moviment feminista, de reivindicar el meu punt de vista, tot allò que veia i tot allò que sentia.
¿Per què vas passar de Feminart a Lala Riot?
Les persones estem en constant aprenentatge, evolucionem i canviem moltíssim. Des que vaig començar a l’Instagram les meves idees polítiques, per exemple, són totalment diferents i, és clar, jo com a feminista, també. Vaig començar a informar-me sobre el col·lectiu trans, de les treballadores sexuals, de les persones migrants, les radicalitzades… A més, vaig comprar-me l’iPad i vaig al·lucinar, podia crear el tipus d’il·lustració digital que ara es veu a Lala Riot. L’estil actual és molt més agressiu i subversiu tot, abans eren totes dones cis amb els mugrons fora i la seva menstruació, ni tan sols vaig plantejar-me que la menstruació no era només cosa de dones, ara, a Lala Riot, el transfeminisme és sempre present.
¿Quines són les teves referents a la vida?
Et faria una llista infinita, no sé si sona molt típic però ma mare i ma germana. Si parlem de feministes, et diria que Silvia Federici, no he pogut ser-hi encara a cap xerrada però ho estic desitjant, m’encanta aquesta dona. També Emma Goldman per l’anarcofeminsime, Silvia Rivera, Teresa Mañé o Soledad Gustavo, una dona feminista que va obrir la primera escola llibertaria a Vilanova i la Geltrú, referent en l’anarquisme per la pedagogia anarquista i molt important perquè en aquest àmbit sempre es parla d’homes.
¿Sota quin feminisme es troba Lala Riot?
És impossible parlar d’un feminisme en termes generals, ara, crec que el feminisme es divideix en dos vessants bastant concretes, hi ha una que és inclusiva tant per les treballadores sexuals, les dones radicalitzades, les persones trans… I l’altre és el feminisme que, apropiant-se del terme feminisme radical, no té en compte a les dones trans, tampoc no accepten el treball sexual. Aquest últim, no em representa.
Una de les teves il·lustracions més populars diu “a mi em cuiden les meves amigues, no la policia”, ¿creus que la policia pot ser feminista?
Per a mi, una dona policia no té lloc al feminisme perquè ostres! Si ets policia estàs exercint una violència i una repressió brutal contra les teves companyes i no només quan ens manifestem i ens surten a fotre d’hòsties, sinó quan desnonen a dones amb els seus fills o quan persegueixen a dones migrants per no tenir papers. Quan exerceixes aquesta autoritat i aquest privilegi sobre una companya de lluita i més, de forma conscient, no pots declarar-te feminista.
Et queixes de les influencers, ¿per què et provoquen aquest rebuig?
És un fenomen molt perillós. La Paula Gonu o la Dulceida el que fan és influenciar-te en comprar-te roba bonica, en donar-li pasta al capitalisme i a les grans indústries tèxtils, on hi ha milers de dones i nenes explotades. La Dulceida, per exemple, fa una mica d’activisme, que no sé si podem dir-li activisme a això… parlant de les dones lesbianes i alguna vegada sobre feminisme però, des de quin punt de vista? Des del privilegi blanc burgès. No aporten res a la societat, només la continuïtat de la societat consumista, la de tenir molta roba i viatjar molt, deixant de banda el que realment importa: la lluita anticapitalista i feminista.
¿Què n’opines de la prostitució?
Sóc pro treball sexual però estic en contra de tota mena de treball assalariat. Em foten ràbia les feministes que no accepten el treball sexual i van en contra dels clients perquè anant en contra de la clientela directament o indirectament estàs fotent a les treballadores sexuals. Ara, amb la COVID-19, moltes van quedar-se sense feina, no tenien diners per alimentar als seus fills ni per pagar el lloguer i jo em pregunto, per què cap abolo va participar en cap capsa de resistència? Em sembla una hipocresia total, no busquen solucions per a les treballadores sexuals i ara, a les feministes, ens necessiten més que mai.
¿Penses que tots els treballs assalariats s’haurien d’abolir?
El treball assalariat és sinònim a explotació, siguis prostituta o siguis caixera. Exploten els nostres serveis, el nostre cos i venem la nostra força de treball per acabar fetes pols i amb el cap a un altre món quan acaba la jornada laboral. És com si t’absorbissin el cervell, jo quan arribo de treballar no tinc ganes de relacionar-me amb ningú, això és el que vol el capitalisme, tenir-te cansada, sense ganes de lluitar, submisa.
El treball assalariat, a diferència de la prostitució, és una forma d’explotació acceptada per tant, em considero abolicionista de tot treball assalariat, no del treball sexual en concret sinó també de tota la resta. Si ets abolo, estableixes una mena d’escala de privilegis en què només és explotació la feina de les prostitutes però la teva, de caixera, no.
¿Per què dius que les educadores socials sou una farsa?
Som una farsa sempre que no siguem crítiques amb la nostra pròpia professió i amb el sistema d’on sorgeix aquesta. Un referent per a mi en aquest sentit és Enrique Martínez Reguera, un educador social i filòsof madrileny que explica que al sistema el que l’interessa el fet de sembrar el caos i el caos són aquestes persones a les quals anomenem delinqüents. Sempre es critiquen a aquestes persones i no es veu que és el sistema que les crea per demostrar que hi ha càstigs, repressió i que són ells els qui manen.
A les educadores ens han creat per redimir el caos creat pel sistema, que serveix per exemplificar el càstig que podem tenir si no ens comportem tal com el sistema estableix. A una societat anarquista o comunista les educadores socials seguiríem sent una figura important però des d’una altra perspectiva. Ara, hem de ser critiques, no col·laborar amb el sistema, si ho fas, en formes part.
En diverses il·lustracions escrius “destroy what destroyes you”, ¿què creus que ens destrueix com a societat?
Aquesta és la pregunta més difícil que mai m’han fet. L’altre dia parlava amb la meva companya de pis i dèiem que de tot el que passa fotem la culpa al capitalisme, i la té. Aquest sistema porta a es l’egoisme, l’egocentrisme, l’individualisme, no pensar com a col·lectiu sinó ser sempre competitius.
A Lala Riot també parles de la pedagogia llibertaria, ¿creus que es la solució?
Ho és però també és complicat, ja ho deia Ferrer i Guardia, ha d’existir una dialògica entre l’escola i la societat perquè funcioni i clar, ara mateixa, les persones que estudien a escoles llibertaries -o pedagogies alternatives- no sé de quina manera són acceptades a la societat alhora de trobar feina, per exemple. Però tot i així, em sembla brutal i, per a mi, és la solució al nostre sistema. Va sorgir arrel de l’anarquisme, van de la mà i acaba amb els rols que ha establert el capitalisme com per exemple la competitivitat de la que parlàvem abans, l’individualisme o ser persones submises. La pedagogia llibertaria, en canvi, dona molta importància a la llibertat com a individus i com a grup, ser responsable com a persona però també amb el col·lectiu. A més, amb l’educació llibertaria tothom té veu, siguin alumnes, mares, pares… és busca l’assemblearisme, que no l’autoritat d’uns vers els altres o la dependència al sistema com ho fa el capitalisme.
El problema és que gent pensa que l’anarquisme és llibertinatge que no és el mateix que llibertat, la llibertat suposa una responsabilitat enorme.
¿L’abstenció activa és útil?
Aquesta pregunta és com quan em diuen “l’anarquisme és una utopia!”, òbviament, però sí, l’abstenció activa és útil. Jo sempre votava, no volia, però pensava que jo tenia uns privilegis que les persones migrants, no en tenien i que per elles havia de fer-ho, de vegades també cedia el vot. Vaig deixar de votar perquè em sentia desmotivada, a les últimes dues eleccions ja no vaig fer-ho, no em representa cap partit, Podemos dintre del que cap… però s’han de canviar moltes coses que tampoc canviaran ells.
La solució és fer la revolució, no una revolució d’aquestes que se’ns venen al cap quan pensem en revolució, com la francesa, sinó una revolució de les ments, d’estar informades, ser crítiques contra el sistema, això és el realment revolucionari.
Vens samarretes i prints de les teves il·lustracions, ¿no és això capitalitzar una lluita?
Tinc una dualitat molt gran amb aquest tema però penso que depèn de com fas el projecte. Si és, com el meu, autogestionat, que faig les samarretes i dono feina a la persona que fa la serigrafia… no és el mateix fer un projecte com aquest que el Zara faci samarretes de “I’m feminist”.
Tens un altre compte d’Instagram amb un grup de noies skinhead, les @stomping.grrls, ¿Per què neix aquest projecte?
És un projecte que va sorgir entre les meves companyes del moviment skinhead perquè pensem que hi ha moltíssima crítica que no s’està fent, s’encobreixen moltes violències masclistes, LGBT-fòbiques, transfòbiques, capacitistes… volíem un espai per exposar tot això, per fer introspecció dins el moviment, hem de ser sorores, acabar amb les normes, amb la competència entre dones i defensar-nos dels que es fan dir “aliats” i li assenyales quelcom i s’ofenen.
