Deia l’assagista Erich Fromm que hom no pot ser completament sensible al món que l’envolta sense, sovint, posar-se trist. I, en aquest món de dubtes i d’inseguretats, la tristesa i l’ansietat són dues de les càrregues més importants que hem de suportar els joves. El món del satisfyer, el trap, els filtres d’Instagram, els vols barats, les sèries i els opiàcids està ple de moments que ens fan feliços, tot i que de manera efímera i fugaç. La pandèmia ha sigut la cirereta que faltava al pastís de l’ansietat i les malalties mentals.
Cada vegada tenim més followers, però ens sentim més sols. Cada vegada tenim més coses materials, però som incapaços d’accedir a una vivenda o un treball digne. Som la generació que més fàcil té relacionar-se gràcies a les xarxes socials, però que cada vegada es relaciona, s’abraça, es toca i folla menys fora del món virtual. Som la generació que tracta de fugir i no sap on. La generació, com cantaven aquells bojos del 15M, sense casa, sense treball i sense pensió. I, ara, amb el confinament i una nova crisi, per si no teníem suficient.
Al temps, som la generació que, després de molts anys d’avanços socials, torna a retrocedir. La consolidació de les grans empreses tecnològiques de Silicon Valley pareix apuntalar la tendència que veiem des dels anys 90: cada vegada treballem més hores i el marge de benefici del treballador cada vegada és menor. Alhora, aquella dicotomia del passat entre esclaus i amos torna, sigilosament: el rider i qui demana, la kelly i qui pot permetre’s l’hotel. En definitiva, tornem a avançar cap a un món de dues velocitats que fa que les desigualtats siguen, cada vegada, majors.
I, de vegades, fa vergonya sentir-te trist o amb ansietat. De vegades, et sents culpable, perquè penses en tota la gent que està pitjor que tu i saps que en el fons ets un privilegiat. Et sents mal per plorar, sents que no tens dret a estar trist. Però, alhora, saps que l’ascensor social està trencat a Espanya, i que, per molts cursos, intercanvis, llengües, experiència (treballar a canvi de diners imaginaris) i carreres, el teu futur va a continuar estant igual de fosc. I, malgrat t’ho negues a tu mateix, ho saps: la meritocràcia, sense igualtat d’oportunitats, no funciona. I possiblement acaben contractant al “fill de”.
Ara bé, tampoc crec que es puga canviar res sense somriure. Però no amb un somriure fals i impostat: amb un somriure que ens vinga de la consciència de ser Poble, de tindre’ns els uns als altres, d’oferir un plat a aquella veïna que està passant per un mal moment. La consciència de tindre la major de les certeses: l’amor de la gent que ens envolta, l’abraç sincer, els disgustos compartits i les xarxes veïnals més fortes que mai. Perquè, si alguna frase del mestre Fuster és eterna és esta: “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Potser l’epidèmia passarà, però deixarà molts cadàvers emocionals. Deixarà molts fills i filles del desastre, i hem d’estar preparats.
